En aquests dies la possible existència dels extraterrestres ha arribat al Congrés dels Estats Units, on un ex militar, membre de la intel·ligència de la branca aèria, al costat d’uns altres, ha atestat afirmant que existeixen naus i fins a restes biològiques en poder del Pentàgon. En l’origen d’aquesta història podria estar l’anomenat “incident de Roswell”, ocorregut el 2 de juliol de 1947, quan un granger va trobar restes del que podria ser un “platet volant” i diversos cadàvers de la seua tripulació. Segons Charles Berlitz , escriptor estatunidenc de temes paranormals i també conegut per ser el fundador de les acadèmies i llibres d’ensenyament d’idiomes que porten el seu nom, la troballa va ser deliberadament ocultat i mantingut en estricte secret per la seguretat nacional i el president Eisenhower, que hauria vist personalment aquestes restes, va estar a punt de revelar-lo al món , però els seus assessors de la intel·ligència militar el van dissuadir. Les raons haurien sigut una possible reacció semblant al pànic que va provocar l’emissió de la versió radiofònica de La guerra dels mons d’Orson Welles, però també Berlitz -que havia treballat com a espia en els serveis secrets- creu que els militars tenien l’esperança de desxifrar la tecnologia extraterrestre per a desenvolupar noves armes contra l’enemic soviètic.
En el llibre, publicat en 1980, després de l’extraordinari èxit de l’anterior de Berlitz El triangle de les Bermudes -que va vendre 20 milions d’exemplars- es documenten els detalls del “incident”, autòpsies als extraterrestres, descripció d’estranys materials de l’aparell i també s’intenta reconstruir la cronologia i circumstàncies dels fets. Pel que sembla, la causa de l’accident patit per l’OVNI va ser una forta tempesta elèctrica que va provocar la caiguda i incendi de la nau pels llamps. Els testimonis de la troballa en una zona desèrtica de nou Mèxic, descriuen l’estructura com a circular i d’uns deu metres de diàmetre, amb una cabina en la qual s’asseien uns xicotets éssers d’aspecte humanoide, però macrocèfals i calbs, amb dits palmats i uniformats amb un mico fosc. L’aspecte dels extraterrestres va ser copiat posteriorment per Spielberg en la seua famosa pel·lícula Trobades en la tercera fase i per altres cineastes que van tractar el tema. En el cas del primer no és cap casualitat, ja que va comptar amb l’assessorament d’un destacat investigador del fenomen OVNI, el Dr. Hynek, que va tindre accés a la documentació a la qual es refereix Berlitz. Per a l’autor del llibre sobre l’incident Roswell, “tal vegada el que anomenem ovnis siguen una part d’un designi -o missatge- el significat del qual arribe a quedar clar per a nosaltres, cal esperar-lo així, mentre encara siguem a temps”.
Una enquesta realitzada indica que el 68% dels estatunidencs creu que el govern els oculta alguna cosa sobre l’existència de vida intel·ligent extraterrestre. La NASA ja s’ha posat en marxa amb una comissió , un grup de treball que investiga aquests fenòmens, però encara no ha trobat proves concloents.

RIPLEY A TAILÀNDIA
A més d’un bodorrio o un funeral de campanetes, no hi ha res que excite més la curiositat de les gents en aquest país que un crim espectacular, és a dir protagonitzat per algun famós o familiar d’algú molt conegut. Ja saben a quin i a qui em referisc, no he pogut evitar-ho perquè ens bombardegen a tota hora en tots els mitjans sense excepció, com si això fora el més important en els moments en què la calor ens assassina i la incertesa política mata les nostres esperances i arruïna nostres ja escasses conviccions democràtiques. A mi el cas d’aquest jove apolíneo i de rostre angelical em recorda al Ripley de Patricia Highsmith. El mòbil material , o l’ambició desmesurada, sembla haver pesat més que els suposats motius al·legats per a la comissió de l’esgarrifós succés. En el jove Ripley, personatge ambigu, també hi havia un component de vetlada homosexualitat en la seua relació amb l’home que era el seu protector i que més tard seria la seua víctima. A Ripley ho va delatar la seua poca perícia i el seu crim perfecte va acabar sent “ferpecto”. Així ocorre sempre, perquè la policia-encara en llocs remots- “no és ximple”. Els únics assassinats impunes solen ser els dels genocides que governen per aqueixos confins del món , freqüentats per rics, turistes viciosos i amants de l’exotisme.
PAKIS
He visionat últimament Fahim, pel·lícula francesa en la qual té un paper secundari el cèlebre actor francés nacionalitzat rus Gérard Depardieu, que encara que està ample com una bota de vi segueix actiu en la pantalla i fora d’ella com a presumpte assetjador sexual. En aquesta ocasió encarna a un professor d’escacs que converteix a un xiquet bangladesí en campió de França en la seua categoria. La pel·lícula em va fer pensar en el destí de tants migrants com el xiquet protagonista d’aquesta història real. Alguns ho menyspreaven i li cridaven “paki” (per pakistanés, ja que Bangladés va formar part d’aqueixa nació asiàtica fins als anys 70). El seu pare, exiliat per la violència política, és rebutjat com a aspirant a l’asil polític, ja que ha d’aportar per a això una sèrie de proves. Conec aqueixa situació, jo mateix l’he viscuda en aquest país. Els d’ACNUR van acabar aconsellant-me que em casara amb una espanyola per a residir legalment, cosa que podria haver fet però vaig rebutjar per dignitat.
El pobre home, pare del xiquet prodigi en el joc de tauler, acaba al carrer venent souvenirs als turistes i només aconsegueix l’anhelat asil i reunir la seua família quan el seu xicotet triomfa. Em recorda a alguns casos que conec, entre ells el d’un medallista olímpic d’origen del Carib que ha sigut reconegut com a “espanyol” pel seu brillant acompliment esportiu. Jo, que ho vaig veure quan era un xiquet que patia assetjament escolar pel color de la seua pell i el seu origen, maleïsc la hipocresia dels europeus.
A la meua ciutat conec a un “paki”, del Pakistan. Ha de tindre uns trenta anys i atén un comerç familiar de verdures i fruites, on treballa fins a catorze hores diàries sense que els seus rendiments econòmics siguen mínimament satisfactoris. Em diu que ha tingut diversos accidents de trànsit des que va arribar a aquest país, en el primer d’ells sent passatger en un cotxe que conduïa un compatriota. Tots dos van ser envestits en un encreuament per un conductor imprudent, però malgrat resultar ferits no van poder ser atesos ni reclamar, ja que al no tindre papers arriscaven la deportació. Com a record de l’accident té una pronunciada coixesa i un amarg retret als quals li menyspreen pel color de la seua pell, per ser d’una altra cultura encara que ell es considera un més en aquest món i en aquest lloc on treballa durament per a subsistir al costat dels seus. “Qui, com jo treballa catorze hores?”. I agrega : “I ací hi ha els qui demanen una jornada de 35 hores setmanals!”.