Tenies uns deu anys quan vas escriure el teu primer text. Ni tan sols era això, només un paràgraf, dius. Tenies uns deu anys quan vas escriure el teu primer text amb consciència d’escriptor. Abans, a aqueixa edat iniciàtica dels set anys, la teua mestra de primària va seleccionar un conte teu en el qual unies El Seté de Cavalleria i una banda de bruixes amb graneres voladores. La teua imaginació, aleshores, l’habitaven personatges extraordinaris que brollaven de la Sessió de Vesprada dels dissabtes per a niar al teu cap. Espadachines, legionaris romans, pistolers, exploradors, guerrers indis, vikings, cavallers d’armadura, pirates, que després tu emulaves amb disfresses improvisades. Rescates joies meravelloses d’aquelles vesprades: La màquina del temps, Ivanhoe, Miguel Strogoff.

La mestra, impressionada perquè les teues paraules i tu no teníeu la mateixa edat, va seleccionar el conte per a una tosca revista escolar, copiada en unes planxes de gelatina que multiplicaven, en tinta violeta i olor de peix, els textos. Una rudimentària fotocopiadora que hui et sembla part d’un passat massa primitiu per a pertànyer-te. Vas sentir per primera vegada el perillós tall de l’orgull. Res més.

La consciència d’escriptor vindria després. A penes una desena de línies. Hui donaries el que fóra per recuperar aquella puresa. Només recordes que hi havia un detectiu d’ulleres fosques i tants clixés com paraules. Aleshores només llegies les novel·les de Lafuente Estefanía que robaves al teu pare, abans que omplira la seua maleta amb elles per al pròxim viatge. Un dia cal escriure tot això, penses.

Vas llegir a la teua mare i a la teua tia el que havies escrit. Recordes que et van mirar condescendents. És un d’aqueixos casos estranys en els quals la teua memòria rescata tots els detalls. La teua mare feia el llit. La teua tia estava dreta, davant de l’armari. Llegies aquell paràgraf inicial escrit en una llibreta Enri de tapes roges, engrapada per la part de dalt. Tot tremolava: la llibreta, les mans, la veu. Era la teua primera exposició pública. I la teua primera crítica. Els va semblar tot massa precís. Ara penses que allò va quedar imprés en tu amb més força de la que crees. Per això fuges de les descripcions.

Ell també fuig de les descripcions. El vostre primer contacte va ser en aquell pis d’estudiants del carrer Caravaca. Ara et sembla que moltes coses comencen allí. Tenies vint anys. Ell tampoc arribava a la trentena. Un company de pis et va parlar del seu llibre. I aquella xica que et tenia boig. Vas fer un gest de lectura. Ho vas odiar des de les primeres línies. La teua crítica va ser feroç: no diu res, jo també podria escriure així. Ara saps que t’encegava l’enveja. Era un escriptor, quasi tan jove com tu, que havia irromput en la literatura com una estrela de rock.

No ho sabies encara, però aquell sentiment que et va acompanyar durant anys era un altre: volies ser com ell. Detestem a qui ens recorda a nosaltres mateixos, dius. Segons Rodrigo Fresán hi ha dos tipus d’escriptors/lectors, els que davant una obra pensen Quina sort que se li va ocórrer a algú? i els que sospiren Per què no se m’haurà ocorregut a mi? Suposes que tot aquell llarg temps va estar replet de sospirs.

T’agrada visitar les llibreries a la recerca de veus. Eres un d’aqueixos escriptors que necessita llegir a altres escriptors que li influïsquen en el que està escrivint. Almenys al principi del procés creatiu. Evitar les interferències. En una d’aqueixes cerques vas obrir un llibre seu a l’atzar. No saps per què. Tal vegada per una voluntat inesperada de reconciliació. O per la portada: una fascinant fotografia de Gary Cooper presa per Robert Capa. Pocs saben que en realitat no era un home qui disparava la cambra, sinó una parella que va compartir molt més que la fama, dius. El primer paràgraf de Trífero et va colpejar de tal manera que vas haver de tancar el llibre i comprar-lo amb urgència, com si poguera eixir volant de les teues mans. Després la novel·la perd punch, però aquelles línies van valdre la pena: et van obrir la porta de tota la seua obra.

Has llegit tots els seus llibres. El lisérgico Héroes. Los sublimes Tokio ya no nos quiere, Caídos del cielo, Días extraños, El hombre que inventó Manhattan. I aquella primera novel·la que abominaves: Lo peor de todo. Fins i tot has llegit els pitjors, els que imagines escrits en crisis, els que s’amaguen acomplexats entre altres llibres de la teua prestatgeria.

Ho vist en una entrevista recent. En aqueix programa sobre llibres que a vegades mestresses i en unes altres detestes. Una altra vegada el Bé i el Mal al qual es referia Fresán, penses. Va confessar que intentava viure sense mòbil, sense xarxes socials, sense dimonis digitals. De nou vas desitjar ser ell. Continuava semblant una estrela del rock. Una vella llegenda. No tan vella, dius. A penes us emporteu uns anys.

A vegades imagines que et trobes amb ell, perquè de les teues Confesiones és l’únic que continua viu, i perquè tu crees en Duncan Watts i la teoria dels sis graus com qui cree en els fantasmes. Li demanes perdó pels anys d’odi. rieu de l’anècdota. Fumeu junts. Sents enveja dels seus tatuatges. Li preguntes l’hora, però no porta rellotge. Vols dir una cosa ocurrent. Li contes que fa poc la teua dona va llegir un dels seus últims llibres. Estava impressionada perquè les seues paraules li recordaven a les teues. Vas sentir el comentari com un elogi. No t’has convertit en ell. No eres ell. Però almenys les vostres veus s’assemblen. Val més això que res.