Arrere van quedar aquells bells dies en què calia comprar clavells, un ram de roses roges o una caixa de bombons, i aventurar-se carrer a baix embalsamat amb colònia varonil, amb el coll tes i el pit unflat. Molt arrere van quedar els festejos amb guitarra sota el balcó ple de gom a gom de tests, eixes dolces serenates que acabaven sempre amb el músic enamorat rebent un llibrell d’aigua freda de la veïna del segon pis, solterona de pedigrí, disconforme amb les argúcies musicals i intempestives del trobador. Lluny van quedar les epístoles manuscrites en què es bolcava, amb cal·ligrafia trèmol, tota l’ardent i bulliciosa passió continguda en un pobre cor que bategava arrabassat. Molt lluny ha quedat —tant, que amb prou faenes pot distingir-se ja— eixa època que el romàntic atresorava una miqueta de valor, en què un bon vers lluïa tant com una libretita d’estalvis. Qualsevol temps passat —i carrincló— va ser millor.

Tot ha canviat hui. Són temps convulsos de pantallitas. S’ha renovat l’estratègia sentimental, s’ha modernitzat la caça: ja no s’usa el sedal i l’arpó, sinó el like i el retuit. «Qui de tots aquests maromos serà el meu futur marit», es pregunta la Vane entre profunds sospirs d’emoció, mentre arrossega molt a poc a poc el dedito sobre la pantalla i va examinant als postulants d’un en un, amb il·lusió i sincera esperança. En les aplicacions d’alegre ligoteo, els aspirants es mostren com en un mercat ambulant turc de carn. A la foto només falten les mosques. Somriures, ganyotes i grandàries de nas per a tots els gustos i apetits. Escots al detall. Cada peça de carn amb el seu corresponent etiquetatge, i algunes pinzellades descriptives sobre el caràcter i la idiosincràsia, que indubtablement ajuden a vendre el producte: «M’agrada el cinema, la música i eixir amb els amics». Es mareja un en topar-se amb semblant parenceria d’originalitat. Or en drap. Qui no s’aparella és perquè no vol. L’amor de la teua vida a un sol clic.

Galantejar in situ a una mossa en camp obert, en plaça plana, és hui cosa de pàries. De pàries i de delinqüents. Primer ho multen a un per anacrònic i després per imbècil. Del guantazo feminista li salten tres dents de colp. No es molesta un ni a buscar-los. Però la cosa no acaba en la mella: sis fuetades a l’esquena per floreta, catorze si l’elogi és groller. Buidatge del globus ocular si hi haguera palmada en el darrere. I no s’aprova l’afusellament a l’infractor perquè segur que a Europa ens el tirarien cap arrere, i bastant s’ha forçat ja la màquina amb l’amnistia. El festeig cara a cara, en l’actualitat, comporta més risc que esperar al bou de genolls en l’arena enfront del chiquero, sense capot. Ben mirat, i tenint en compte que l’expectativa raonable de vida d’una relació sentimental, amb sort, són aproximadament quatre anys, la certesa d’una monumental banyada no compensa en absolut.

Limitem-nos, doncs, a celebrar els nostres entusiasmes amorosos a colp de somrient emoticona. I no permetem que l’angoixa o la desesperació ens embarguen: qualsevol dia d’aquests, volguda, farà vosté match amb el seu príncep blau.