Ja no està, sinó en el record dels quals envellim i en els seus enregistraments, la bella Jane Birkin. Alguns la recorden com a icona de la moda del seu temps, els 70 del segle passat, uns altres com l’ex actriu i model que va captivar al geni de la cançó francesa Serge Gainsbourg, amb qui va gravar un temazo inoblidable i que ha sobreviscut a tots dos. Un vertader himne a la carnalitat, que la parella va executar amb una sensualitat i delicadesa singular. Lamentablement, la música francesa popular contemporània és bastant  desconeguda o poc apreciada a Espanya, com assenyalava en un article anterior. I la dupla Birkin-Gainsbourg va produir molt més que aqueix “Je t´áime, moi senar plus”, del qual parle.

La Birkin, anglesa de naixement, tenia una bellesa especial, que s’ajustava als cànons de l’època en què va arribar a París. Brigitte Bardot havia inaugurat el temps dels cossos aniñados, més esvelts que el de les dives dels 50. La mini falda lluïen bé en les seues primes cames, les botes de canya alta també. No és casualitat que el golf de Serge- que anava a convertir-se en el segon marit de Birkin- havia estat amb la B.B., i aquesta ho havia abandonat.

Confesse que sempre vaig estar enamorat d’ambdues. També de Gainsbourg, encara que no per una atracció eròtica sinó pel seu exuberant talent que abastava des del jazz al reggae.

Ara tots dos estan junts pour toujours . L’eternitat és per a ells, els símbols d’una cultura i d’una estètica immortals.

BOLAÑO, EL SALVATGE
Algunes publicacions es fan ressò del 25 aniversari de la mort de Roberto Bolaño, l’escriptor xilé establit a Espanya i autor d’uns novelones enormes no sols pel seu volum físic sinó pel seu pes específic literari.

Se sol entrar en disquisicions sobre el caràcter llatinoamericà de l’autor, que segons alguns transcendeix el fet del seu naixement a Xile, en 1953. Allí va viure la primera part de la seua vida, l’adolescència. Va ser llavors quan va sorprendre als seus pares, modestos treballadors, amb la notícia que abandonava els estudis formals per a dedicar-se a la lectura i a l’escriptura. Això és el que es diu tindre una vocació ferma i primerenca. Més tard, com és sabut, va continuar el seu pelegrinatge i la seua carrera en el salvatge i calent Mèxic, per a culminar-la en un poble costaner de Catalunya.
És Bolaño xilé, mexicà o espanyol? Jo crec que el que naix i passa la primera part de la seua existència en aqueix país andí -com és el meu cas- no pot encara que vulga desprendre’s de l’empremta que marca en el caràcter aqueixa experiència. Els xilens, deia el sociòleg Abel Peralta en El mite de Xile, són éssers que viuen agotzonats entre altes muntanyes (la  imponent serralada dels Andes)  i mites . La mola cordillerana és una realitat aclaparadora que ens fa viure emmurallats. Cada xilé és una illa entre aqueixa orografia enloquecedora i el vast litoral del Pacífic. Veig la chilenidad de Bolaño en cada pàgina seua que he llegit. El seu agut sentit crític, el seu humor negre, oscurísimo i brillant alhora, em resulten familiars. El xilé, segons Peralta, és un “catastrofista alegre”, capaç de riure’s de les majors desgràcies i relata com el naturalista Humboldt va observar sorprés en la seua vista a Xile a les gents que gaudien com a xiquets   enmig dels estralls i les inundacions provocades per fenòmens tel·lúrics devastadors. Record que en els primers dies del colp militar corria un acudit. Els busos que transportaven a la unflada futbolera sempre portaven un ajudant que en el pescant vociferava “A l’Estadi, a l’Estadi!…”. Doncs bé, l’acudit consistia a contar que ara els busos eren substituïts per transports militars que portaven als presoners al mor  en el tristament cèlebre camp de concentració situat en l’Estadi Nacional de Santiago,  on va ser crivellat l’artista Víctor Jara al costat de centenars de víctimes de la massacre feixista de 1973.

Tornant a Bolaño, se m’ocorre que sempre va voler ser poeta, de fet la poesia va ser el seu començament i va publicar cinc llibres de poemes. La seua poesia podria ser qualificada de narrativa o de l’experiència. En un prefaci a una edició antològica de poesia xilena, diu que aquesta li recorda al seu primer gos, anomenat Duc. Un quiltro,  vocable indígena per a dir un ca mil llets en espanyol castís . El gos d’aqueix  Bolaño adolescent a Xile va ser “com el meu pare, la meua mare, el meu professor i el meu germà”. Per a ell , la poesia és “un udol solitari escoltat entre dos somnis”. La seua literatura , a vegades, és  com un malson ben narrat, protagonitzada per detectius  literaris salvatges, tan intrèpids i llançats com ell mateix, que es creia un nou Rimbaud.

En el seu poema Els gossos romàntics, trobe aquests versos que il·lustren qui era realment Bolaño, les seues arrels i el seu origen:

En aquel tiempo yo tenía veinte años

Y estaba loco.

Había perdido un país

Pero había ganado un sueño

Y si tenía ese sueño

Lo demás no importaba.

Ni trabajar ni rezar

Ni estudiar en la madrugada

Junto a los perros románticos .

LA DRETA BICÈFALA
D’un de les meues dietaristas preferits, Salvador Pániker,  extrac aquest paràgraf, escrit en 1996.

“Estimant de Miguel, sociòleg (i no obstant això amic), en declaracions fetes poc abans de les recents eleccions generals, afirma que “el PP guanyarà com a mínim, per quinze punts de diferència”..

Es pregunta Manuel Vicent: Hi ha algú més desprestigiat, en aquests moments,  que els periodistes, sociòlegs, analistes i enquestadors? Bé, a un li sembla que el que porta molts anys de desprestigi són les ciències socials en general, enredades sempre en disputes ideològiques i d’esquena a les altres ciències i al concepte de “naturalesa humana”.

I afig:

“Què més voldria un que  la dreta espanyola fora com la francesa, una dreta laica, escèptica, dialogant; però ací tot fa olor, encara, a reacció, a caciquisme, a sagristia i a Opus Dei”. (Diari de Tardor, 11 de març).

La dreta no ha canviat, ha mutat en ultradreta sota un mascaró de proa de dues cares. Una que esmente i una altra que ensenya les dents. Aquestes eleccions del diumenge podrien ser la reedició d’aqueixes del 96, en què la dreta d’Aznar va guanyar per 15 escons encara que amb el 1,6% dels vots.