Carlos Castaneda va vendre en la seua vida 27 milions d’exemplars dels seus tretze llibres publicats, traduïts a 17 idiomes. Pot ser que als més joves no els sone el seu nom, però segurament sí als qui, com jo, eren joves en els anys 70, quan Carlos Castaneda havia publicat Els nsenyaments de Don Joan. Un personatge tan enigmàtic com l’autor, que deia haver nascut a Los Angeles quan en realitat havia nascut en Cajamarca, el Perú en 1925. Castaneda va ser el cognom que es va inventar, tal vegada per a simplificar la ñ als Estats Units, perquè en realitat es deia Carlos César Salvador Arana Castañeda. Va estudiar Belles arts a Lima, però prompte va deixar aqueixos estudis per a embarcar-se rumb als Estats Units, on va treballar en els típics i modestos oficis reservats als immigrants llatins. La seua inquietud per les cultures indígenes americanes ho va portar a matricular-se en la UCLA, on va presentar el seu primer llibre com un “treball de camp” antropològic, en el qual descrivia la seua trobada amb un xaman de l’ètnia yaqui, de nom Juan Matus. El bruixot indígena li hauria iniciat en els secrets ancestrals dels xamans d’aqueixa tribu, revelant-li un misteriós coneixement i ungint-lo com el seu successor en la línia d’aquests éssers sobrenaturals que dominen la màgia.
Tot era fals, l’existència del bruixot i a biografia que Castaneda havia fabricat, -sobre el seu origen va arribar a dir que era un aristòcrata brasiler- però ningú, ni els seus professors de la universitat californiana on va arribar a doctorar-se en antropologia, va qüestionar les seues enginyoses mentides.
Castaneda va tindre en el seu temps incomptables fans i seguidors, alguns famosos com el creador de la saga cinematogràfica galàctica, George Lucas, que va encunyar la frase “que la força t’acompanye” inspirat en les lectures d’aquest guru que va enlluernar a tota una generació. També a moltes dones que li admiraven i que, com algunes dels seus amants, es van suïcidar en ocórrer la seua defunció, en 1988.
Félix Manrique, el peruà que va captar per a la seua secta a una jove il·licitana, era també un seguidor i havia falsificat un document en el qual el seu “mestre” el nomenava el seu deixeble i successor.
He trobat una de les seues últimes obres, titulada El costat actiu de l’infinit i m’ha interessat pel seu potent pols narratiu. És com una novel·la de realisme màgic que res hauria d’envejar als il·lustres conreadors del gènere.
Com a literatura és rescatable, aquesta fraudulenta magufería, La mentalitat màgica sobreviu i campa en la nostra època, assistim al renaixement de sectes satàniques, ritus sincréticos que fascinaven als antropòlegs culturals del passat i també del pensament teològic que parla de veus divines i revelacions. “El que ja no cree en Déu, cree en tot”, que deia Chesterton.
ANALFABETISME DIGITAL
És època de matrícules escolars i els pares corren als col·legis amb infinitat de fotocòpies i formularis que cal emplenar minuciosament. Vaig assistir a una escena que em va fer reflexionar sobre els endarrerits que estem molts en tècniques informàtiques o digitals -ja m’entenen- i com resulta que aquesta situació provoca l’anacronisme d’aqueixa quantitat ingent de tràmits burocràtics i desaprofitament de paper. Que jo sàpia, el centres educatius no estan donant alternatives a realitzar aquests enutjosos tràmits per a matricular als alumnes o per a optar a beques de menjador, etc. Allà és que anem tots, amb sentències judicials a la mà, amb certificats d’això i l’altre. I perdent el temps en la fila llarga, sota la calor estival -ventant-nos amb els papelajos- fent preguntes als administratius del col·le, que ens reben en horaris matutins molt restringits i no tots els dies, pobres.
Encara hi ha cites prèvies per a moltes coses en l’administració. Les seus electròniques funcionen malament o no les entenem.
El dia que una tempesta solar ens deixe sense internet ni modernes comunicacions, alguns ho celebraran. Tal vegada jo mateix.
DRET AL VOT
En un relat dels anys 60 titulat Dret al vot, el pare de la ciència-ficció Isaac Asimov imagina que en el llavors remot 2008 es convoquen eleccions presidencials als Estats Units amb només dos candidats, tan semblants entre sí que les preferències dels electors estaven molt ajustades, fifty-fifty. A més hi havia una maquinària de sondeig que podia predir amb total exactitud el resultat real. La computadora Multivac, un enorme aparell que tenia una altura d’un edifici de tres plantes i una milla de llarg, l’anticipava tenint en compte “algunes postures imponderables de la ment humana”. En un país desenvolupat d’aquell temps futur les ments eren equiparables i Multivac només havia de fer test a un únic elector. La calculadora triava un votant per estat per a elegir al president, de manera que cada vot portava el nom d’aqueix ciutadà. Que tenia l’ocasió de créixer i ser tan famós com els nostres herois dels concursos de la tele. La filla d’aquest afortunat elector se sorprén quan l’avi li conta que en el seu temps la gent votava lliurement, perquè la xiqueta no entén que aqueix sistema tan primitiu superara a l’infal·lible Multivac.
Doncs bé, el Multivac ha ressuscitat en els sondejos que donen per guanyadors al tàndem blau i verd. I per la desesperació dels contraris semblara que els creuen a peus junts. En cas contrari no veuríem al president Sánchez prodigar-se tant ni a l’esquerra a l’esquerrana seua colpejar-se el pit i cridant a formar els batallons marsellesos. Allons enfants.
Per cert, Pedro Sánchez ha descobert la pólvora: qualsevol fill de veí i qualsevol periodista becari sap que el que paga mana en el seu mitjà. Record a aquell conte en el qual un periodista preferia dir que tocava el piano en una alcavoteria abans que revelar la seua vertadera professió a la seua família.