No hi ha dones, et diu I. Què?, preguntes. Dones, repeteix ella. Sí que n’hi ha, penses. Evoques a Carson McCullers i el poema que li va dedicar Bukowski i aquella fotografia en la qual sembla tan feliç, molt més feliç que en qualsevol dels seus relats. O Patricia Highsmith, però no la de Ripley, sinó la dels seus altres llibres més foscos com Ese dulce mal, o els contes de Pájaros a punto de volar. Marguerite Dures, que ja et semblava entranyable abans, fins i tot, de llegir-la com a personatge al París no se acaba nunca de Vila-Matas. Recordes l’impacte que et va causar La nada cotidiana de Zoé Valdés i com et vas sentir folrant-lo amb paper marró d’embalar, ocultant les seues tapes per a enviar-li-ho a un amic de l’Havana, com si es tractara d’un artefacte perillós. Tal vegada ho era, dius. Enarbores els llibres dels teus més recents descobriments, Diario del asco d’Isabel Bono o Sánchez d’Esther García Llovet, igual que banderes que acompanyen el teu discurs. Veus?, li dius a I. Et sents orgullós. Ella et mira d’aqueixa manera, entre el retret i la desesperació, que vol dir que no t’assabentes de res.

Mai t’han agradat les etiquetes. Una vegada vas llegir que qualsevol judici cap a una altra persona hauria de tindre data de caducitat. Encara que a vegades, quan observes a tant de cretí al teu voltant, et costa creure-ho. L’etiqueta de literatura masculina o femenina és massa maniquea. Et sona a allò de la pilota i la nina, del blau i del rosa. Hi ha autors que escriuen per a homes i autors que escriuen per a dones, dius. Et preguntes si tu fas el mateix, si penses en el sexe dels teus lectors. Aqueixa no és la pregunta, dius, el que importa és si penses en el gènere de qui escriu.

Fas recompte i comproves que és l’autora de qui més llibres has llegit. Higiene del asesino, és una història que qualsevol aspirant a escriptor hauria de llegir. És un exercici sublim compost, quasi íntegrament, per diàlegs. Estupor y temblores va arribar a tu en una traducció al català, per això vas pensar immediatament en Pere Calders i en aquell conte meravellós sobre una invasió subtil dels japonesos. Compte l’experiència d’una jove europea en una empresa de Tòquio que és humiliada constantment. Ella va viure durant molts anys al Japó, de fet parla i llig japonés perfectament, perquè el seu pare era un diplomàtic belga. En ella s’uneix la delicadesa de la llengua francesa i l’extravagància de la cultura japonesa moderna, dius. D’ací potser l’exhibicionisme. La seua fotografia apareix en totes i cadascuna de les cobertes dels seus llibres. En la portada Ni de Eva ni de Adán, per exemple, empunya una espasa samurai. No és més que l’ego de l’artista, penses. En Diari d’oroneta el protagonista recupera els seus sentiments en escoltar una cançó de Radiohead. En Ácido sulfúrico inventa un reality xou en el qual els concursants són portats a un camp de concentració.

Tots els seus llibres tenen alguna cosa que t’inquieta i et sedueix. T’agrada llegir-los després d’una obra pesada, perquè solen ser volums lleugers. Deliciosos, dius. Escriu amb aqueix estil que tant t’agrada d’aparent senzillesa. No és fàcil escriure així. Ho saps perquè també és el teu estil. Cada paraula és una decisió a vida o mort. Una batalla. No en va és membre de la Reial Acadèmia de la llengua i la literatura franceses de Bèlgica. Això no vol dir res, penses. Com els premis, encara que alguns dels seus llibres hagen rebut guardons com el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa.

Els títols de les seues novel·les també et fascinen. Et preguntes si els tria primer o treballa sobre ells una vegada acabat el llibre. Tu necessites tindre sempre un títol, encara que siga provisional, perquè tire de la novel·la que escrius com una promesa. Metafísica de los tubos, Biografía del hambre, Cosmética del enemigo, només són algunes mostres. El teu favorit: Higiene del asesino. Va ser el primer llibre que vas llegir d’ella, ja ho has dit, per això sempre torna.

És una autora prolífica. Escriu quasi una novel·la per any. Coneixes aqueixa incontinència literària. És més una mania per literaturizar tot el que t’envolta, dius. Escriure tot el temps, no sols quan estàs davant d’una pàgina en blanc, sinó cada vegada que respires i camines i observes el món. Les històries ixen al pas com a gossos que t’aguaiten darrere de cada cantonada. Una necessitat irreprimible de comptar. Per aqueixos els seus llibres no són extensos, perquè aqueixa exigència de narrar s’imposa com un mandat que obliga a escriure una història després d’una altra sense allargar-la més enllà dels seus propis límits. Et recorda al desenfrenament creatiu de César Aria. Amb una important diferència: l’obra de l’escriptor argentí és tan dispar com els diferents caràcters d’una ment amb personalitat múltiple. La d’ella, no obstant això, té una certa coherència. Per molt divergents que siguen les trames, sempre batega l’atracció per l’absurd, per personatges monstruosos, per la lletjor. Veure més enllà del que els teus ulls perceben, dius.

Quan lliges no sols imaginar-te com és l’autor de les paraules que devores. Sols submergir-te en la història o et deixes arrossegar pel narrador. L’escriptor desapareix i només queda el text. Aqueixa és l’alquímia de la literatura. Ella d’alguna manera sempre és present. Unes vegades la inventes com una francesita adorable i altres com una japonesa captivadora. Hi ha una imatge que conjuga les dues: en una de les seues novel·les la protagonista ascendeix a la muntanya Fuji per a complir la tradició nipona d’aconseguir el cim una vegada en la vida. Així l’evoques, així la somies, així t’agradaria trobar-la, pujant el vessant d’un volcà.