La 30a edició de la Mostra de Teatre Espanyol d’Autors Contemporanis arranca demà oficialment amb les primeres passades de la performance “Es respira al jardí com en un bosc”, peça desenvolupada per la companyia El Conde de Torrefiel, una de les principals referències a nivell europeu de les arts vives i les propostes allunyades del teatre convencional.
És un exercici escènic concebut per la companyia El Conde de Torrefiel per a una sola persona. Està dividida en dues parts i té una duració de 40 minuts (en la web es poden consultar els horaris disponibles i reservar entrades). Durant aqueix període de temps, es convida al participant a assumir en primer lloc el rol d’intèrpret, i a continuació el rol de públic. En la primera part, haurà de seguir les instruccions d’una veu que, com si fora una partitura, indica com crear en directe una sèrie d’accions performatives senzilles. En la segona part arriba el moment de mirar. La mirada del participant és la que imagina el fet artístic que es desembolica davant els seus ulls.
El MACA, museu que col·labora per primera vegada amb la Mostra, acollirà totes les sessions d’aquesta performance, que es realitzaran de manera cíclica des de demà divendres a les 16 hores fins al pròxim 12 de novembre. Les entrades són gratuïtes.
La peça, que s’ha presentat també en altres països com França, Holanda, el Perú i l’Argentina, proposa una mirada bidireccional al fet teatral i als mecanismes de funcionament de la imaginació: algú mira en silenci mentre una altra persona duu a terme una acció sobre l’escenari. Són les bases de la convenció teatral primitiva que ha perdurat durant milers d’anys fins als nostres dies.
De la mateixa manera que un jardí és una organització artificial de la naturalesa -no la Naturalesa en si mateixa-, el teatre no és la realitat, sinó una organització de paraules i imatges que algú organitza per a crear un discurs amb una lògica interna. La realitat, per tant, és només un artefacte de la imaginació.
Un homenatge a la condició presencial del teatre.
La peça es va estrenar en el Festival Santarcangelo (Itàlia) en 2020 i per tant es va concebre com una reflexió cap a la importància de la presencialitat del teatre, just en un moment en el qual la pandèmia havia impossibilitat o limitat dràsticament les condicions en les quals tant els artistes com el públic podien gaudir d’aquesta manera d’art. “El projecte que teníem entre mans per a aqueix festival es titulava MIRAR i tenia una dinàmica en la qual el públic anava a participar en l’acció escènica. Aqueix projecte per òbvies raons es va haver de cancel·lar. Els directors del festival ens van proposar participar igualment des de la distància, però nosaltres de cap manera volíem fer-ho amb un vídeo o un streaming, -explica Tanya Beyeler, cofundafora del Conde de Torrefiel al costat de Pablo Gisbert-. Una de les condicions essencials del teatre és la presencialitat.  L’obra teatral comparteix el temps i l’espai en present i això diferencia el teatre d’altres expressions artístiques. Ja que la companyia no podia ser present en el teatre, decidim crear un dispositiu on el fet teatral poguera ocórrer, donant el testimoni a l’espectador mateix”.