Escriure una novel·la és inventar un món, un país, uns éssers que l’habiten. També és recrear-los, a vegades sobre la base d’espais i persones concretes. L’inusual és que un escriptor isca al carrer a la recerca d’un personatge, invertint la situació creativa d’aqueixa famosa ficció de Pirandello en la qual aquests buscaven autor.
David Foenkinos, escriptor francés que ha tocat quasi tots els pals de la creació literària com a novel·lista, dramaturg, guionista i també la música, relata en una de les seues últimes novel·les l’odissea d’un autor afligit d’un bloqueig que es llança al carrer a la recerca d’una persona real “novel·lable” a la qual abordar per complet atzar. I l’atzar vol que aquesta siga una senyora major que ve amb un carro de la compra. Naturalment, es diu, a les deu del matí en el districte XVII de París no podria haver donat amb una gogó. Però no es lamenta, ja que a la poca estona de parlar amb ella, una ex modista de Lagerfeld anomenada Madeleine Tricot (“teixit de punt”, en francés) descobreix possibilitats que li entusiasmen. El seu goig cau més tard en un pou, quan una de les dues filles de la senyora posa com a onerosa condició que l’escriptor es convertisca en biògraf de tota la família, uns tal Martin, el cognom més nombrós i vulgar d’aqueix país. Com així mateix són els adotzenats familiars de la vella dama, un venedor d’assegurances que pateix assetjament laboral anomenat Patrick Martin i la seua dona, afligida d’avorriment conjugal.
Foenkinos és un escriptor d’èxit a França i ha sigut mereixedor de molts premis, també internacionals. Les seues novel·les es lligen fàcilment, d’una tirada, i el secret pot ser que combina ingredients com ara l’humor, l’amor i les seues reflexions sobre la peripècia vital que quasi sempre deixen un ensenyament malgrat la seua aparent simplicitat.
En La família Martin, publicada a Espanya per Alfaguara en 2021, Foenkinos segueix els seus trets estilístics habituals i ens deixa perles del tipus “l’adolescència és una edat en què a vegades el món exterior és una naturalesa morta”, “ a vegades n’hi ha prou amb uns pocs fracassos per a tornar-se per sempre insensible a l’èxit”, o com a avís a navegants de la literatura “siguem sincers, la felicitat no li interessa a ningú”. Perquè “les novel·les es venen cada vegada menys , i això, a la força, augmenta l’atracció dels editors per les polèmiques i les confessions escabroses”.
Foenkinos desgrana les seues reflexions sobre l’ofici d’escriure cada pàgina i mitja. “Soc d’aqueixos per als qui escriure està emparentat amb una manera d’annexionar un territori”. “Els escriptors tenen amb el seu tema predilecte una relació no gaire distant de la cadena perpètua”. Finalment, contra la seua voluntat i les seues intencions, l’escriptor víctima del seu bloqueig acaba també sotmés als seus personatges, tan reals que acaben per escapar-se de l’estret marc de la ficció.

UNA ALTRA VEGADA, EL MALEÏT

Si David Foenkinos, al llarg de la seua trajectòria literària ha inventat un país amable, habitat per famílies xicotet burgeses afables, on els conflictes portes endins i fora tenen finalment bones solucions, Michel Houellebecq és la seua antítesi. Escriptor maleït, en un sentit que va més enllà de l’estrictament literari a causa de les freqüents polèmiques provocades per les seues obres, les seues novel·les no solen llegir-se d’una tirada sinó més aviat a estirades, ja que els lectors saben si són coneixedors del seu estil, que el que els espera és un glop amarg i algunes esgarrifances o sotracs de fàstic vital.
Houellebecq, neé com Michel Thomas, en 1956, en un dels territoris d’ultramar de França, va sorgir del no-res amb la seua novel·la Ampliació del camp de batalla, i va confirmar la seua fama amb Plataforma, una lúcida i amarga rondalla sobre el turisme sexual i la multiculturalitat , concepte del qual l’autor abomina i que l’ha portat als tribunals, acusat de xenofòbia i d’odi a la religió musulmana. Una biografia “no autoritzada” vi a sumar-se a la imatge de malditismo pels testimoniatges d’antigues relacions sentimentals de l’escriptor. Tampoc la seua pròpia mare ha escatimat qualificatius poc amables amb el seu fill, amb el qual va conviure poc perquè el pare li ho va arrabassar, encara que finalment el va deixar a cura dels avis.
SEXE I ALCOHOL
En Anihilació, publicat per Anagrama enguany, l’autor francés -últimament candidat al Nobel- tix una trama d’intriga política amb l’amenaça terrorista de fons. Un mer pretext per a presentar-nos, una vegada més, a personatges a la vora de l’abisme. Paul Raison, un buròcrata de l’elit del govern francés, és l’assistent d’un ministre (que segons es cree és un calc d’un altre real, amic de l’autor) i ha d’ajudar els serveis secrets de l’estat a desxifrar l’enigma d’uns ciber terroristes els designis dels quals romanen en el misteri i la confusió.
Una segona trama superposada és la complicada situació patrimonial i sentimental de la família de Paul, que li serveix a Houellebecq per a descriure una vegada més al seu país, afligit de problemes socials i conflictes polítics que han portat a França a escorar-se cada vegada més cap al populisme i els extrems en política. A l’interior de la família Raison no existeixen problemes menors, com en la família Martin de Foenkinos. Houellebecq empra un llenguatge cru per a referir-se a ells: “Segur que arribarien la vesprada del 31 (vespres de Nit de cap d’any) amb la seua merda de hijito, era només un mal glop que passar, encara que bastant llarg, és impensable ficar-se al llit abans de la mitjanit el dia 31, però en fi, la cosa era manejable, sens dubte podria estar borratxo des de mitja vesprada i l’alcohol permet suportar-lo quasi tot, de fet és un dels principals problemes de l’alcohol”. L’alcohol, sota totes les diferents formes que la cultura etílica francesa ofereix (part de l’acció transcorre en la vitivinícola zona de Beaujolais) és omnipresent en la novel·la i a tota hora els personatges se serveixen abundants copes de licors i caldos famosos de la regió.
La “anihilació” de Houellebecq té diversos sentits. És la de la societat francesa, a la qual ja visionava sotmesa a influències culturals i religioses exteriors en Submissió , i també la dels seus personatges. La família de Paul, la seua dona i ell mateix, afligit d’una sobtada i mortal malaltia, semblen condemnats a la soledat i a no connectar-se amb “l’ànima del món”, abandonant el cicle de l’existència samsárica.
“En realitat no estàvem fets per a viure, no creus?”, li diu Prudence, la parella del protagonista en el paràgraf final.
L’escriptura de Houellebecq és freda, a estones delirant i en Anihilació dona curs a ensomnis o fragments onírics que se succeeixen en les quasi més de 600 pàgines , quasi sense un vincle lògic amb l’acció, si es pot dir perquè és quasi irrellevant, de la novel·la.
Houellebecq és un anti Sartre, descrivint o traçant futurs possibles, que segons ell estan en la ment o en l’inconscient dels seus compatriotes i en alguns europeus. Els seus personatges ens recorden en un cert sentit als del filòsof existencialista i escriptor francés , són anti herois però sense redempció possible. Ací l’única possibilitat, esgotada la de l’evasió alcohòlica, és el sexe. O alguna cosa semblança a l’amor.
La França de Houellebecq i la de Foenkinos són només un teló de fons. Per a un és el seu tableau de chasse d’un món corcat per la luxúria, la ira i la brutalitat. Per a l’altre, l’escenari on es mouen uns personatges de guinyol que li serveixen per a comptar les velles rondalles, on l’amor triomfa encara que el mestre titellaire que mou els seus fils acabe solo i buit.