Arriba un moment en la vida en què un individu és repudiat per la seua família i els seus amics, i bandejat en una apartada illa, i és ací quan pot aprofitar-se l’ocasió, que van pintar calba, per a proclamar sense temor opinions controvertides. Hi ha un cert tabú respecte a manifestar un judici sever a propòsit de l’epidèmica autopublicació literària. Se suggereix el silenci i la condescendència per a no ferir l’amor propi dels ximples, però aqueixa encoberta censura, aqueixa gatamoixeria, aviva precisament les nostres ganes de provocar el conflicte. El de l’autopublicació literària és, diguem-ho d’una vegada, un jardí d’agudes espines.
El mercat editorial, des d’un punt de vista d’estricta qualitat literària, es troba perfectament podrit. Una empresa, per definició, aspira a aconseguir beneficis econòmics, i els ideals romàntics no tenen cabuda. Si és vosté home de mitjana edat i traça benèvols gargots en un paper, ple d’un noble i elevat ànim poètic, no publicarà. Vosté no publicarà, no veurà el seu llibre publicat. El recent cas de Sergi Puertas, home de mitjana edat, que es va fer passar per una xica jove i que va rebre immediatament resposta de diverses editorials, és l’exemple més brillant i esclaridor d’aquesta rotunda teoria. Si vosté no presenta un telenotícies o un magazín televisiu, no publicarà, vosté no veurà el seu llibre publicat. És irrellevant, des de la pura perspectiva comercial, que vosté escriga com els àngels, que siga vosté la sorprenent reencarnació de Cervantes, de Quevedo, de Virgínia Woolf o de Víctor Hugo, o de tots ells alhora. A ningú li importa l’immens talent literari de vosté. Existeixen infames copisteries, disfressades d’editorials, que li oferiran publicar el seu llibre mitjançant un patètic acord de col·laboració: li exigiran abonar una part de l’edició o comprometre’s a adquirir un determinat nombre d’exemplars: arranque a córrer sense mirar arrere. Aqueix llibre, una vegada imprés, no serà promocionat de cap manera. Hem d’assenyalar, no obstant això, que es pot seduir a una editorial transitant un repugnant camí: aborde vosté miserablement temàtiques socials de rabiosa actualitat, escriga vosté sense pudor sobre el maltractament, sobre el masclisme, sobre la ideologia de gènere.
autopublicar un llibre és proclamar als quatre vents la pròpia bellesa, és assumir que s’és un fabulós escriptor i que mereix, per tant, que el seu llibre siga llegit. És menysprear el criteri autoritzat dels professionals, és renunciar a la lluita, és la més sonrojante exhibició de l’egolatria: «Que bonic escric, ergo publique’s immediatament la meua novel·la». Ens commou profundament contemplar aqueixes tan habituals presentacions de llibres autopublicats a les quals acudeixen, vestint els seus millors gal·les, quatre amics de la infància, la mare, l’àvia, la cunyada i un veí del barri que no havia res millor de fer. Se’ns encongeix el cor en observar amb quina naturalitat es presta un individu al fet que es calcigue alegrement la seua pròpia dignitat.
L’autopublicació d’un llibre ha de ser una eixida desesperada d’emergència, ha d’entendre’s com una solució resignada: una manera de traslladar finalment al paper una obra que ha sigut permanentment rebutjada. Però, en cap cas, una opció prematura. La gran majoria d’obres autopublicades, i confessem això amb sincera tristesa, són treballs elaborats sense cap criteri, sense cap talent, sense estil, amb escàs domini del llenguatge i de la tècnica. Són obres dutes a terme per diletants capritxosos i molt pagats de si mateixos que a penes tenen bagatge literari, que no han llegit prou, que no coneixen ni per remei l’ofici. Són, expressem-ho sense ambages, autèntic fem.