Estàs en la presentació d’aqueix llibre de relats en el qual participes. Aqueix llibre que no hauria d’haver sigut però és. Et notes animat. Tens l’oportunitat de parlar amb altres escriptors i amb la premsa. Però tot és molt estrany. En altres circumstàncies l’esdeveniment hauria sigut aqueixa porció de somni que tant anheles. Una festa literària. Ara hi ha una cosa agredolça que entela el moment: la felicitat de participar en aquest projecte i la desolació d’aqueixes noves paraules que han envaït la realitat per a designar quadres que no havíem imaginat. Cadires buides per a salvaguardar la distància, abismes de soledat que t’evoquen a les pintures de Hopper. Seria tan fàcil acabar amb tot això, dius. I cantusseges el vers d’aqueixa cançó de Rigoberta Bandini que no et lleves del cap: Nadie podía sospechar que seríamos tan torpes. Y es que el universo es paz y nosotros damos golpes.

T’alegres de veure a M. Parleu de quedar a menjar. Inevitablement penses en l’arròs de Casa Filo i en què va ser allí, en aquella terrassa històrica, on es va forjar la idea que acabaria donant forma a aquestes Confessions. S’acosta J i et presenta a una dona. Quan ella escolta el teu nom obri molt els ulls i diu que llig la teua columna tots els mesos. El teu ego s’unfla. Et sents menys sol. Eres conscient que hi ha algú ací, que no crides al buit quan escrius aquestes mil paraules que tant es resisteixen. Ella reconeix que et llig amb fidelitat i que no eres com havia imaginat. Somrius amb els ulls, com somriu ara tothom. No afiges res, però penses en aquell alumne teu que estava convençut que tots els escriptors tenen barba i fumen en pipa. Adverteixes una certa decepció en les paraules de la teua lectora. Sents la temptació de baixar-te la màscara i de cridar: almenys tinc barba! Comença l’acte. Et sentes. Gaudeixes de la presentació. T’oblides de l’anècdota, però saps que més tard tornarà.

Torna quan penses en ell. El seu nom ha eixit en la breu conversa amb la teua lectora. Ha brillat entre altres autors com una llavor d’or en el llit d’un riu, entre altres noms en els quals heu coincidit. Ell tampoc és com un es figura. Quan lliges els seus llibres, aqueixa sort de realisme màgic nipó, o fantàstic quotidià, no t’imagines que entrena diàriament, que participa en triatlons, que segueix una rutina quasi marcial, que s’assembla més al teu veí del cinqué que a un tipus amb barba que fuma en pipa. Tampoc ningú pot imaginar que tu eres cinturó negre de judo o que has alliberat París amb una metralladora a través de la pantalla de la teua consola. Malgrat tot, perviu aqueixa idea romàntica de l’escriptor. Com si els escriptors no poguérem ser persones normals i avorrides, dius.

El primer llibre que vas llegir d’ell te’l va regalar I. Ella és la persona que més llibres t’ha regalat, perquè és la persona que més et coneix, perquè sap que no hi ha res que t’agrade més que esquinçar el paper d’un paquet que ja saps per endavant el que conté. Només hi ha alguna cosa pitjor que no regalar llibres, dius. Regalar el llibre equivocat. Sents, llavors, que s’ha perdut una oportunitat, que s’han malgastat una quantitat important de pàgines, o que s’envaeix un espai valuós de la teua prestatgeria. En el cas d’ell no va anar així. Kafka en la orilla et va fascinar des de les primeres pàgines. No és la seua obra més aclamada, però és la porta per la qual vas entrar a aqueix univers tan particular en el qual sempre hi ha un element sobrenatural que influeix en el quotidià. Una fantasia subtil que també apareix en molt del que tu escrius.

Aqueix element es fa més evident en obres com El fin del mundo y un despiadado país de las maravillas. En unes altres, com Tòquio blues, tan sols és un suggeriment, alguna cosa que es dilueix en la història i que pot passar desapercebut. De fet, t’atreviries a dividir la seua obra segons aquest paràmetre. Històries en les quals apareix un ressò del fantàstic, com After dark o Sputnik, el meu amor. Enfront d’aquelles en les quals aqueix món imaginari, oníric, paral·lel a la nostra realitat, és el centre de la narració, com a Crónica del pájaro que da cuerda al mundo o 1Q84.

A 1Q84 li sobren més de quatre-centes pàgines, vas dir en una ocasió. Estaves en un menjar d’amics, d’aqueixos en els quals el nivell de les converses dóna sentit a la vida. Un d’ells et va dir que era una afirmació molt presumptuosa. Vas fer recompte dels seus llibres llegits. Et va bastar amb tancar els ulls i evocar el lloc que ocupen en la teua prestatgeria. Almenys has devorat una dotzena d’ells, fins i tot aquell en el qual parla de la seua afició a córrer, però que acaba parlant de la vida i la literatura i la feble frontera que les separa. Una dotzena és suficient per a elucubrar una opinió com aqueixa, penses.

En aqueix llibre, a més, es fa patent la seua relació amb la música. Encara guardes, a l’interior dels dos volums que ho conformen, una quartilla amb la llista de cançons que apareixen en les seues pàgines. Hi ha qui es dedica a configurar aquestes llistes en les xarxes. La música està tan present en els seus llibres com l’element màgic. Abans de dedicar-se en exclusiva a escriure, regentava un club de jazz, prop de l’estació de Sendagaya, a Tòquio. Sempre hi ha alguna cosa, dius. Una excentricitat, una extravagància, un fet insignificant que el separa, a ell, a uns altres, de semblar-se de debò al teu veí del cinqué. Que siga un etern candidat al Nobel ja hauria de bastar, dius.

No sabries dir què és el que més et fascina de la seua literatura. Tal vegada el truc consisteix en aqueix equilibri perfecte que fa que les seues novel·les siguen difícils de catalogar. Literatura occidental escrita com el Japó o literatura japonesa escrita com a occident. Tants fans com detractors. O molt més simple, com cantava Love of Lesbian en aquella cançó en la qual apareix el seu nom, el secret és la bellesa. La bellesa del fantàstic. La bellesa del quotidià.