Annie Ernaux, escriptora feminista, prossegueix la seua crònica familiar en “Una mujer”. La seua obra “El lugar” publicada al seu país, França, en 1983, és el relat o retrat de família en un lloc de la Normandia profunda. D’orígens proletaris, els seus pares viuen i pateixen les conseqüències de la guerra i una postguerra que va ser quasi pitjor. En “Una mujer”, publicada en 2020 per Cabaret Voltaire, represa la narració amb tints autobiogràfics que va iniciar llavors per a tornar sobre la figura de la mare. Però Ernaux, a diferència d’altres escriptors que giren al voltant dels seus sentiments i ressentiments patern filials (Kafka en la seua Carta al pare, la Vivian Gornick d’Inclinacions salvatges, per exemple) utilitza la història de la seua progenitora per a exercir un tour de force amb la seua pròpia escriptura, alguna cosa que ella declara com un intent per tancar les seues ferides però principalment com una catarsi i una denúncia. Perquè Ernaux, neé Duchesne, va anar sempre una jove conscient de l’abisme que separava als seus i a ella mateixa de les altres classes socials, la burgesia provinciana primer i posteriorment l’elit parisenca dels intel·lectuals, dominant en el seu mitjà. En l’epíleg, ella tan explícita en el seu estil i propòsits , ens diu: “Això no és una biografia, ni una novel·la, naturalment, potser alguna cosa entre la literatura, la sociologia i la història”. La figura materna, representativa de la classe social dominada, és el pretext per a aquest relat que es podria classificar, com tota l’obra de Ernaux, com a política, en el sentit d’obrir el solc que ens condueix a esbudellar la dicotomia entre aqueixa França idealitzada en la seua grandeur i el país rural on ella va nàixer i va créixer abans de convertir-se en una jove promesa literària que llegia a Robbe -Grillet i a Simone de Beauvoir. “La meua mare, nascuda en un mitjà dominat, del qual va voler eixir, havia de convertir-se en història, perquè jo em sentira menys sola i falsa en el món dominant de les paraules i les idees al qual, segons el seu desig, m’he passat”.

És cert que l’autora mai ha pres el seu ofici com un mitjà de vida, per a conservar, segons ha declarat, la seua llibertat. “Escriure per a viure significa perdre llibertat… Guanyar-se la vida escrivint implica publicar cada dos anys, o fins i tot menys, tindre una regularitat imposada” (Entrevista publicada per Bàrbara Ayuso en Jot Down, 2018). La celebritat literària no va arribar fàcilment i la seua primera novel·la Els armaris buits (1974) va ser rebutjada per una important editorial francesa. Ernaux era llavors una estudiant universitària de lletres però pensava viure de la docència, alguna cosa que finalment li va servir per a edificar una obra pacient i consistent que ha culminat amb la concessió del Premi Formentor de les Lletres en 2019. El reconeixement va arribar tal vegada massa tard, però en les seues conclusions el jurat va destacar la seua trajectòria i la seua aportació a la riquesa cultural de la llengua francesa. No obstant això, també van assenyalar la peculiaritat del seu estil “entretallat i aspre”, i la seua visió de la societat del nostre temps “amb una cruesa insòlita difícil de trobar entre els seus contemporanis”.

Annie Ernaux pot no agradar a tothom per aquest motiu. Aloma Rodríguez, escriptora saragossana escriu en Lletres Lliures el següent en relació a la lectura del seu primer llibre: “La narradora em queia malament, em semblava una narcisista que es deixava portar per la gelosia i, la veritat, em resultava una mica pesada”. I en realitat, ella pot causar de primeres una mala impressió, però Rodríguez reconeix que amb el temps va arribar a convertir-se en una de les seues autores vives favorites. Una frase que recull d’una contraportada li indica la clau, la vertadera essència de l’escriptura d’aquesta pobletana, que en comptar la seua realitat més profunda i immediata es fa universal: ”Veure per a escriure és veure d’una altra manera”.

Certament, els llibres d’aquesta autora tenen una base autobiogràfica, però no són comparables amb els d’altres conreadors del gènere cèlebres com Carrére i altres escriptors francesos que han estat atents al seu propi melic però també a la veu del carrer. Són pocs són els que com aquesta ja octogenària rebel, que viu sola i enclaustrada en una urbanització anodina , allunyada del glamur dels cenacles parisencs, consideren l’escriptura com un assumpte ètic i una eina política que mai ha dubtat a utilitzar. Perquè escriure no és solament contar històries pròpies o alienes sinó una forma diferent de pensar. També una manera de donar i la Ernaux ens ha donat l’ofrena pura i sense pudor de la seua pròpia condició femenina en un exercici d’impecable veracitat.