Va escriure Flaubert, amb el seu habitual refinament, que quan s’és jove se sol estar trist. I a eixa premissa ens agarrarem com al clau cremant per a desenvolupar, amb la nostra habitual malaptesa, aquestes lànguides línies. Incapaços ja de recordar amb detall aquells fugaços anys de joventut, que romanen hui naufragant en els plecs d’una boira dolça i trèmol, ens preguntem amb sorpresa i gran interés què serà eixa cosa horrible que creua per la ment d’un xic per a sotmetre’l contínuament a una intolerable tristesa. Quines terribles penúries, quins espantosos presagis s’arremolinen al cap d’eixa xiqueta, que camina permanentment emmurriada contemplant el món al seu voltant amb una ganyota de fastig, amb l’aire regirat en la mirada de qui ha rebut una #greu ofensa. Incapaços ja de rememorar amb detall aquells fugitius anys de joventut —que mai tornaran, ai, per més que ens capbussem tossudament en l’ensomni—, arracimados hui en els prestatges polsosos de la nostra nostàlgia, ens preguntem amb estranyesa i gran interés quines seran les raons de tan entossudit pesar.

Quant mancada, maleïda siga, perquè arribe el dia en què recórrega els carrers del poble en un descapotable d’alta gamma, cavil·la amb neguit aquell mosso. Potser són desitjos com aquest els motius de tan visible turment en els joves? És l’aspiració de veure convertida en realitat, com més prompte millor, un anhel insofrible? Quant mancada perquè puga caminar, contoneándome, per la catifa d’una passarel·la, a Nova York, està rumiant aquella altra xica. Quan podré compartir amb tothom, per a enveja i exasperació de les meues amigues, eixes trenta mil fotografies del meu viatge al Carib. Quan seré jugador de futbol i enlluernaré a les masses —i a la Jenni— lluint els meus huitanta-tres tatuatges, acaparant titulars de la premsa esportiva. Quan triomfaré com youtuber. Quan em transformaré en princesa. O en influencer. O, en el pitjor dels casos, en coach. Quan fondré els cors femenins amb el meu rap. Són aquestes ànsies, potser, les que dibuixen eixos mohínes enutjats en el rostre de la tendra joventut? Ho són?

Es té salut, es disposa d’un immens futur desplegat als peus, es desborda l’energia en cada fibra, s’ignora la major part de les inquietuds, dels quebraderos adults de cap, s’exhibeix una anatomia fresca i radiant, un cor que batega amb els atropellaments de la primavera, l’univers es prosterna davant ells amb majestuoses reverències…, però, no obstant això, els joves es mostren desgraciats, taciturns, compungits, s’abracen incessantment al drama, a la picabaralla, a la contrarietat, descobreixen voluntàriament un obstacle a cada pas, deploren la seua sort per trobar-la avorrible i nefasta, s’afligeixen amb el so de la pluja i detesten els reflexos capritxosos del sol. I s’obstinen, com obeint a un sagrat manament, a culpar als altres de la seua amargor. Especialment, als seus éssers més estimats. I nosaltres, amb desconcert i gran interés, ens preguntem per què.