Difícil tasca la de resumir en unes breus línies la trajectòria de Juan Carlos Mestre, poeta i artista visual originari de Villafranca del Bierzo (Lleó), el domini del qual de la paraula i el seu poder evocador, unit al seu ferm compromís ètic, aconsegueixen crear una atmosfera màgica en cadascuna de les seues compareixences.

A més de ser autor de llibres de poesia i assaig, ha realitzat antologies sobre obres poètiques, col·labora i participa en enregistraments discogràfics amb músics de la talla de Amancio Prada, Luis Delgado, Bufó Pérez o José Zárate i exposa la seua obra pictòrica i gràfica en galeries d’Espanya, Europa, els Estats Units i Llatinoamèrica.

Encara que el que mou el seu esperit és una cosa molt més elevada que els reconeixements, Juan Carlos Mestre va obtindre el Premi Nacional de Poesia 2009 per ‘La casa roja’ (Calambur, 2008) o el Premi de la Crítica per ‘La bicicleta del forner’ (Calambur, 2012). L’autor va ser l’encarregat d’inaugurar el passat 12 de novembre el nou cicle de Casa Mediterráneo denominat ‘Tertúlia poètica Mediterrània’ que cada mes, sota la coordinació de la poetessa Rosa Quadrat, portarà a la seu de la institució diplomàtica a autors espanyols i d’altres països del Mare Nostrum, tant reconeguts com desconeguts per al gran públic.

Pregunta: La seua poesia, a més de bellesa, tanca un gran component ètic. Creu que és una obligació moral del poeta tindre un compromís social?

Resposta: Res és obligatori en els actes creatius; al contrari, és la insubmissió davant els discursos d’ordre el que qualifica la conducta de tota obra artística, un distanciament crític davant els models precedents, un allunyar-se de l’esclerosi de la rutina, intentant ampliar els horitzons significatius de l’avenir del coneixement humà.

D’altra banda, no conec cap obra artística, tampoc cap acte de pensament, que no implique al seu torn un compromís, ja estiga vinculat amb els contextos socials de la història, o els desafiaments, sempre polítics, de la imaginació. És la identificació amb l’un o l’altre tema el que determina l’àmbit de la vinculació ètica, ja siga la d’assumir dialècticament la relació amb un altre, o la indagació de la intimitat.

Potser siga el fet d’entendre l’aliança discursiva amb la exterioridad el que vinga a establir les diferències ideològiques, ja de proximitat o allunyament, amb els contextos socials, però tota obra literària presa sempre partit, vulga’s o no, pel valor simbòlic de la paraula, és a dir per la eticidad de la parla enfront dels actes de força. Tota obra literària, sense excepció, pressuposa una conducta lingüística, i aqueix procedir siga tal vegada el vertader compromís, reobrir la discussió sobre el món, la múltiple i dispar assemblea dels diàlegs que contribuïsquen a la repoblació espiritual del món.

P: Hui dia, hi ha grans paraules com a llibertat, justícia o igualtat, que a força de ser repetides com a eslògans polítics són despullades de la seua essència. Té poder la poesia per a recuperar el seu significat?

R: La crisi dels significats no sols és la conseqüència d’una deterioració dels valors socials vinculats a l’empara que exerceix el llenguatge com a categoria de saber. Quan una societat altera el valor moral de les paraules el que posa de manifest és la pudrición mateixa de les seues estructures de convivència que xifren en la llengua el pacte social del respecte i el asenso de la dignitat humana.

El primer que una societat autoritària persegueix és la demolició del valor de debò que assisteix civilizatoriamente als conceptes que defineixen la llibertat i la validesa del just. Històricament el feixisme ha iniciat el soscavament de la legalitat democràtica per la destrucció del llenguatge, perquè és precisament aquesta la consciència que pretén devastar, la raó dialèctica que qüestiona el gran frau demagògic de la propaganda populista.

Potser tinga la poesia alguna tasca que complir en la resistència enfront d’aqueix estat de coses, la de continuar recordant que les paraules han sigut fetes per a ajudar a construir la casa de la veritat i no per a destruir-la, la de continuar repetint davant l’ominós, davant la crueltat dels Estats, davant la despietada usura de la societat dels mercaders, la qual cosa significa la paraula “misericòrdia”, la qual cosa ha de continuar significant la paraula “innocència” i “memòria” davant l’oblit dels crims civils i el vergonyant emblanquiment de les arrels ideològiques del nou feixisme.

P: Com va sorgir en vosté la inclinació cap a la poesia?

R: Aqueixa manera d’entendre i estar en el món a través de la paraula no ha sigut casual en la meua vida, sens dubte ve donada per transmissió admirativa, les persones que la meua infància representaven per a mi un referent de sorprenent fraternitat i admiració, els que preferien seguir les petjades de l’aire a les marques de classe dels privilegis injustos. Consciència poètica i consciència política formen part indissoluble de la meua inclinació a l’hora esquerra de la vida.

P: Quins autors li han marcat més en la seua trajectòria poètica?

R: Sens dubte Antonio Gamoneda, al qual conec, admire i vull des de xiquet.

P: A més de poeta, col·labora amb músics de la talla de Amancio Prada, entre molts altres, participant en concerts, performances i lectures. Podria destacar-nos alguna d’aquestes col·laboracions que li hagen fet sentir especialment emocionat?

R: Són molts anys els que portem col·laborant junts, i tantes per tant les peripècies durant la travessia. Recorde un concert, una gèlida nit a Moscou, on els exiliats republicans, que portaven clavells rojos embolicats en paper de periòdic, van omplir l’escenari amb aqueixa inclaudicable bellesa que és la viva nostàlgia de la llibertat. O en el fòrum replet de la Universitat de Concepción, una nit d’estiu, en el mateix lloc on Salvador Allèn va enunciar algun dia profecia civil del seu xicotet país, Xile. La memòria és l’única forma de justícia que encara assisteix als humiliats i s’encara amb l’espectre dels poderosos. I aqueixa continua sent una emocionant tasca.

P: Hui dia, l’abús de les noves tecnologies, especialment en la gent jove, pot anar en detriment de la lectura, encara que al mateix temps ha sorgit una nova generació de poetes que utilitza les xarxes socials per a difondre les seues creacions. Com veu vosté la situació actual de la poesia a Espanya?

R: Hi ha poetes meravelloses i poetes dolentíssims, hi ha ségol i graveta, hi ha rossinyols i gripaus de cinc boques, hi ha fustes precioses i diamants equivalents al fem, hi ha veus profètiques i cantamañanas, hi ha éssers màgics i il·lustres idiotes, hi ha alt pensament i banalitat extrema, hi ha meravellosos silenciats i enlluernadors grimpes, hi ha sants somiadors i talossos sense conte, hi ha relat de sobres per a continuar tocant-li els nassos als putrefactes i als imbècils.

P: Vosté que viatja molt pel món, en quins països ha detectat major interés cap a aquest gènere?

R: En qualsevol part existeix algú que sosté la intempèrie de la seua vida amb unes paraules el valor de les quals és incomparable a tot el que té preu en aquest món.

P: En el sistema educatiu espanyol, creu que se sap transmetre adequadament l’amor per la literatura i la seua importància?

R: Per descomptat que no, la cultura ha passat a ser un discurs residual en les preocupacions del sistema educatiu en el qual preval el pragmatisme d’altres categories del comprendre. Una societat que viu d’esquena als seus creadors, científics, escriptors, artistes, és una cleda de criatures mortes, acrítiques, màxima aspiració dels sistemes de domini. Només, i dic solament, la cultura pot posar en mà dels pobles la clau alliberadora de la seua destinació, la reflexió sobre el seu present i la imaginació, sempre insurrecta, de l’avenir.

P: Vosté també cultiva les arts plàstiques, havent exposat la seua obra gràfica i pictòrica en importants galeries del món, obtenint gran reconeixement. Què és el que li mou a expressar-se per aquest mitjà? En aquest sentit, comparteix l’esperit renaixentista?

R: De renaixentista res. Faig el que puc de la millor forma que sé, des de la precarietat, com quasi tots en aquest país, des de la desobediència al canònic i al marge de tot reconeixement, mai ha sigut aquest l’objectiu del pensament utòpic.

Més informació, en la web de Juan Carlos Mestre

Font: Revista Casa Mediterráneo: https://bit.ly/2qtttol