Nota : Aquest text va ser trobat en el meu ordinador. La bestiola se les ha enginyades per a teclejar, no sé com. Són molt llestes. No em responsabilitze del que el condemnat insecte diu, només ho envie perquè els lectors jutgen.

Hola, humans. Continuem vius, el Vell i jo. Em recorda una novel·la d’Hemingway, on un pescador veterà va després d’un peix esquiu. O la de Melville, on el vell capità ballenero va a la recerca d’un gran cetaci blanc. Els humans, sempre a la cerca de l’impossible o de l’incomestible, com deia Oscar Wilde de les caceres de #rabosa al seu país.

No hi ha grans novetats aquesta setmana, excepte pel famós canvi climàtic que activa els temporals de pluja i vent. Ara li ha tocat a la bella illa de Menorca, on van arribar els meus avantpassats d’Alemanya, perquè soc una panerola rossa i alemanya. La meua rebesàvia, Baterella Kakerlake, va desembarcar en el port de Maó en els anys 80 i allí va aprendre a menjar sobrassada i ensaïmades, fins que va morir amb un crespell enverinat. Ella deia, com els nadius insulars, “qui dia passa, any empeny”, que ve a ser com “ocupa’t del quefer diari, perquè després s’acumula”. I així li va anar, per recaptosa.

Menorca, en aquell temps, llig en el diari de la rebesàvia, era per aquells anys el refugi de poetes pobres, artistes fracassats, rodamons del Dharma com aquest vell on viu, és a dir hippies aficionats als porros, al vi i a dansar en les fogueres amb les bacants lleugeres de roba. Ara és el santuari de ricachos europeus que han comprat les cases de camp per a transformar-les en palaus de les mil i una nits amb l’ajuda de galeries d’art de luxe i estudis d’interiorisme que s’han establit a l’illa.

Ho sé també perquè el Vell, que guarda fotos en vells àlbums i retallades de periòdic (va ser periodista en el seu anys mossos a Menorca) que relaten la vida senzilla d’eixa època, entremesclada això sí d’alguns successos i de moviments polítics i socials, entre ells el rebuig a l’OTAN que volia establir les seues bases en l’estratègic port de l’illa. Pobres il·lusos. Els psoecialistas li la van ficar doblegada.

Deia en l’article anterior, que el Vell ha tingut la descaradura de publicar, (encara que reservant-me el dret d’autor, supose), que tenim mala fama. De “brutes”, perquè caminem per molts llocs cochinos. Doncs bé, pitjors són ells, els humans, sinó miren el que fa l’anglesa, influencer de Onlyfans, que penja les seues braguitas ni més ni menys que en les prestatgeries de brioixeria del supermercat (Aaagh).

Crec que d’entre els homo sapiens més endreçats estan els japonesos, que s’escandalitzen quan veuen suar als occidentals (ells mai suen). A Espanya, ni parlem: en un programa de la tele, l’entrevistadora Thais Viles , que preguntava a un #xiquet pels seus hàbits higiènics rebia la desconcertant, sorprenent resposta del tendre infant : “ dilluns, dimecres i divendres…cul, dimarts i dissabte, bany”. Cert és que l’aigua està molt cara, i que Aigües d’Alacant intenta #llavar+es la cara amb l’alcalde, instal·lant abeuradors gratuïts. Em dona que aquests abeuradors públics tenen gat tancat, encara que diuen que als felins els repel·leix l’HO2.

Tindre un gat de mascota, per cert, pot ser més avantatjós que un gos. No cal passejar-los ni banyar-los o portar-los a la perruqueria. Als Estats Units hi ha 163 milions de cans i gats que consumeixen el 19% dels aliments i el 33% de les proteïnes animals del país. Vivim en l’era del “mascotismo”, que arriba fins als animals anomenats salvatges: lleons, serps i fins a aràcnids. I dic jo, per què no ens adopten a nosaltres?…El Vell acabarà fent-ho, ja veuran. I en comptes dels seus absurds intents per enverinar-nos ens donarà menjar. Adopte una panerola, home!…