Va haver-hi un temps en el qual et resisties a fer comandes de llibres. Et semblava un sacrilegi o una traïció. Si el llibre no estava en la llibreria, esperaves a trobar-lo en un altre moment o en un altre lloc. Et semblava que aqueixa conjunció d’espaitemps, aqueixa alineació d’elements, dotava d’un halo màgic, en el sentit esotèric de la paraula, la teua relació amb el llibre. Et regies baix premisses febles del tipus havia de ser així. Potser només era por al compromís, dius.

Per això no vas tindre un llibre seu fins que et vas topar amb un exemplar en la fira del llibre d’ocasió. Era un antologia de poemes d’Edicions 29. Et preguntes si continua existint aqueixa editorial que va alimentar de rareses la teua biblioteca durant molts anys, com aquells dos volums bilingües de Pessoa. D’ell també hauràs de parlar un dia.

Abans només havies llegit una espècie de plaquette amb tres poemes que vas trobar a la Biblioteca Municipal del teu poble. Aqueix va ser un altre gran descobriment, que li deus a V: la Biblioteca. Recordes estius en els quals anaves tots els dies. A vegades treies un llibre i te l’emportaves a casa i el retornaves l’endemà, només per tindre’l amb tu unes hores, com una cita clandestina.

No eres capaç d’identificar els tres poemes que et van impactar i et van obrir la ment com un missatge d’una altra dimensió, com una revelació de l’existència d’altres realitats, d’altres maneres de fer poesia. Només un recordes: A plena voz.

Ara seria més fàcil, dius. Si escrius el seu nom en el navegador del teu ordinador, apareixen centenars d’entrades, pàgines, poemes, llibres per a descarregar, fotografies. Durant anys vas ignorar com era el seu rostre i quant ocuparia la seua obra en una prestatgeria. Únicament tenies la referència d’aquells tres poemes. Moltes vegades vas estar temptat de robar el llibre de la Biblioteca.

Ignoraves també que va portar el futurisme a Rússia i que es va disparar al cor com un últim gran acte poètic. Ignoraves moltes coses, fins i tot de la teua vida.

En aquella antologia d’Edicions 29 vas trobar joies com La flauta de las vértebras o El puente de Brooklyn, versos que comentaries anys després amb R. Sempre R i els vostres llocs comuns. Amb Bukowski i Panero vau crear una tríade de poetes que avivava les vostres converses, la vostra ànima assotada per l’implacable fuet de la poesia. Fuet que compartíeu amb ell, amb ells.

En el llibre hi havia un pròleg sublim que vas llegir centenars de vegades i en el qual vas anar descobrint també a l’home. La vostra història és una història de descobriments a comptagotes, a poc a poc, com el coneixement d’aquells que es tornen imprescindibles per a nosaltres. En aqueix pròleg escoltes les seues paraules que et diverteixen i et sorprenen: Sóc poeta, això és el que em fa interessant. I una anècdota que contes sempre que tens ocasió. El seu amic Burliuk, fascinat per uns dels primers versos que va escriure, el presenta a un conegut com un cèlebre poeta, després, tot sol, li diu: Ara, has de posar-te a escriure, o em posaràs en una situación  absurda. Burliuk, a més, li donava 50 kopeks cada dia, perquè escriguera sense morir-se de fam. Junts publicarien el manifest futurista Una bofetada al gusto del público.

Va portar el futurisme a Rússia perquè creia en La Revolució. Per a ell eren el mateix, perseguien un objectiu comú: aniquilar el passat. Estimava la velocitat i la violència. No una violència destructora, sinó una violència estètica. També en la violència pot haver-hi bellesa, dius. I tens l’ocurrència que ell hauria estimat les pel·lícules de Tarantino, com les mestresses tu, i les novel·les de Palahniuk. T’imagines als quatre barallant-vos a punyada neta en un purificador i catàrtic Club de la Lluita. Després va vindre el desencantament perquè La Revolució no estimava la poesia, només estimava la violència, i la destrucció sense bellesa és extermini i dolor.

A aquella primera antologia li van seguir altres llibres. La seua obra poètica és curta, però d’una intensitat que poques vegades has llegit. Et va fascinar La nube en pantalones, La guerra y el universo, i els versos d’aquell llarg poema dedicat a Lenin. Vas llegir el seu assaig breu Com escriure versos, la peça teatral La chinche, la prosa sublim de América.  Kafka també va escriure un llibre amb aqueix títol, dius. I García Lorca va compartir el mateix impacte en el seu viatge a Nova York.

Pensaves que ho sabies tot d’ell, fins i tot coneixies les cançons que Raimon i que Silvio li van dedicar. Vas escriure un poema sobre les seues petjades en la neu i centenars de formigues que brollaven d’elles. Eres capaç d’assenyalar en un plànol de Moscou la plaça que un dia va portar el seu nom. Vas llegir, en la novel·la que va escriure sobre ell Juan Bonilla, la seua relació d’admiració i odi cap a Boris Pasternak, les seues divergències i xocs, el poder de la seua ombra i les seues ànsies creatives. Podies recitar els versos que altres poetes li havien dedicat. O enumerar els desordres de la seua passió amb Lili Brik. Et van commocionar les paraules que va escriure sobre ell la seua amiga Elsa Triolet, en un llibre que el despulla amb la delicadesa d’algú que va estimar la seua poesia. Però encara no comprenies el seu sofriment.

De tots els llibres que tens d’ell, sempre tornes a aquella antologia d’Edicions 29. Es tanca amb els últims versos que va escriure, els que formaven part de la seua nota de suïcidi. Lliges: La barca del amor se ha estrellado contra la vida cotidiana.

Després només hi ha silenci. No es va volar la tapa dels cervells, sinó que es va disparar al cor. Va ser el seu últim acte poètic. El seu últim vers: al cap no resideix la passió. Ni la poesia, dius. Quatre genets ho van voltar: el polític, l’amorós, l’artístic i l’existencial. Quin d’ells va prémer el gallet? Tal vegada tots. Tal vegada cap. Raimon cantava en la seua cançó per a ell: No és difícil morir en aquesta vida, que viure és més difícil.