Apunten ja, inoportuns i irritants, com la inesperada visita d’un cosí antipàtic i llunyà, els primers soplos blaus de l’hivern. Apunten ja les seues rugoses urpes, per davall de la porta, les jornades de clima desapacible, els dies ceñudos, plomissos, sense encant. Pengen del firmament, amb les seues panxes grises i estriades, els núvols de propòsit avieso, malcarades, com exèrcit intempestiu de soldaditos peresosos, d’ovelles panxudes.

A Còrdova han baixat dels trenta graus, fenomen ressenyable, i estan rebentant les canonades per la gelada. En estos primers dies de fresquito traïdor, d’esborronadora tortura, se li ix a un el peu per davall de la mantita d’entretemps, al moment menys pensat, i li ho han d’amputar amb les primeres llums de l’alba. Les famílies es reuneixen a menjar-se la torrada socarrada al voltant d’una taula coberta de gebre, tots vestint capells de llana i mitenes folrades, tots embriagats de profund pesar. Els mocs es balancegen des dels nassos encarnats i xipollegen sonorament en caure en el gotet de llet. El drama s’eleva i aconsegueix categoria de tragèdia: amb semblants temperatures estepàries, no hi ha qui lluïsca ara els manchurrones de tinta en la cuixa, no hi ha qui s’atrevisca a presumir d’argolla en el melic. La Manoli es va travessar una, que va costar els seus diners, de la qual podrien penjar les anelles de la cortina estampada de la banyera. Ha preguntat el xiquet quantes són dos més dos i a la criatura li eixien nubecillas de baf per les orelles. El pare, tiritando violentament, desolat, no ha sabut què respondre. «Visca el canvi climàtic i els estius permanents!», crida un infeliç al carrer, amb el rostre ple de blaus per la hipotèrmia.

S’han posposat de tàcit acord els aparellaments fins a una altra ordre, és a dir, fins a la pròxima canícula. A Huelva, van ventilar durant uns minuts la saleta d’estar i es van deixar a l’avi al costat de la finestra, i va caldre donar-li sis martellades per a desprendre-li els carámbanos. Els xiquets estan posant cadenes en les rodes de les bicicletes. S’estan col·locant bidons a les cantonades i es prenen fogueres en ells perquè els ciutadans puguen acostar-se i entrar en calor. Aprofitant que la mar s’ha congelat, s’organitzen visites guiades amb autobús a Formentera. Els jubilats i els votants de dretes paguen la meitat. Als pobles del Llevant, les famílies riques, les que encara poden comprar oli d’oliva, llancen sal grossa tots els matins en el sòl de la cuina perquè els xiquets no esvaren en el gel. En els sepelis, els malalts es mostren massa plorosos, però no és melancolia ni enyorança, és el cerç, que talla les galtes. Les parròquies tracten de proveir al poble amb bufandes: «Algun color especialment, José Manuel?» «Negra, que combina amb tot, especialment amb el futur.»

Afanye’s i rebusque vosté en les entranyes de l’armari, amb una llanterna entre les dents. Per poc que furgue apareixerà, en el rinconcito, en la sedosa penombra, la coqueta rebequita.