Constantino Kavafis (1863-1933), el gran poeta grec, va escriure en 1904 el seu poema Esperant als bàrbars. Ho rellig ara i els seus versos em resulten quasi com un presagi. Són aquests:
¿Qué esperamos agrupados en el foro?

Hoy llegan los bárbaros.

¿Por qué inactivo está el Senado

e inmóviles los senadores no legislan?

Porque hoy llegan los barbaros.

¿Qué leyes votarán los senadores?

Cuando los bárbaros lleguen

harán las leyes.  


I continua dient que l’Emperador també els espera per a entregar-los pergamins, honors i riqueses. Però els legisladors es guardaran molt bé de “brindar-nos el doll feliç de la seua eloqüència”, perquè els bàrbars “odien la retòrica i els llargs discursos”.
Els bàrbars finalment no arriben. I el poeta deixa caure una enigmàtica cavil·lació en el vers final:
“I què serà ara de nosaltres sense bàrbars?
Potser ells eren una solució després de tot” .

EL FEIXISME ETERN
Reclosos a casa escapem a la calor, a les gents bullicioses que passen pels carrers després de l’orgia d’alcohols festers, al so i la fúria faulknerianos. No hi ha tele, ens basten algunes pel·lícules que ens obsequia Rtve play en la pantalla de l’ordinador : Una dona fantàstica, del xilé Sebastián Lelio i que interpreta Daniela Vega (primera dona transgènere en el món a guanyar un Oscar com la millor actriu estrangera) i La lladre de llibres, basada en la novel·la homònima.
En la primera d’aquestes dues produccions celebrades per la crítica internacional, una dona transgènere que manté una relació amb un pròsper home madur, divorciat i amb fills, és assetjada per la policia i la família del seu amant. Sospiten que aquest, que ha mort a causa d’un accident vascular i ha caigut per unes escales, podria haver sigut víctima d’una agressió. Ella ha abandonat precipitadament l’hospital on l’ha portat inconscient, i sense majors indicis la sotmeten a una exhaustiva investigació com a presumpta culpable. Les reaccions del fill i de la ex del mort , que la maltracten de paraula i de fet, evidencien el feixisme latent que va deixar en la societat xilena la dictadura militar de Pinochet. Els hereus de l’amant de la protagonista, que és cantant en un cabaret i cambrera de dia, li pregunten “què és” i la insulten anomenant-la “marieta pintat”. L’exdona , que considera aqueixa relació del seu marit mort una aberració vergonyosa, li prohibeix ser present en els seus funerals i la despulla de tots els béns que compartia amb la seua parella, inclosa la seua mascota. No vaig poder reconéixer cap dels escenaris urbans d’aqueix Santiago de Xile que em va veure nàixer, per a mi era com veure una pel·lícula ambientada en un país desconegut. Però sí que vaig poder reconéixer la crueltat del llenguatge i les actituds feixistes d’aqueixa família + pertanyent als mateixos estrats socials que van secundar fa mig segle a una de les més cruels dictadures del continent americà. Record al meu veí de llavors (membre del grup paramilitar ultradretana Pàtria i Llibertat) , que el dia del colp militar de setembre de 1973, vociferava per la seua finestra a qui volguera escoltar-li: “Comunistes de merda, ara veuran el que és bo!”.
En La lladre de llibres, que compta amb l’actuació de dos gegants de la pantalla cinematogràfica, com Emily Watson i Geoffrey Rush, s’escenifica l’arribada de la barbàrie nazi a Alemanya. Després de la nit dels cristalls trencats, les hordes d’Hitler realitzen una monumental crema de llibres, suposadament perillosos i anti alemanys. Els feixistes xilens també van perseguir tota classe de literatura que no els agradara i van encendre les seues fogueres contra el saber i la cultura. Un altre record amarg per a mi, que vaig haver de desfer-me de tots els llibres de Neruda autografiats que vaig rebre del meu pare.
No ens equivoquem: el feixisme mai va desaparéixer, és etern, com bé advertia Umberto Eco. Espanya comença a empestar a feixisme, aqueix que mostra les seues arpes de manera simbòlica, en aqueixa la Lona de l’odi, verd com la bilis, on es llança a una paperera tot el que no els cap als cavernícoles i èmuls de les SS en el seu estret seny.
I, mentrestant, l’esquerra no té qui li escriga ni la represente dignament davant el desafiament que enfrontem dins d’uns pocs dies.
Tal vegada, com pel que sembla pensava el poeta d’Alexandria, els bàrbars podrien ser la solució, perquè el pensament i l’acció d’esquerra reprenga el bon camí d’una vegada i per sempre.

SÁNCHEZ SUSPENDE EN GRAMÀTICA
Alex Grijelmo, periodista i escriptor, acadèmic, autor de nombroses obres sobre estil i llenguatge periodístic, li trau els colors a Sánchez per la seua intervenció en un programa d’oci televisiu del nom del qual no vull acordar-me, perquè em formiguegen els ulls, les mans i les cames de pur fàstic. Faltes de concordança gramatical, queísmos, entre altres defectes, li trau Grijelmo al president en la seua columna setmanal La punta de la llengua en el diari El País. Anota el periodista que entre les nombroses puntades al diccionari i a la sintaxi, Sánchez canvia de conjugació a un verb: “vertir maldats” per “abocar”. Suspens, doncs, per a l’examinat, encara que li reconeix un cert “marge de millora” en l’art d’expressar-se en públic amb claredat i elegància.
En el discurs polític l’ètica i l’estètica haurien de conjugar-se molt bé, fins i tot a la perfecció.
A Lanzarote vaig conéixer a un jove periodista , Ovidio Cordero, deixeble de l’eminent filòleg Lázaro Carreter, que va publicar Nostra Ñ, una obra dedicada a donar llustre i esplendor a la nostra llengua. Jo li vaig suggerir que recomanara als executius d’RTVE que posaren a un “corrector lingüístic” en els debats polítics i periodístics. Una espècie de “Home de la RAE” de José Mota, que donara amb la vara, en viu i en directe, als quals atropellen la llengua espanyola. Canviar la corbata i l’americana per una camisa vaquera en el plató no eximeix de parlar correctament, llevat que haja sigut per una obertura intente de guanyar-se electors entre el distingit públic “motero”.