Tornar a estar prop de Juana Frances en el MACA després de tant temps ve a ser en aquesta ocasió un descobriment. L’exposició temporal actual Hasta el cielo, desde el fondo del mar, 1980-1990 comisariada per Rosa María Castell, arreplega la seua obra des de 1980, etapa que abandona la crítica social, i s’endinsa en l’abstracció evocant, amb subtils referències, estels i paisatges submarins en una espècie de viatge, des del fons del mar fins al cel, amb el cercle i el rectangle com a figures geomètriques essencials. Són obres sobre paper en les quals el moviment i el color esclaten en harmonia lírica aplicant la tècnica d’escatat del guache sobre paper i el dripping. Cinc anys de color: verds, blaus, grocs i taronges que resulten molt intensos, bells i molt diferents a les seues etapes anteriors.
El treball artístic de Juana Francés, una de les grans espanyoles de seguisc XX, “segueix necessitant una revisió de la seua obra i procés artístic, així com donar a conèixer els seus grans assoliments en el món plàstic que encara no s’han reconegut en tot el seu valor” segons va assenyalar, ja en 2001, Noemí Martínez Díaz, professora del Dpto. Didàctica de l’Expressió Plàstica de la Universitat Complutense de Madrid.
Juana Francés, (Alacant, 1923 – Madrid, 1990), és una de les artistes més contundents de la trajectòria plàstica espanyola del segle passat; membre fundador i l’única dona del grup El Pas, va anar sempre una creadora de caràcter fort i sensibilitat extrema no sempre reconeguda.
En la visita de l’exposició, obrint la temporada aquest diumenge 2 de setembre, vaig tenir l’oportunitat de realitzar-la amb la professional María José López de l’equip EXPLICARTE, a qui conec gratament per altres visites i tallers on he participat i de les quals sempre m’he quedat encantat per la seua predisposició i proximitat amb els-as visitants.
El llegat de l’artista a l’actual MACA està compost per més d’un centenar d’obres entre dibuixos, pintures, caixes, torres, serigrafies i litografies recorren totes les seues etapes creatives: des de les primeres obres figuratives a les enlluernadores peces informalistes que van donar pas a les seues obres més radicals: les “caixes”, on reflexiona sobre la deshumanització de l’home. La cerca de l’harmonia i de l’equilibri, a través del maneig del color, es materialitza en els subtils papers de fons submarins, per a reprendre de nou, al final de la seua vida, el gest i la matèria.
La visita organitzada et permet conèixer altres obres que s’allotgen en el Museu i, per tant, participar de la descripció de la seua trajectòria des de 1950.
Etapa 1 (1950). Figurativa. La defineixen com una etapa seriosa, plana, desarrelada i una mica asfixiant. És l’època que es contextualitza la seua relació amb el grup artístic El Pas.
Etapa 2 (1960). Informalista. Una etapa matèrica de latex i arenes, de colors terrosos i intensitat de la textura.
Etapa 3 (1970). Crítica social. Una reflexió sobre la solitud de l’ésser humà influït per la tecnologia. Un moment on la seua etapa matèrica va més enllà i un conjunt de artilugios vénen a aparèixer adherits a les seues obres. És el moment de les seues sèries de caixes, més conegut en ella.
Etapa 4 (1980). Color. Són cinc anys de color en la seua obra. Una Juana poc recognoscible, més viva i optimista probablement. Experimenta amb el material de paper, enfront del llenç de sempre. Aquest camí de plenitud i maduresa quedarà truncat definitivament per la mort de Pablo Serrano, la seua parella, l’any 1985. Juana torna llavors als llenços de gran violència gestual i càrrega matèrica, foscos i dramàtics espais on es reflecteix el dolor i que es relacionen amb les primeres pintures informalistes de l’artista alacantina.
Hasta el cielo, desde el fondo del mar. Foto: MACA
Acostar-se amb major profunditat a Juana Francés és possible realitzar-ho gràcies a la Tesi Doctoral “La artista alicantina Juana Francés: estudio crítico de su obra” (descarregar ací) la historiadora, crític i galerista Natalia Molinos Navarro.
Cal destacar que el fet de la seua condició de dona va poder frenar el seu recorregut, en el seu moment com a artista, aombrat pels seus companys de generació que tenien un millor accés als mercats i a les relacions socials. Sobre aquest aspecte extractem d’una entrevista amb el crític José Manuel Álvarez Eixut, 1983 on Juana Francés indicava: “La seua resposta a la discriminació sexista és el seu propi treball. Cal parlar com a persona, no com a dona”.
Recomanem als alacantins i alacantines, i visitants de la ciutat, realitzar aquesta visita guiada organitzada pel MACA tots els diumenges a les 12 del mig dia fins al pròxim 14 d’octubre, data de clausura de l’exposició.
Comentarios