S’ha complit enguany el centenari del naixement del famós pintor José Pérezgil que vinguera al món el 18 de setembre de 1918 en la veïna localitat albaceteña de Caudete que històricament va pertànyer al regne de València fins a 1707, com ho delata el seu escut amb les barres de la corona d’Aragó, i a més sol·licitaria a l’Estat en 1861, mitjançant una comissió d’il·lustres encapçalada pel seu alcalde, adscriure’s a la província d’Alacant, amb la qual sentia profunds vincles. Cal tenir en compte que dista 74 km. de la capital lucentina i 112 km. d’Albacete. Explicava llavors amb 6.900 habitants i actualment aconsegueix els 10.000.

Cercant millors perspectives de futur, es van traslladar els seus pares a Alacant el 2 de setembre de 1925. Un germà de la seua mare anomenat Miguel, era sacerdot, organista de Sant Nicolás i més endavant canonge de la llavors col·legiata el que els obria les portes d’aquella ciutat plena de llum pertot arreu que li va impressionar; va veure el mar per primera vegada, va sentir el que era banyar-se en la platja del Cocó i la seua ment de xiquet va gaudir d’aquell clima.

Encara que mai va oblidar al seu poble, el fet de viure a Alacant des dels set anys ho han fet considerar-ho un artista de la ‘terreta’ que tant va estimar.

No vull detenir-me ara en la seua biografia i sí destacar que la seua sòlida formació com un pintor que des de xicotet va demostrar unes grans aptituds per a les arts plàstiques, la va aconseguir a partir de 1942 quan marxa a Madrid becat per la Diputació Provincial per a estudiar en l’Escola Central de Belles arts de Sant Fernando a l’una que realitza el servei militar.

Aquella estada en la capital d’Espanya va ser para ell fonamental. Assisteix a les tertúlies artístiques del Cafè Pombo on coneixeria a Gutiérrez Solana, gira visites freqüents al museu del Prado on còpia als grans mestres, acudeix a les exposicions que se celebraven en sales d’entitats oficials i de particulars, aconseguint a més un treball que li feia viure amb alleujament: realitzar dibuixos i títols per al NO-DO, noticiari oficial d’obligada projecció en les sales cinematogràfiques que va començar a emetre’s al gener de 1943 i el sou de les quals li va permetre llogar una habitació-estudie en la calle Esperit Sant.

En l’exposició retrospectiva que li va organitzar el MUBAG amb motiu del desè aniversari de la seua mort titulada ’Set motius de José Pérezgil’ entre gener i març de 2009, s’observaven mostres dels temes que ell més va prodigar en la seua paleta i pinzells d’entre els quals desitge remarcar els paisatges de camp i ciutat de la seua terra, bodegones, cases blanques, festes de Moros i Cristians, tauromàquia, ametlers en flor i… les salines. En elles ens anem a detenir d’una manera especial.

Anem a veure cuan curiós suposa comprovar com d’una casualitat li va venir l’afició per pintar aquells espais inerts, silenciosos, de colors plans a voltes malves i en altres ocasions grises azulados, depenent prou bé de l’estat del cel, buidat o nuvolós.

Resulta que la seua esposa, Fina Carbonell, era del Altet i allí, en una casa de camp, vivien els seus avis amb els quals estava molt unida. Fer viatges sovint per a veure’ls va propiciar que Pérezgil començara a encapritxar-se amb aquells paisatges de les Salineras Catalanes que travessava en el que avui coneixem com Urbanova la platja de les quals rep el significatiu nom de Saladar. Fins a allí marxava amb la seua furgoneta DKW on portava les andròmines de pintar. He d’afegir que ja major i amb la salut delicada, un dia es va esvair caent sobre l’aigua. Gràcies a que ho acompanyava un amic que ho va rescatar, aquelles salines no van acabar amb la seua vida.

Des de 1952 en què va pintar la primera, ha plasmat més de 200 olis amb aquest tema, també a Santa Pola, La Mata, Torrevella o Calp. Sorprèn la neteja amb què aconseguia a colps d’espàtula reproduir meravellosament aqueixes aigües estancades.

El propi artista en l’ABC del 24 de juliol de 1968 publica un article titulat ‘Per què pinte salines’ que ens descobreix a l’home sensible que també sabia manejar la ploma. Vegem.

“Segurament el motiu poderós ha de ser que no existeix paisatge fins que estàs dins del mateix. Solament cel i miratge que t’enlluerna amb els seus colors de tornasol, o potser siga el treball dur dels salineros amb les seues vagonetes carregades de quin aljófar chorreando pels quatre costats aigua salitre que fa olor de mar”.

“També estime les salines pels seus silencis enormes; aquests es fan quasi còsmics. (…) Aquest món salinero tan proper i tan distant de la civilització, m’omple l’ànima d’il·lusió i em fa xicotet com un xiquet l’aire salat i humit.

Serà per aquests motius tan tremends i tan senzills alhora, pels quals pinte salines; serà que també es van ensenyorir de la meua voluntat i del meu cos…, no m’importa, perquè les estime entranyablement… i també és un gaudi ser posseït pel ser estimat”.

Lamentava en l’article que aquelles salines tan properes a la seua casa anaven a desaparèixer. El motiu no era un altre que amb la inauguració del nou aeroport internacional del Altet les nombroses aus que habitaven per aquella zona lacustre suposaven un perill per a les turbines dels avions.

Fa un segle que va venir al món el mestre Pérezgil amb el qual tant em vaig relacionar i vaig voler; un 28 de desembre de 1998 ens va deixar però mai ho farà la seua immensa obra imperible que ens ha llegat com a exemple permanent del seu record.