El pròxim 28 de març la Biblioteca Municipal l’Espill acollirà, a partir de les 19.30 hores, una xarra-col·loqui sobre el paper que va tindre en l’àmbit educatiu el pedagog i polític nascut a Callosa d’en Sarrià Rodolfo Llopis.

Rodolfo Llopis va destacar pel seu defensa de l’educació pública, universal, gratuïta i la promoció d’una metodologia moderna sobre la base dels principis pedagògics de la canviada de nom Escola Moderna i la Institució Lliure d’Ensenyament. Sobre la seua figura en aquest àmbit oferirà una conferència Bruno Vargas, catedràtic d’Història Contemporània en la Universitat d’Albi (França) i biògraf de Rodolfo Llopis.

Aquest acte està organitzat per la Societat Benèfica i Cultural Antenor (SBCA 1886) i el Cercle Cultural El Tossal, en col·laboració amb l’IES Rodolfo Llopis i l’Ajuntament de Callosa d’en Sarrià.

La figura de Rodolfo Llopis

Rodolfo Llopis Ferrándiz (Callosa d’en Sarrià, 27 de febrer de 1895-Albi, 22 de juliol de 1983) va ser un dirigent socialista i pedagog espanyol, secretari general del Partit Socialista Obrer Espanyol en l’exili. Va ser diputat en les Corts durant la II República i ministre d’Instrucció Pública.

La personalitat de Llopis es va definir entorn a les seus dues grans passions, l’educació i la política. Nascut el 27 de febrer de 1895 a Callosa d’en Sarrià, va cursar estudis en l’Escola Superior de Magisteri. Va ser professor de l’Escola Normal de Ciència. En l’àmbit de l’educació, la seua labor professional va estar influïda pels corrents pedagògics europeus, representats a Espanya per la Institució Lliure d’Ensenyament. Va ingressar en el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) el 1917. Cofundador de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la Unió General de Treballadors (UGT). Va ser diputat per Alacant el 1931, 1933 i 1936. Director General de Primer Ensenyament durant la República, en el ministeri dirigit per Marcelino Domingo, va ser conegut per haver estés la construcció i equipament d’escoles primàries per tot Espanya.

Durant la Guerra Civil, va ocupar el càrrec de subsecretari de la Presidència del Govern amb Francisco Largo Caballero. Va ser contrari al Govern de Juan Negrín i va denunciar l’acaparament de poder pel Partit Comunista d’Espanya (PCE). Es va exiliar a França després de la guerra i el 1947 va ser triat president de Govern de la República espanyola en l’exili. En el Congrés del PSOE en l’exterior el 1944 va ser triat secretari general. Va ser també president de l’UGT en l’exili, mantenint la seua infraestructura. El 3 de juny de 1951 va ser signant de l’Acta de Frankfurt en virtut de la qual es creava de nou la Internacional Socialista.

Dins del PSOE va mantenir la tesi de la defensa de l’organització exterior davant dels nous dirigents de l’interior que pugnaven per combatre la dictadura des d’Espanya. Aquests últims, al costat d’un sector de l’exili, defensaven una renovació del partit que implicava desplaçar a la direcció llopista, tesi que acabaria triomfant en el Congrés de l’UGT del 1971 i en el Congrés de Suresnes del PSOE celebrat a l’octubre de 1974. Llopis no acceptaria ser president del partit com li oferien els renovadors -pretenia seguir com a secretari general-, provocant una ruptura que escindeix el partit en dos: el PSOE històric llopista i el PSOE renovat, que tindrà una direcció col·legiada a l’interior (Nicolás Redondo, Pablo Castellano i Felipe González, entre  d’altres).

Ambdues fraccions rivalitzarien per la legitimitat en l’ús de les sigles del partit, en un conflicte que dirimiria la Internacional Socialista al gener de 1974 en decantar-se pel PSOE renovat.

El primer Congrés del PSOE històric (desembre de 1972) mantindria a Llopis en la secretaria general, que el 1974 cedeix el lloc a Víctor Salazar.

El 1976 va tornar a Espanya, presidint el Congrés del partit. A l’any següent es va presentar com a candidat al Senat, en les llistes de l’Aliança Socialista Democràtica, sense èxit. Va tornar a França i va morir el 22 de juliol de 1983 a Albi.