Les propostes per al 2019 giren sobre peces que poden portar-se sense esforç en una sort de reminiscència centenària de la cosmovisió de Coco Chanel en l’equació infal·lible de comoditat i caràcter equivalent a una elegància i estil propi.

Pot semblar que les germanes Hadid o les Kardashian combinant pantalons de xandall amb sabates de taló o malles amb peces de nit hagen inventat un nou estil però, la veritat és que, les peces esportives no han deixat de portar-se des que van aparéixer en els 70. Van tindre la seua màxima esplendor en 1999 gràcies a la cultura pop, en concret a les Spice Girls, i al fet que moltes adolescents van adorar els teixits de punt i les cintures elàstiques amb les quals poder moure’s amb llibertat.

Sèries com Friends van mostrar un estil casual amb un toc lady i Sexo en Nueva York va presentar un imaginari d’estilismes amb vestits, vestits de ras i tirant fi, chales i faldes llargues, que continuen sent actualment un referent d’estil. L’actitud inconformista del grunge i del rock alternatiu va acostar a la moda la popularitat del casual chic incloent samarretes, dessuadores, sabatilles i el denim, tendència que de fet, va continuar en l’era 2000 i que signes com Isabel Marant, Balmain, Missoni o Dior inclouen en les seues propostes per a la pròxima primavera.

L’estil esportiu està present en Calvin Klein, Prada i Etro amb conjunts d’inspiració surfera. Reapareixen les malles de ciclista en Fendi, Mugler o Chanel, que després que en 1991 les pujara per primera vegada a la passarel·la amb Linda Evangelista conjunyides amb una jaqueta àmplia i un cinturó amb el logo de la maison, les porta de nou combinades amb fantàstics barrets. A més les signatures Erdem i Christopher Kane aposten per l’estil lencero que Victoria Beckham fusiona encertadament amb elements d’inspiració masculina. A més l’estil artesanal del patchwork dels 70, crochet o macramé inspira a Chloé, Jacquemus o Óscar de la Renda.

Quant a colors es refereix el beix és el color estrela que inspira a Dior i les seues ballarines, les gavardines de Burberry i Tom Ford i els conjunts diürns de Jil Sander. No obstant això, també hi ha colors vibrants en vestits amb falda o pantalons, com per exemple en Escada en groc, Armani en verd, Gucci en turquesa, Peter Pilotto en taronja o el mico roig de Hermès. Els estampats florals i geomètrics apareixen superposats o en dues peces combinades entre si, com a mostra Versace, Roberto Cavalli, Louis Vuitton o Carolina Herrera. Quant als detalls podem trobar serrells i plomes en Marc Jacobs, Givenchy i Valentino i llaços en Celine, MiuMiu o Martin Margiela.

A la fi del mil·lenni Jil Sander, Helmunt Lang i Prada amb inspiració masculina en jaquetes impecables, pantalons de tall recte i peces de discret romanticisme van establir el seu estatus com a dissenyadors de la dona urbana que volia vestir roba real sense caure en l’excessiva sobrietat o renunciar a la feminitat. Vint anys després, es redefineix l’estil de la dona treballadora embolicada en un nou glamur i sofisticació de la mà de Dries Van Noten o Martin Margiela i el seu avantguardisme parisenc. Haider Ackerman crea camises, jaquetes i vestits de línies rectes amb un toc d’elegància immediatament identificable. Ann Demeulemeester amb les seues peces introvertides atorga una força de subtilesa independent amb teles experimentals, proporcions senzilles, asimetries que mostren muscles, talls andrògins i transparències de sensualitat chic.

Aquesta per revelar el que veurem en l’alta costura i prêt-à-porter del pròxim hivern, i tampoc hi ha certesa del que ens oferiran els anys 20 del nou mil·lenni, únicament espere que la comoditat i l’aproximació entre gèneres siguen les premisses per al canvi de dècada. I quant a l’actitud es refereix em remet a les paraules d’Ann en el 97: “Vull conéixer a la dona, no al dissenyador que la vist”.