Hui sent odi. Que ningú em diga que sentir odi és dolent per a mi ni s’atrevisca a nomenar aqueixa sobirana estupidesa que odiant «em pose al nivell d’ells». Sóc humana, ja estic al nivell d’ells i alhora sóc superior a ells, sóc superior a tota aqueixa xusma que allibera els seus baixos instints perpetrant assassinats covardament grupals contra les persones que no els agraden.

Hui sent odi, i sentir-ho per a mi és un vertader alliberament. Sent odi, i si se’m presentara l’ocasió m’encantaria picar-los el cap amb les meues pròpies mans. Que ningú s’atrevisca a dubtar que l’ocorregut en la matinada del passat dissabte és un crim d’odi, un fastigós assassinat per odi, perquè ningú destrossa el cos d’una persona en un moment de fúria abjectament catàrtica xisclant-li marieta si no ho sent de veritat en el més íntim del seu ser.

També sent odi per aqueixes rates que ja estan «convençudes» i que per al seu únic i exclusiu interés s’atreveixen a generar més odi i confusió divulgant rumors com que els perpetradors són una banda de magrebines o VOXeros quan encara no ha transcendit cap informació ni detall dels assassins, una no transcendència que d’altra banda em sembla del tot curiosa i també sospitosa, quan en una altra mena d’assassinats a aquestes hores ja sabríem tota la vida i miracles d’aquests animals. Però què és el que pretenen ocultar?

Mentre es revela la identitat d’aquestes bestioles jo decidisc bolcar aqueix odi que hui em depassa en els pitjors de tots, les brutes ments instigadores d’un costat i de molts altres: ideologies, religions, grups polítics reaccionaris i altres pretesament progressistes que entre tots odien i busquen destruir i anul·lar al total o a una part de les persones LGTBl, o simplement els neguen la seua veu i intenten fer callar el seu crit com ja hem tingut experiència de comprovar tant observant la seua vergonyosa actuació des del mateix govern d’Espanya com en les nostres pròpies relacions amb uns certs consistoris de la nostra província. Afig a aquest odi a tots aquells mitjans de comunicació i creadors d’opinió que els ovacionen mentint a gratcient i donant suport a les seues mentides.

Sent també odi per aqueixa xusma ignorant i inculta que els dóna suport en xarxes, una xusma que ni sap ni vol saber, ja que l’única cosa que pretenen és sentir-se millor deslligant la fúria i fastig dels seus mediocres i miserables vides de manera covarda, escudades en un anonimat protegit per les mateixes normes d’aqueixa xarxa. Sent odi, i també moltíssim fàstic. I aquest odi i aquest fàstic són els que, afortunadament, hui em continuen impulsant a continuar.