Hi ha persones culpables d’algunes febres. En el teu cas va ser A. T’atreveixes a dir que va ser el millor professor que vas tindre. No pel que vas aprendre, sinó perquè la teua ment es va obrir a nous descobriments. Mons desconeguts dins del món que coneixem. D’això es tracta, dius. Aqueixa hauria de ser la funció d’un mestre: revelar. Les teues febres van ser Pla, Estellés, Papasseit, Carner, la poesia en general, o el personatge de la novel·la de Bertrana al qual vas imitar als peus de la Catedral de Girona com una sort de Quasimodo autòcton. Aquell viatge també va obrir la teua ment. Sabies molt poc de la vida, però ja et cremava una insistent voracitat.

Entre les febres va haver-hi una que es va alçar, tímida primer, imponent després, sobre les altres. Encara que el seu inici va ser difícil, com mossegar una taronja sense pelar. Et costava comprendre alguns dels poemes, però insisties perquè et seduïa aqueix personatge amb ulleres de sol que semblava més una estrela de rock que un poeta. Altres versos et commovien i sacsaven, no sols la teua ment, sinó també la teua llengua, amb la qual parlaves i pensaves malgrat estar aprenent-la encara, com un xiquet que crida ignorant del sentit de les paraules, però conscient de la seua sonoritat. Poemes supervivents del temps que, encara hui, t’acompanyen lleials a aquell sentiment inicial: Posseït, Cambra de tardor, No una casa.

Molts d’aquells versos els vas convertir en cançó espentat per una altra febre: la de la música. Una guitarra et bastava. Ni tan sols era necessari que saberes cantar. Et limitaves a imitar, com un joglar mediocre imita a un trobador, als nous tresors que descobries, que també et descobria A: Raimon, Paco Ibáñez, Ovidi Montllor. No a ells, dius, a la seua ombra potser. El primer poema seu al qual vas posar música, El mutilat, obriria el CD que vas gravar anys després amb Aliotxa, un deliri que continua viu i que rescates, de tant en tant, de les arenes movedisses de l’oblit.

Tota la seua obra poètica es recull en un sol volum de títol seductor: Els dónes i els dies. Vas adquirir prompte el llibre i prompte també es va convertir en un exemplar atrotinat i malparat per l’ús excessiu. Encara et resisteixes a substituir-ho per un nou, encara que quan ho llambregues es desprenguen pàgines que cauen com una pluja de pàmpols.

Primer va ser el llibre. Després el personatge. Finalment el mite. Ni tan sols eres conscient de quant li coneixies. Ho vas ser després de l’avaluació d’un treball en el qual ressenyaves tots els versos i els títols en anglés que incloïa en la seua obra. Aquella professora de literatura anglesa va insinuar que ho havies copiat. No podia imaginar que un alumne de primer fóra capaç d’una proesa així. Vas escoltar la seua acusació sense contradir-la. Eres massa jove i tímid i estúpid.

El mite comença pel final: el seu suïcidi. La mort té aqueix poder, dius. Des dels romàntics fins a Jeffrey Eugenides el suïcidi i la literatura es confonen. Penses en altres il·lustres suïcides i en com s’assembla la seua obra a la forma amb la qual es van llevar la vida. Hemingway es va volar la tapa dels cervells. Zweig es va enverinar abraçat a la seua esposa. Virgínia Woolf es va omplir les butxaques de pedres i es va llançar a un riu.

En pocs anys va escriure tota la seua obra. Havia cursat estudis d’àlgebra en la facultat de matemàtiques durant tres anys. La seua vida es movia entre els números i les rimes. Les ciències exactes i la poesia s’assemblen més del que es creu, dius. Les dues disciplines persegueixen el mateix: explicar el món.

Va viure a Londres i Hamburg. Va treballar de lector en l’editorial de Carlos Barral. Es va convertir en un crític literari de prestigi i en un poeta famós. Va escriure assajos i articles de teoria literària, va traduir a Kafka al català, impartia seminaris i conferències. Era una bèstia cultural i un lector insaciable. Les universitats ho reclamaven per a les seues classes. Només hi havia un problema: mai va acabar la seua carrera. Per això, amb més de quaranta anys, va reprendre els estudis i es va llicenciar en Filosofia i Lletres. Tot seguit va començar a fer classe en la universitat (ja ho havia estat fent abans, amb sou i contracte de jardiner). Quatre anys després es va prendre una mescla de barbitúrics i va morir, en el seu pis de Barcelona, només i fidel a la seua paraula: sempre havia dit que es mataria en complir el mig segle de vida.

La seua poesia està més prop de Auden, de Yeats, de Robert Graves, que de Maragall o de March. Per això t’agrada, perquè no es mira el melic. Si haguera escrit en una altra llengua hauria format part de la Generació dels 50, com els seus amics Ángel González, Gil de Biedma o José Agustín Goytisolo, que també es va deixar seduir per l’abisme del suïcidi.

No comprens aqueixes morts. La seua mort. L’èxit no sempre et fa feliç, dius. A vegades la vida pesa i ni tan sols els somnis complits basten. La teua àvia temia el suïcidi més que una altra cosa en el món, o en l’altre món, per la càrrega de condemna eterna que comportava. Imagines que un dia se t’apareixeran tots ells, amb Hemingway al capdavant, per a dir-te que no estan morts, que viuen eternament, condemnats o no.

Altres vegades només imagines els cucs, com en aquell poema seu en el qual recrea el tòpic de l’amor post mortem, i que s’assembla massa a altres versos de John Donne, de Baudelaire, de Greus. Sólo en el plagio se puede ser original, deia. Tota la cultura és una contínua reelaboració del plagi. Copiar per a transformar. Plagiem la naturalesa, la vida, la mort. Ell era conscient d’això, penses. Per això t’agrada, ja ho has dit, perquè no es mira el melic més que per a netejar-lo de tot el que ens podreix.