Alberto Giner ha estrenat a l’Auditori del Centre Social de Sant Vicent del Raspeig l’obra dramàtica “Ocaña, la nit del sol”, basada en testimoniatges documentals biogràfics sobre l’existència del qual fora “la Reina de les Rambles” en el postfranquisme, el pintor andalús José Pérez Ocaña.
REIVINDICAR A OCAÑA
Parlem amb Alberto per Whats App, a causa de la seua atrafegada vida d’artista al capdavant d’Enclavats, l’agrupació teatral de la qual forma part fa quasi dues dècades .
La primera pregunta que li formulem és la de per què tornar sobre la figura d’Ocaña, a la qual altres creadors han investigat i exposat.
-“Per a mi va ser molt important en la meua joventut, quan vaig acabar la carrera d’art dramàtic a Múrcia , vaig descobrir el seu documental “Retrat intermitent” i va ser un personatge que em va cridar molt l’atenció, sore tot per la llibertat amb la qual parlava de la seua sexualitat i sobretot el seu pensament. I encara que siga bastant diferent a ell em va captivar molt la seua manera de ser, la seua desimboltura i sobretot la seua sinceritat i la seua valentia. Llavors, és una figura que sempre ha sigut present al meu cap. Anys després, gràcies a un amic, Toño Saval, que s’ha encarregat de fer el sol que forma part de la nostra escenografia (que és una rèplica de la qual Ocaña va fer per a la seua última disfressa) i també s’ha encarregat de fer unes rèpliques de la seua obres, la imatge del cartell que també és seua. Un dia em va comptar sobre la seua mort, que jo no coneixia, i ja va acabar de conquistar-me per complet la seua figura, la seua història i tot el que li envoltava. Fa tres o quatre anys em plantejava què fer , què comptar, volia fer un espectacle xicotet en el qual estiguera jo només, també per motius logístics i econòmics. Som una companyia humil, xicoteta i moure un espectacle amb un sol actor és més senzill que amb dos o tres. Em va vindre de sobte la figura d’Ocaña, vaig començar a investigar i a veure documentals , el d’Huete, entrevistes amb Terenci Moix i Jesús Quintero , etc. I gràcies a Pere Pedrals , un xic de Barcelona que s’ha ocupat de recuperar part de la seua obra , té una web on recopila tota la informació gràfica que hi ha d’ell, vaig aconseguir el contacte de la família, que va ser meravellosa amb mi, els va encantar la proposta . No volia parlar del personatge, interpretar-lo sense el permís de la seua família. Llavors, quan vaig començar li ho vaig comentar a ells, a la seua neboda Encarni i el seu germà bessó, Jesús, A més van fer un seguiment amb mi en tota l’escriptura del text i jo cada setmana els enviava un esborrany. Em contaven anècdotes que jo desconeixia, corregien algunes dates. Han estat donant-me suport en tot moment, molt involucrats en el projecte.
T’he dit abans que jo soc molt diferent a ell, és a dir en la seua manera de ser. Ell és un personatge molt extravertit, molt obert a tot i jo per contra soc bastant més seriós, tímid. Però sí que soc homosexual, igual que ell i el meu en joventut aqueix documental em va ajudar molt a defensar la meua sexualitat i la meua identitat. I ara, en el Segle XXI amb la pujada que hi ha del pensament de dretes , els nous atacs que estan havent-hi contra el col·lectiu LGTBI . Record fa dos anys la pallissa a Samuel, que va portar fins a la mort al crit de “marieta”. Perquè, crec que és necessari que les noves generacions coneguen referents LGTBI, gents que , quan tot era molt més complicat que ara en la transició , van tindre la valentia d’eixir al carrer a defensar-se. I a defensar com volien estimar. Crec que era el moment precís per a reivindicar la figura d’Ocaña i més quan l’any passat se celebrava l’aniversari del seu naixement i el 40 de la seua mort”.
-Quins elements has incorporat a la creació del teu personatge? És ficció o docudrama, biopic, etc.?
“Com t’he dit, tota l’escriptura s’ha basat a partir de testimoniatges seus, del documental “Retrat intermitent”, de “La memòria del sol”, entrevistes amb Quintero, amb Paloma Chamorro, amb Terenci Moix i sobretot amb les anècdotes que m’ha anat contant la seua família. Llavors tot el que conte és absolutament veritat. Però sí l’obra es planteja com que jo que soc Ocaña estic mort i així em presente al principi, llavors, clar, sí que és ficció en aqueix aspecte, és un ensomni o un xicotet. Però tot el que es parla en la funció està tret dels seus testimoniatges i el diàleg és transcrit tal qual amb les seues paraules. És com un fantasma que ha tornat una mica a la vida per a celebrar una última nit i en ella explicar, contar la seua vida , explicar els seus perquès i defensar tota aqueixa llibertat que abans et comentava. Ací ve la dificultat que jo soc d’Alacant i el personatge és andalús i a més molt andalús, llavors el meu major problema i major por a l’hora d’enfrontar-me a aquest personatge ha sigut l’accent. Ho vaig intentar treballar molt, en vídeos seus, entrevistes radiofòniques, escoltant-ho i el que més em va ajudar va ser parlar amb la seua neboda Encarni. Cada vegada que em manava una nota d’àudio em fixava en cada detall, en cada terminació. Fins que a l’octubre del passat any vaig tindre l’ocasió de portar la funció a Cantillana, que és el poble natal d’Ocaña i el vaig fer amb un ple de públic , de gent que li va conéixer, familiars…i vaig passar l’examen”.
-Què significa per a tu Ocaña, com a símbol d’una època?
-“És un referent oblidat, callat. En el seu moment, els 70,en la tele, era molt conegut per estar en el món bohemi de Barcelona , apareixia en tots els festivals cinematogràfics amb el seu documental, en la ràdio, en molts llocs. Però amb el pas dels anys tots aqueixos referents LGTBI s’han anat fent callar , o simplement ignorant . Llavors, per a mi era necessari reivindicar-ho. En les primeres funcions d’Ocaña hi havia gent que no ho coneixia. Pràcticament el 90% de les persones no sabien qui era. Jo volia que ho conegueren igual que jo i ho volgueren també. I no sols com a referent, activista, sinó com a pintor perquè a mi la seua faceta artística m’agrada, la seua obra, la majoria religiosa però també al límit com fer un Crist amb mantilla, o la Verge de les serps”.
-Quina va ser la influència de Barcelona sobre l’artista andalús? Barcelona “és bona”? Crec que existeix un clar contrast entre l’ahir i el hui de l’urbs catalana, que en aqueixa època era “un xicotet París” i ara una espècie de parc temàtic per a turistes.
-“Jo crec que Barcelona va ser el seu alliberament, simplement. Al seu poble estava completament coartat, tancat en una bambolla que ell mateix es va fabricar per a no patir . En el servei militar van haver de tancar-lo en un psiquiàtric perquè va tindre una crisi molt forta per bullying i el que necessitava era un espai on respirar, ser el mateix, ser lliure. I realitzar-se com a artista i persona sexual, i Barcelona va ser el seu paradís , va trobar allí el seu alliberament total i amics com Nazario i Camilo, que també eren pintors i que el van ajudar i van recolzar en el seu camí artístic. Barcelona va ser el seu alliberador, artístic també. Molta gent, com tu, que dius que has viscut allí en aquella època m’han dit que ho veien per les Rambles , sempre envoltat de gent , si entrava al Café de l’Òpera s’omplia. Era un personatge molt reconegut i volgut a Barcelona. Malgrat emportar-se alguna pallissa pels homòfobs, que fora perseguit per la policia. I pot ser que tingues raó en què abans la ciutat era molt més permissiva i oberta. Ara jo crec que la figura d’Ocaña seria perseguida igualment i estem en el Segle XXI”.


-Quins projectes té la teua formació teatral?
-“Som una companyia bastant humil. Portem 17 anys treballant sense ajuda pública, sempre autoproduint-nos. Ocaña es va estrenar a la fi de 2021 i la nostra principal prioritat és que arribe a tots els racons possibles. Hem anat a diverses sales de circuit alternatiu a Madrid, Ciudad Real, València . Vam tindre la sort d’anar a Cantillana, on ell va nàixer. Tornarem a Cantillana per a fer una funció amb els xavals del poble i al juny ens anem al Foc , el festival de l’orgull Sevilla. Encara no hem tingut l’oportunitat de fer-ho a la meua ciutat, que és Alacant però sí en localitats pròximes com Sant Vicent, Onil, que ens han donat l’oportunitat de mostrar el projecte. Estem buscant històries que contar des d’un teatre LGTBI que eduque ja que a pesar que estem en el XXI necessitem molta educació i respecte no sols amb aquest col·lectiu sinó educació contra el racisme , xenofòbia, etc.”.
RETRAT COHERENT
Alberto Giner ha treballat a fons el seu personatge, des de la sorprenent semblança física fins a l’accent andalús, que degué treballar amb l’ajuda de documents sonors i també amb el contacte amb els seus familiars. Alguna cosa que destaca en la seua actuació, que vam poder presenciar dissabte passat 20 a Sant Vicent. L’obra intercala peces del cancioner andalús i tradicional espanyol interpretades pel mateix Giner, la qual cosa és un encert ja que permet moments d’humor dins d’un monòleg que a moments desgrana de manera torrencial aspectes de la vida i obra d’aquest personatge tràgic que l’autor i intèrpret que el vist aconsegueix retratar amb gran veracitat i inspiració. Hi ha moments d’emoció i patetisme, en els quals sobrevola l’esperit de García Lorca en una espècie de cerimònia ritual dedicada a tots els “maricas” màrtirs que en el món han sigut. En el cas d’Ocaña, un personatge al qual va devorar la seua faceta d’activista i símbol gai en detriment de la seua obra pictòrica, el seu tràgic final és un sofriment afegit. I l’oblit, al qual Alberto Giner ha lluitat per acabar desenterrant les cendres de l’artista per a traure-les a la llum del sol.