Només és un llibre, dius. Però saps que no és cert. Ho saps perquè, tants anys després, continua latent el ressò del primer impacte. És un d’aqueixos llibres que lliges impressionat de la primera a l’última paraula, envejant en cadascuna la genialitat de qui les va escriure. Fins i tot per a això és un llibre singular, dius. El seu autor explica que el va redactar com si algú li ho dictara. També enveges aqueixa manera d’escriure. Fa poc, en una entrevista de ràdio, vas dir que les històries són ací i que els escriptors només som mèdiums que les transcrivim al món real. Tant de bo fóra tan fàcil, penses. Tant de bo pogueres escriure sense dolor.

No eres l’únic que ha sentit aqueixa commoció en llegir la història d’un home que en el llit de mort de la seua mare li promet que anirà a conéixer al seu pare. L’argument és senzill. La màgia són les paraules. Les que t’atrapen des de la primera línia i les altres, les que al principi et semblen insubstancials i anodines, però que s’alcen, al llarg de la lectura, amb una força que les converteix en efígies mítiques i poderoses, com les dues que donen títol a la novel·la. Un nom que pronuncies amb una altra veu després de llegir el llibre.

Una cosa així degué sentir Gabriel García Márquez quan el seu amic i escriptor Álvaro Mutis li va donar un exemplar de Pedro Páramo i li va dir: Llija aqueixa baina, carall, perquè aprenga! I ho va fer. Va llegir i es va impressionar i no va pegar ull fins a esgotar la segona lectura. Des d’aquella nit en la qual va devorar La metamorfosis de Kafka i va trencar tot el que havia escrit fins al moment, no havia experimentat res semblant.

Només és un llibre, dius. L’única novel·la del seu autor. De fet, únicament va escriure dos llibres en la seua vida. L’altre, El llano en llamas, una impressió del Mèxic posrevolucinario a través de dèsset magistrals relats, és també una obra mestra que viu, no obstant això, a l’ombra de la genialitat de Pedro Páramo. Després no va escriure res més en quasi trenta anys. Vila-Matas ho inclou, en el seu Bartleby i companyia, en llista dels escriptors del No, aqueixos autors que deixen d’escriure sense cap motiu. El seu, el motiu que arguïa per a justificar-se, és una altra genialitat¿Qué por qué no escribo? Pues porque se me murió el tío Celerino, que era el que me contaba las historias.

Penses en la teua iaia. Ella també era qui et contava les històries. La perseguies amb un quadern verd en el qual anotaves les narracions fantàstiques que convertiries en el teu primer llibre. Una novel·la que segueix enterrada i que té alguna cosa de la veu de Pedro Páramo i de Comala, el poble al qual viatja el narrador i que et recordava tant al poble de la teua iaia. Aqueixa veu, aqueix poble, aqueixa atmosfera era tot el que hagueres volgut invocar.

Malgrat els dos llibres, i d’algun altre que ni tan sols apareix en les ressenyes de la seua obra i que era tractat per l’autor com un conte llarg, se’l considera escriptor d’un sol llibre. Augusto Monterroso va escriure una rondalla titulada El zorro más sabio en la qual el protagonista, la Rabosa, no escriu ni una línia més després de publicar dos llibres d’èxit, dues obres mestres. Tothom li pressiona perquè escriga, però ell manté la seua postura i, encara que no ho diu, està convençut que tots desitgen que publique un llibre dolent.

No saps si aqueix va ser el motiu real del seu silenci, només saps que tu ja no podries deixar d’escriure. Encara que siga dolorós, dius. I repeteixes aqueixa frase de Paul Auster que quasi té ja la teua veu i que els teus amics saben de memòria per la teua culpa: es mucho peor si no lo hago.

Escriptor d’un sol llibre, insisteixes. Una sola obra d’una influència inabastable i inacabable. Com aqueixos artistes que es converteixen en llegendes amb un sol disc, Never Mind the Bollocks de Sex Pistols, o Grace de Jeff Buckley. Només és un llibre, insisteixes. Però saps que no és cert. S’ha traduït a més de trenta llengües. L’Institut Nobel l’inclou entre els cent millors llibres de la literatura universal. Un prestigiós premi de contes porta el nom del seu autor. Molts escriptors ho assenyalen com la metxa que va encendre el boom llatinoamericà.

No. No és només un llibre. No és només un grapat de pàgines en les quals no sobra ni una paraula. Com un artefacte que haguera sigut construït amb precisió matemàtica. La seua extensió és breu. Per això també t’agrada, perquè no és necessari un oceà de paraules per a escriure una obra mestra. A vegades amb un xicotet llac basta. O un riu. Penses en El extranjero de Camus, o en El gran Gatsby de Fitzgerald. Moltes editorials els rebutjarien hui per aqueixa idea errònia d’entendre la literatura en termes de pes i volum.

Fa més d’una dècada, al Caire, mentre visitaves la Ciutat dels Morts, li vas dir a l’escriptor Eduardo Alonso, amb el qual havies coincidit casualment en aquell viatge a Egipte, que aqueix lloc et feia pensar en Comala i en com els vius ocupen l’espai dels morts. Ell va somriure i, amb el seu enginy habitual, et va preguntar si havies estat alguna vegada en Comala.

Ara t’adones que pensar en Comala i pensar en el llibre et porta de tornada a un lloc i un moment concrets. Tornes a la universitat i al teu pis d’estudiants i a les converses amb B, i a aquella xica que et va parlar del llibre i que estava boja per tu, encara que tu no ho sabies. Tornes als descobriments i a les nits en vela hipnotitzat per les paraules. I et recordes d’aquella cançó de Joaquín Sabina: en Comala comprendí que al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver.

Només és un llibre, dius. Però saps que no és cert. Mai ho és.