Quin noble i gran objectiu, quina digna aspiració, quina magnífica empresa duem a terme tractant d’esquivar el pas del temps. Tractant d’esquivar, en concret, els efectes demolidors del pas del temps en el nostre cos, en la nostra fisonomia. Quin gran propòsit i quina supèrbia ingenuïtat, d’altra banda. Intentar enganyar la mort i elevar l’estúpida creença que podem ser eternament joves, obstinar-nos en la certesa, amb arguments puerils, amb eufòriques conjectures, que aconseguirem lluir externament joves. Que la cirurgia, fementida aliada, podrà ajudar-nos a posposar el nostre inevitable envelliment i alterar aqueixa inclinació natural i irremeiable cap a la tomba.
Heus ací una simpàtica i terrible paradoxa: en el mateix instant en què vosté, per dir-ho així, acudeix al taller mecànic, s’encenen totes les alarmes socials. Quan la veïna es plastifica el rostre, per alguna cosa serà, alguna cosa voldrà dir: massa fulles en el calendari. Es pretén evitar que els altres perceben el nostre envelliment, i el que fem és, precisament, demostrar que ja hem començat a navegar les seues aigües térboles, ja que hem adoptat les mesures, tan visibles, tan patents, tan vulgars, que el confirmen obertament. Si es manca d’amor propi i vertadera filosofia, penosa orfandat, es presenta com a única alternativa en l’horitzó acudir a la xapa i a la pintura, al funest bisturí. Que excel·lent, quina apropiada companya de viatge és, no obstant això, la fortificada personalitat de l’individu quan realment es procura assimilar, amb maduresa, amb intel·ligència, el pas del temps i la seua natural erosió en el mudable embolcall físic.
Desgraciadament, aquesta frívola societat de consum ens aclapara amb la seua constant cridada a abraçar convulsivamente la tendra joventut, aqueix diví i esvarós tresor. Que poc s’enalteix el valor del pensament i quants cants de sirena promocionen el rejoveniment facial. Aquesta és la societat que pel que sembla ens mereixem, que hem acabat imposant-nos, la de la màscara, la del maquillatge, termes purament despectius que hem aconseguit convertir en brillants accepcions. Hem traslladat quasi sense adonar-nos l’elenc caricaturesc de l’escena teatral als carrers de la ciutat, al nostre entorn més íntim. Ens hem baratat en bufons extravagants, en titelles esperpèntics. Som la viva riota de la història. I exigim respecte amb violentes rebequeries quan nosaltres mateixos infamem deliberadament el nostre cos. Hi ha en aquest metabolisme patètic, en aquesta transformació d’ésser humà a ninot terrorífic, una espècie de rictus universal, recognoscible, grotesc, espantable. Hem fet de la creació del monstre una pràctica quotidiana.
Ens emportaríem una trista sorpresa si preguntàrem a la multitud què prefereix ser, sàvia o atractiva. Tal vegada, en aqueixa unànime i previsible resposta —que ningú jutjaria insòlita—, trobaríem d’una vegada per sempre la prova irrefutable. Per què esforçar-nos a cultivar la ment quan als altres sol sembla importar-los el nostre aspecte exterior. Què complicat resulta traçar aquestes línies sobre un paper entollat per les llàgrimes de la més negra frustració. Envellisca vosté, amic meu, amb dignitat. Aquesta és, crea’ns, la nostra honrada súplica.