La Sala Sempere del MUA allotjarà des del pròxim dijous 24 de gener i fins al 3 de març, l’exposició «Dis-contínua» que exposa un selecció de fotografies, escultures i vídeo de l’artista alacantí Cayetano Ferrández, comissariada pel professor de la UA, Enric Mira.

L’obra de Cayetano Ferrández fonamentalment fotogràfica, s’estén de forma natural cap al vídeo i l’escultura, amb l’èmfasi de qui vol recrear novament les tres dimensions perdudes en la foto. L’autor proposa introduir l’espectador en el seu petit lloc de treball, i fer-lo partícip de les escenografies en l’espai de la sala. Els ninots que antany van ser figures d’acció, gràcies a la il·luminació i al gris que els cobreix, ara es tornen actors d’aquest teatre de l’absurd, on l’autor emfatitza expressions i diàlegs en món distòpic que té com a única funció identificar-nos amb aquests, empatitzar, per a després qüestionar-nos sobre nosaltres mateixos.

Del treball que l’autor va iniciar l’any 2012 sota el títol d’El hombre gris, es presenta ara una selecció al voltant de la desestabilització de la ment que ens introdueix en el concepte que tota idea brillant és fruit del desequilibri i que la bogeria no és sinó una forma creativa de veure la realitat. És en aquesta falta de linealitat, de discontinuïtat que progressem com a espècie. L’artista es val de la simbologia dels objectes per a fer-nos entendre els jocs de poder representats en les cadires, les mateixes que queden buides davant dels púlpits d’aquests governants desballestats o polítics del revés, les crosses que apuntalen la raó o convertides en ales per a vèncer febleses, les cariàtides que suporten la taula com suportem tot tipus de regles, l’esquadra com a forma de mirada al diferent o el calibrador que ens encotilla dins del grup. A través dels retrats, l’autor tracta de fer-nos reflexionar al voltant de la condició humana i la fragilitat d’aquesta, són espills on és molt difícil no veure-s’hi reflectit.

Des d’aquest circ mental on ens trobem, com a éssers inestables, que viuen en aquesta societat caòtica i erràtica, on la mal·leabilitat de la ment és la nostra única eina, la nostra força davant del moviment discontinu dels esdeveniments.

Cayetano Ferrández

Comença la seua feina fotogràfica l’any 1986 amb la representació humana com a àmbit en què desenvolupa projectes al voltant de l’expressió corporal. En els primers treballs, d’un marcat caràcter teatral, va dur a terme una aproximació de sentit plàstic a la figura humana. En la sèrie Verges, sants i màrtirs (1989) recrea la iconografia d’estampes religioses on els figurantes són amics i familiars. Després vindrà La dansa dels maleïts (1997) en la qual treballarà amb models provinents del món de la dansa, i desenvolupa el corpus del que seran els temes principals de la seua obra: la soledat, la incomunicació o les relacions humanes. Amb el nou segle comença a treballar amb ninots i fruit d’això sorgeix la sèrie Es plastic (2001), on la visió adulta dels cossos perfectes de Barbie i Kent donen com a resultat imatges d’un marcat caràcter sexual. En les sèries posteriors Dasein (2004) i El viatge de no retorn (2008) incorpora al seu plantejament artístic la reflexió social i política que ja no l’abandonarà en tota la seua trajectòria. D’aquesta manera, el tema de la crisi és una cosa que es palpa en Metàfores apocalíptiques (2010), però sobretot és amb el projecte Home gris (2012) on trobem un canvi substancial amb la incorporació dels mitjans escultòrics i videogràfics. Home gris és el treball més ampli, formalment i conceptual, on l’autor condensa l’experiència dels projectes anteriors, amb una visió distòpica i de marcat caràcter simbòlic sobre la condició humana i les relacions de poder i de marginalitat social que la travessen.

El seu últim treball es presenta ara al Museu de la Universitat d’Alacant sota el títol de Dis-contínua (2019).