A Sevilla, caient dolls de foc del cel, perquè Sevilla té un foc especial, s’endinsa un en un supermercat, el mes de juliol, i troba a la pobra caixera tiritando, vestint una jaqueta, morta de fred, amb la cremallera pujada fins al nas. Podria ser un acudit, però és un fet lamentablement real, i molt quotidià. A l’interior dels centres comercials, en l’ardent estiu espanyol, la temperatura ronda els tres o quatre graus. És cosa habitual descobrir els turbots en els prestatges, a l’aire, al costat dels pots de maionesa i els macarrons. Té un que baixar-se una mica la bufanda per a poder veure els preus. Es reposa el gènere en les seccions, i després es tira sal en els corredors de la brioixeria perquè el gel es funda i el consumidor no patine. Es posa costa amunt comptar les monedes a l’hora de pagar, perquè no hi ha qui atine amb les mans embotides en els guants d’alta muntanya.

En el transport públic, la cançó ve a ser més o menys la mateixa, la melodia varia molt poc. A l’agost, abans de pujar-se al tren que va des de Madrid a Còrdova, verbigràcia, és fàcil contemplar fent cua als viatgers —als més previnguts, als previnguts— amb un edredó sota el braç i un capell de llana amb borles. S’han donat casos de senyors usuaris del transport que, en finalitzar el trajecte, han hagut de recórrer a una forqueta per a baixar-se els testicles de la panxa. S’estan utilitzant els portaequipajes del vagó per a refredar la cervesa. En el cotxe cafeteria no es beu una altra cosa que vodka, a seques, per a tractar d’entrar inútilment en calor. Al revisor, amb el rostre blavós per la hipotèrmia i el moc congelat en el bigot, no li ix la veu ni per a donar els bon dia.

La terrible i estúpida paradoxa consisteix en el fet que, en el gris i plomís hivern, s’inverteix proporcionalment aquest sobirà daltabaix del sentit comú: galeries comercials a trenta-cinc graus al gener, autobusos camine de La Roda amb el torrent d’aire abrasador en el clatell, edificis públics escopint lava per les reixetes de la ventilació. Si les altes i insuportables temperatures a les quals es condicionen els espais tancats a l’hivern, es donaren als carrers de la ciutat en ple estiu, saltarien les alarmes encarnades de l’AEMET. És d’un tragicòmic i absurd contrasentit que deambulem congelats a l’estiu i que hàgem de recórrer al ventall a l’hivern. Qui serà el ceporro, ens preguntem amb sincer i vertadera sorpresa, qui serà el mediocre tuercebotas que orquestra des d’un despatx semblant política climàtica.

Ens topem en l’infernal període estival, doncs, amb la següent cruïlla, i el dilema és de categoria: morir dignament al sol, socarrats a cinquanta graus com una honorable i deliciosa croqueta de bacallà, o estirar la pota ateridos i plens de blaus en els pavellons comercials, o camí de Santa Pola, com un trist palito de lluç, embolicats en horrorosa i insuportable infàmia. Ai, la coherència.