Olga Rodríguez és d’aqueixes professionals del periodisme que assumeixen l’ofici com una vertadera vocació de servei públic. Per això les seues informacions estan forjades des del terreny, on succeeixen les notícies i no a milers de quilòmetres de distància, parlant amb els seus protagonistes i palpant el factor humà que batega després de cada notícia. Aqueixes conviccions li van fer abandonar un treball fix en un important mitjà de comunicació per a llançar-se a l’incert món dels freelance, la qual cosa li va permetre cobrir esdeveniments tan rellevants com les revoltes àrabs en 2011 des d’Egipte.

És cofundadora i copropietària d’eldiario.es i ha escrit diversos llibres de les seues experiències mentre exercia de corresponsal: : ‘Aquí Bagdad. Crónica de una guerra’ (Velecío, 2004), coautora de ‘José Couso, la mirada incómoda’ (2004), ‘El hombre mojado no teme la lluvia’ (2009), ‘Yo muero hoy. La revueltas en el mundo árabe’ (Debate, 2012),o ‘Karama. Las revueltas árabes’ (digital).

La periodista, amb una llarga experiència prèvia com a corresponsal a l’Iraq, Afganistan i Orient Mitjà, ha treballat per a mitjans com la SER, Quatre i CNN+ i ha col·laborat amb El País, Público, RNE i El Periódico. La seua labor periodística, estretament lligada a la defensa dels drets humans, li ha valgut prestigiosos reconeixements com l’Ortega y Gasset (2003), Premi Internacional de la Premsa al Millor Treball Informatiu en 2006 o el Pimentel Fonseca a Itàlia pel seu defensa dels drets humans en 2018.

Olga Rodríguez va participar el passat 6 de juny en una trobada emmarcada en el cicle ‘Periodistes i el Mediterrani’, moderat per Sonia Marco, en la seu de Casa Mediterrani. Hores abans, la periodista va concedir una entrevista a la Revista Casa Mediterrani que hui reproduïm en LOBLANC.

La seua forma de fer periodisme està fermament vinculada a la defensa dels drets humans. Pot aquest compromís minar en certa manera l’objectivitat o al contrari és compatible i necessari en un periodisme de qualitat?

Jo crec que fins i tot és una redundància. Un periodisme sense ètica periodística no pot considerar-se periodisme, per tant, aquest ha de tindre línies roges. Es pot exercir un periodisme en defensa dels drets humans amb total objectivitat. De fet, probablement seria un periodisme sense objectivitat aquell que no defensara els drets humans.

El que passa és que hi ha moltes dinàmiques, cada vegada més, que ens obstaculitzen poder localitzar un periodisme de qualitat, objectiu i amb rigor. En els últims anys s’han retallat corresponsalies i enviats especials a tot el món i això obliga molta gent a haver de “informar” del que ocorre en un lloc a milers de quilòmetres tancada entre quatre parets; i així no es pot realitzar un periodisme de qualitat. Hi ha periodistes que estan obligats, mancant poder ser testimonis de la realitat de la qual estan parlant, a ser equidistants, i l’equidistància és un dels grans mals del nostre ofici actualment. L’equidistància és la que situa en el mateix lloc i donant la mateixa credibilitat a l’opressor i a l’oprimit, al criminal i a la víctima.

Sempre pose el següent exemple, imaginem un titular de la Segona Guerra Mundial que diguera: “El rabí del gueto de Varsòvia diu que els nazis estan massacrant als jueus. Goebbels ho nega”. On està la realitat ací? Sovint veiem aquest tipus de periodisme equidistant molt allunyat de la descripció i de la narració de la realitat. Per això jo reivindique un periodisme compromés amb la realitat i, per tant, amb els drets humans.

La crisi en els mitjans de comunicació i la retallada de la publicitat han portat amb si la reducció de plantilles en les redaccions, la qual cosa ha disminuït el nombre de corresponsals o enviats especials als llocs on ocorren les notícies, de manera que s’abusa dels teletips d’agències. Però al mateix temps, hi ha molts periodistes que s’han convertit en freelance i treballen pel seu compte fent un periodisme a peu de carrer o creant mitjans nous com el que vosté ha fundat ‘eldiario.es’

Efectivament, l’excusa de la crisi no em val. És una qüestió de prioritats. Diu David Simon, periodista estatunidenc reconvertit en excel·lent guionista de sèries de televisió tan estupendes com The Wire, que hi ha un abans i un després en el periodisme marcat de moment en el qual el poder financer entra en els mitjans de comunicació. A partir d’aqueix moment, els directius, que abans eren periodistes, en molts casos van ser substituïts per gerents procedents d’altres sectors que entenien la informació com a mera mercaderia i no com a servei públic. I aquests gerents van decidir retallar perquè venien d’un sector que entenia que a majors retallades majors beneficis, però en el periodisme a més retallades menor qualitat informativa, i per tant molta gent va deixar de comprar periòdics, la qual cosa va evidenciar que aqueixos gerents no entenien res.

Jo vaig estar molts anys treballant en grans mitjans de comunicació, en la plantilla d’internacional, i quan m’enviaven a un lloc, potser estava cobrint la guerra de l’Iraq o d’Afganistan uns dos mesos. De la nit al dia això va canviar i van decidir que si anàvem a algun lloc seria per tres o quatre dies, sense temps per a contrastar, per a comparar… Era una manera d’aparentar que s’informava, més que per informar. Això em va ocórrer per exemple a Iemen. Res més aterrar en Saná em demanaven ja una crònica per a la televisió des de l’aeroport i jo els deia que si volíem fer un periodisme honest no podia dir que estava passant això o l’un altre si encara no estava veient el que estava ocorrent, perquè per a això em quedava a Madrid i llegia un teletip.

Les agències de notícies fan una labor excel·lent, però si només veiem el món a través de les dues grans agències de notícies que fan informació internacional (Reuters i AP) tot és una mica orwel·lià. Si veiem el món només a través de dos ulls, dictant el mateix a tots els mitjans del món, estem condemnats llavors a la uniformitat de la informació enfront de la multiplicitat de mirades. Davant això hi ha gent que va decidir eixir-se dels mitjans convencionals per a poder continuar fent el que abans havia fet des de dins, i jo sóc una d’aquestes. Em vaig anar motu proprio, no va ser una decisió fàcil, era renunciar a un contracte indefinit, a un sou estupend… per a poder informar sobre altres coses i gràcies a això, per exemple, vaig poder cobrir les revoltes a Egipte en 2011 durant tot un any i d’ací vaig escriure un llibre. Tot això no ho hauria pogut fer des de Madrid contant el que un teletip em comptava.

És una cosa tremenda. El cost econòmic que li suposa a un mitjà de comunicació, per molt en crisi econòmica que estiga, aquest tipus de cobertures és mínim en comparació amb el que es gasta en coses que no són imprescindibles per a una informació de qualitat. Això, tanmateix, sí que és imprescindible per a una informació de qualitat.

Sobre les revoltes àrabs, dites “Primaveres àrabs”, en 2011, des del seu punt de vista com a testimoni directe, què ha quedat d’aquests moviments quant a la democratització i els avanços en drets humans? Sembla ser que Tunísia és un dels pocs països on s’han produït millores, al contrari que a Síria, Iemen o Líbia.

El terme “Primaveres àrabs” a bona part dels activistes àrabs no els agrada perquè consideren que és una expressió procedent dels mitjans de comunicació occidentals i prefereixen el terme “revueltas”. Dit la qual cosa, evidentment el resultat ha sigut desastrós. Caldria anar analitzant país per país perquè, per exemple, no té absolutament res que veure l’ocorregut amb Egipte, amb Síria o amb Líbia, on des del primer moment va haver-hi una intervenció militar estrangera. Per tant, allò es va convertir en un escenari militaritzat i bèl·lic, amb conseqüències nefastes.

Líbia es va convertir en un polvorí, van entrar armament i persones procedents de diferents països de la regió, d’Europa i dels Estats Units per a entrenar a milicians, i van militaritzar tot el Sahel, convertint-ho en un polvorí amb conseqüències terribles. Una vegada més, totes les operacions militars, amb l’excusa d’alliberar a un poble, l’única cosa que fan lamentablement és portar més violència, més dolor i el enquistamiento de conflictes. En un món utòpic, ideal, on no entraren en joc altres interessos potser seria estupend, que ens salvàrem els uns als altres però ja sabem que, lamentablement, darrere de les operacions militars hi ha altres interessos. I en el cas de Síria hem vist que s’ha convertit en un escenari on estan implicats més de cinquanta països pel poder i per la influència a la regió.

El cas d’Egipte em sembla molt important, perquè és un país clau a la regió, per ser un dels més poblats, on va haver-hi un abans i un després després dels acords de Camp David amb Israel, que van suposar via lliure per a aquest país alliberant-se de l’enemic més molest que tenia fins al 79 a la regió. Per Egipte passa el Canal de Suez, d’una importància geoestratègica i econòmica alta, i per tant un Egipte realment lliure i democràtic canviaria tot l’ordre regional i per això s’evita. Què queda a Egipte de les revoltes? No la reguera de morts de Síria o Líbia, encara que també hi ha hagut milers de persones que han perdut la vida, represaliades per les forces de seguretat, en manifestacions. Ara hi ha activistes morts, empresonats, exiliats o emmordassats; aquesta és la situació actual. I tremendament deprimits, tant ells com bona part de la població que havia esperat un canvi.

El seu llibre ‘El hombre mojado no teme a la lluvia”, publicat en 2009 amb diverses reedicions, mostra les històries d’homes i dones, amb noms i cognoms, les vides dels quals reflecteixen la vertadera tragèdia de les guerres i les crisis humanes. L’home mullat no tem la pluja perquè ja ha patit tant que ha perdut la por a les represàlies o fins i tot a la mort?

Sí, és un refrany iraquià que em va dir una de les persones que apareix en el llibre. Va passar per presons secretes, tortures i va patir molt amb la invasió de l’Iraq. Li vaig preguntar si preferia que utilitzara un altre nom per a referir-me a ell en el llibre per a protegir la seua identitat, perquè en aquells dies encara corria perill, i em va respondre: “Mira, com diu el refrany iraquià ‘L’home mullat no tem la pluja’. Jo ja ho he perdut tot, no tinc res que perdre. Així que si vols posa el meu nom i que em traguen una foto”. Em va semblar molt representatiu del que passa en molts països d’Orient Mitjà.

En els despatxos, en el Pentágono i en d’altres llocs, s’utilitza el terme “soldats de reemplaçament”, com si la seua vida no valguera res. “Si els maten, els reemplacem per uns altres”, però la veritat és que el dolor és irreparable i dura generacions. Els que decideixen quin tipus d’operacions dur a terme tenen en compte molts factors, però se’ls oblida un factor fonamental, que és el dolor. El dolor explica moltes de les coses que ocorren a Orient Mitjà. Per això vaig escriure aquest llibre: per a comptar un munt de coses que no caben en els mitjans de comunicació.

Respecte a les crisis de refugiats arran de conflictes com el de Síria o Líbia, de les fams d’Àfrica… que fugen cap a Europa a través de Grècia i la regió dels Balcans, vosté ha viscut de prop aquesta realitat. A pesar que els mitjans de comunicació han informat en un determinat moment profusament d’això, creu que l’opinió pública és realment conscient del sofriment d’aquestes persones que viatgen en condicions infames cap a un futur incert, que pot oferir-los acabar en uns recintes equiparables a presons? Els mitjans de comunicació han deixat de tractar aquest tema per una espècie de cansament informatiu?

Hi ha un concepte una mica pervers del que és notícia. El que ocorre tots els dies no és notícia: si més de mil milions de persones passen fam tots els dies no és notícia perquè ocorre diàriament; la desigualtat o la precarietat no són notícia perquè succeeixen de la mateixa manera, només ho són quan l’organisme de torn actualitza les dades. De tal manera que els esdeveniments que ocorren tots els dies els convertim en habituals. Fa quatre anys els mitjans de comunicació informaven dels refugiats que arribaven a Europa, però hui dia continuen arribant. Això era una crònica anunciada per a tots els que treballàvem a Orient Mitjà, i si ho penses bé, d’una manera directa o indirecta, molts governs occidentals han participat.

És conscient la gent de fins a quin punt estan patint els refugiats? No, però no això no és culpa de la gent. La responsabilitat jo sempre la pose en el periodisme, perquè ha de tindre consciència en tot moment que és un servei públic. Quan un editor diu: “És que això no interessa a la gent”, és molt còmode, ja que si té vertadera voluntat d’apostar per alguna cosa, aqueix tema funciona i interessa.

Als Estats Units hi ha un tipus de periodisme molt marcat per la propaganda, però també es fa un periodisme excel·lent. Tinc col·legues als qui els donen dos mesos per a abordar, posem com a cas, la investigació de les conseqüències de la privatització de les presons. Amb això fan un documental de 60 minuts i després una peça amb la qual obrin un informatiu. I quinze dies abans comencen a promocionar en prime time la data i hora de la difusió d’aqueix documental. No és la típica notícia, però són temes que van a l’arrel de les coses que ens passen. Jo crec que es podria fer una cobertura molt millor que la que s’ha fet sobre la situació dels refugiats. Si fem un seguiment dels temes, a la gent clar que li interessa. Però no se li pot oferir alguna cosa descontextualizado. Has de fer un seguiment, perquè en cas contrari ningú entendrà absolutament res del que ocorre.

Com a periodistes tenim la responsabilitat d’apostar per tot el que passa i per les coses que qualsevol historiador honest del futur esmentarà per a definir el nostre present.