Demane excuses si prenc el títol prestat a una sèrie televisiva que no hauré vist més que en poques ocasions. Però no se m’ocorre res més apropiat per a expressar el meu descontentament davant la situació que estem patint els que vivim a Sant Vicent, de lloguer o en propietat.
No crec que tindre un habitatge en propietat siga una sinecura, una bicoca, anem. He sigut propietari d’un modest apartament de protecció oficial -de promoció privada- durant més de vint anys, a Canàries, on vaig residir abans de vindre a la millor terreta del món, és a dir aquest territori que és la Nova Florida de les Espanyes, amb la consegüent especulació immobiliària, la mateixa que descriu el gran escriptor valencià Rafael Chirbes en Crematori. No els cansaré amb els avatars d’aqueixa aventura immobiliària a Lanzarote, que em va costar incomptables vesses, paperasses, multes i fins a judicis, per a acabar estafat per una agència -amb el meu consentiment, ai- amb la condició d’acabar amb ella.
La propietat, per als quals no som inversors ni fondobuitristas ni pròspers rendistes, és una vertadera maledicció. I si l’habitatge adquirit com el somni de la llar pròpia és de tipus horitzontal, apaga i anem-nos. No sols per les aclaparadores reunions de veïns amb les gestores, sinó per tot el que implica cada vegada que cal passar per la taquilla impositiva i pel pagament d’assegurances, manteniment, etc., etc.
Quan per fi vaig poder vendre, després de dos anys llargs de tramitacions kafkianes davant la conselleria d’habitatge canari i amb Hisenda, em vaig sentir alliberat per fi. Però novament com a inquilí vaig provar les amargues fels d’haver de pagar jo pels desperfectes constants en un habitatge edificat en els anys del boom, és a dir fa més de quaranta, en els quals els promotors tiraven una de ciment i tres d’arena. Aquests habitatges són una nevera a l’hivern, per la mala construcció, i un forn en l’estiu.
A causa de situacions personals que em reserve, m’he vist forçat a intentar buscar un habitatge en propietat i davant l’enorme carestia del metre quadrat a Sant Vicent i voltants, vaig centrar la meua atenció en els habitatges de poble i rurals.
Al Vinalopó no vaig trobar sinó ruïnes, potser amb algun terreny cultivable però agostado per l’abandó i la sequera. I un propietari -per por de la plusvàlua, va dir- em demanava la meitat del preu en B, a través de la immobiliària, al que em vaig negar en redó. I no per “consciència tributària”, sinó perquè li tinc una por cerval a la AEAT que ens atraca sense compassió, especialment als pensionistes als quals se’ns tracta com si els nostres minvats ingressos foren rendes “del treball”. Al Comtat tres quartes parts del mateix. Un habitatge en el barri antic d’una dels seus pobles va resultar ser irregular, no coincidien els seus més de 150 metres quadrats d’edificació amb els escassos 40 registrats legalment. Un agent immobiliari de la zona va admetre que el 90 per cent d’aqueixa mena d’habitatges estan en aqueixa situació. I ningú ho remeia.
Encara continue esperant que el propietari , que va dir haver iniciat la legalització davant les autoritats respectives, me de alguna notícia des de fa un any i mig.
He de dir que en el meu llarg i fatigós periple per localitats com La Romana o Cocentaina , vaig poder observar que aquests agrestos i en alguna època bells llocs estan, sinó buidatges en vies d’extinció, per l’abandó del camp , la mala comunicació viària i ferroviària i la desídia de les autoritats locals, autonòmiques i nacionals. En un barri antic vaig veure pancartes que protestaven per l’agonia de barris històrics amb velles casonas que cauen a cachos amb algun heroic veí que encara habita en elles.
De nou com a inquilí i candidat a un lloguer decent m’he vist amb serioses dificultats. Que si segur d’impagament, que demostre Vosté solvència (menys de 3 o 4 vegades el IPREM ho deixen a un al marge de tota confiança) i pose’s en la fila que hi ha “una allau” (tal qual, em deia la APIC d’una immobiliària local) per a optar a un apartamentito de 700 euros de dues habitacions en els confins del municipi, amb vista a un solar descurat i a un quilòmetre del supermercat més pròxim.
Sí senyors, estimats veïns d’aqueix paradís de l’especulació anomenat Sant Vicent. Del qual s’enorgulleixen els seus edils cada vegada que augmenta el nombre de persones que venen a viure ací. No sé com s’atreveixen, amb el bus 24 en vaga nocturna, amb la seua mala freqüència diària, amb el TRAM petado de treballadors i estudiants a tota hora, amb serveis municipals deficients i escassos. Mentre la població augmenta, la qualitat de vida disminueix exponencialment. Tanquen les carnisseries i xicotets comerços (mentre els capitalistes despietats multipliquen les seues grans superfícies per a exhaurir-nos), els amos de mascotes no tenen on passejar-los quasi, no hi ha aparcaments a cap hora…
Ací no hi ha qui viva. Jesús!…(Em referisc a l’alcalde, Sr. Villar, no al Messies).