Sempre t’han fet por els bojos. Hi ha alguna cosa en ells que t’aterreix i et fascina. Com l’atracció de l’abisme, dius. Por no és la paraula, però s’acosta bastant. Tal vegada tot en la vida consisteix en això: una aproximació. Les nostres emocions només s’acosten al que realment són. La bogeria també, penses.

Al teu poble hi havia un boig. Es vestia de dona i es passejava amb una ombrel·la pels carrers empedrats. Ho recordes com una pinzellada de color en un temps que se t’antulla en blanc i negre. La memòria és molt donada a aqueix tipus de jocs, dius. Encara que sabies que era inofensiu fugies d’ell. Tenies aqueixa edat en la qual encara agarraves la mà de la teua mare per a caminar. Deien que havia assassinat a la seua esposa. Sempre diuen una cosa terrible dels bojos, penses, com si necessitaren una excusa per a comprendre que algú no vol seguir les normes del seny. Anys després descobriries que en realitat era un artista.

Ell et recorda al boig del teu poble. A vegades, fins i tot, confons les seues cares. Hi ha una cosa comuna en els seus rostres. La derrota, dius. Potser tots els bojos s’assemblen. Vas llegir sobre ell en revistes de literatura quan encara es llegia en paper. Contaven anècdotes sobre les seues aparicions en públic, com aquella en la qual va orinar en una llibreria davant de tots els que havien anat a la presentació del seu llibre. Dels seus poemes parlaven poc.

A la biblioteca de la universitat et vas topar amb el seu cognom mentre et documentaves per a un treball. Vas demanar un llibre seu, però et vas equivocar i et van donar un poemari del seu pare. Una sola paraula pot canviar el món. A penes sabies res d’ell. No sabies, per exemple, que el seu pare, amb el qual compartia nom, era també poeta. Un poeta del feixisme. Només sabies que estava boig, que vivia internat en el manicomi de Mondragón i que no deixava d’escriure.

Et vas fer amb un exemplar de Nueve novísimos poetas españoles.  Era la primera vegada que llegies poemes complets d’ell. Els versos i les proses poètiques que apareixien en l’antologia et van acompanyar durant setmanes, com un gos famolenc que seguia els teus passos i del qual no eres conscient fins que giraves el cap i ho veies als teus peus. Poemes com Para evitar los ladrones de bolsos o Deseo de ser piel roja que et commovien encara que no acabares d’entendre’ls. La poesia no necessita comprensió, dius. La disposició de les paraules i la seua sonoritat són suficients, com quan escoltes una cançó en un idioma que no coneixes però saps que està parlant de tu.

Després et vas oblidar d’ell. El gos famolenc va desaparéixer per a deixar passe a altres animals. Monstres literaris que ocupaven la teua ment. Anys després ho reprendries, quan R i tu parlàveu de poesia. D’ell i de Bukowski. Sempre Bukowski. En un programa de televisió sobre el malditismo, un inefable presentador insistia que Bukowski era un mediocre. Ell ho va mirar com es mira a un xiquet que ignora el món real. Vaig desitjar que s’alçara i orinara damunt del presentador igual que en aquella llibreria.

També vist la pel·lícula que Jaime Chávarri va rodar sobre la seua família. El seu personatge s’imposa sobre tots els altres. Vas descobrir que un arbre genealògic, encara que tinga les branques curtes, pot afonar a un home en la bogeria si el porta sobre la seua esquena. Després compraries la seua obra poètica completa i la guardaries amb zel en la prestatgeria, al costat d’altres bíblies.

Malditismo, segons el diccionari, és la condició de maleït, que va contra les normes. Rimbaud, Artaud, Bukowski, Baudelaire, Kerouac, Huxley. La llista de genis és interminable. El boig del teu poble també podria entrar ací. Escriure des de la bogeria potser és la manera més pura d’escriure, dius. Ell va escriure la major part de la seua obra tancat en manicomis.

Et fascinava pensar que continuava viu i que encara publicava llibres. Bolaño ho va convertir en un personatge en 2666, alguna cosa així com un cameo literari. Vist alguns vídeos en els quals apareixia xarrant amb Bunbury i Carlos Ann. Estava demacrat i sense dents, però els seus ulls eren els mateixos que en el Desencanto. Alguna vegada vas imaginar com seria traslladar-te fins a Mondragón i fer-li una visita.

Va ser aleshores quan el llibre sobre la seua vida et va trobar. Vas conéixer els seus flirtejos amb les drogues, la seua família i l’estranya relació amb la seua mare, la seua sexualitat, la primera vegada que va entrar en un sanatori mental, la decadència dels últims anys. I la seua obsessió amb els diaris de Kafka i la poesia de Antonin Artaud i la ciències ocultes i Dante i Poe i Peter Pan. El títol de la biografia assenyala amb precisió el que va ser la seua existència: El contorno del abisme. Sempre a punt de caure. Sempre a punt de salvar-se.

En un dels seus últims escrits assegura que els únics que feien poesia de debò en aquell moment, eren ell i Pere Gimferrer. Et sembla una combinació estranya. Dues concepcions antagòniques de la vida. Un boig i un dandi. No t’imagines a Gimferrer apurant les copes que els clients d’un bar de mala mort s’han deixat a mig fer.

Tornes al boig del teu poble. Tornes a la seua genialitat i a la seua bogeria. Confons els seus rostres. Sents les seues veus que reciten a l’uníson les paraules que ell va escriure: “Y si nos temen, qué mejor, para estar solos en nuestra propia casa, que es la casa del miedo”. Bogeria i por són estats que es toquen. El dia de la seua mort el vas imaginar descalç, prenent-se més de deu cues en una hora, fumant sense descans, robant cigarrets, cridant, barallant amb els cambrers com si tinguera contra ells una croada personal, igual que un Peter Pan alienat perquè al final el temps li ha guanyat la partida.