Ho deixes en la teua prestatgeria com si deixares un trofeu en una vitrina. Acaricies el llom a manera de comiat. Recuperes el marcapáginas que trasllades de l’un a l’altre llibre. Per a això pots arribar a ser molt fetitxista. Supersticiós, matises. T’entregues a una superxeria literària en la qual només tu crees. També és una cosa estètica, dius. Com si la tira de cartó que utilitzes per a recordar en quin punt es va detindre la teua lectura formara part del llibre. Aquest porta impresa una fotografia de Leonard Cohen, en blanc i negre, en la qual mira a l’objectiu i alça el seu barret en un gest de pel·lícula clàssica, que et va regalar J.G. En altres ocasions és un bitllet de metre, o un naip solitari, o una entrada de museu. Ho idolatres com si fóra una icona russa, com si tinguera el poder d’influir positivament en la lectura. Ho salves i t’agarres a ell per a no caure en el buit que sents cada vegada que acabes un llibre i has de començar un altre. El buit i el vertigen, dius. Perquè llegir també pot suposar un esforç, dius. Com escriure, dius. Abans de decidir-te, cerques console en algunes pàgines a l’atzar. Els diaris de Kafka. O un conte d’Hemingway. O la poesia sempre: Pedro Juan Gutiérrez, Bukowski, Estellés. Un ritual. Una necessària transició.

El primer llibre seu que vas llegir va precisar d’aqueixa lluita. Però no com la fatiga de llegir l’últim volum de la monumental obra de Knausgard, al qual tornes una vegada i una altra amb l’obstinació de Sísif, sinó com una cosa molt més emocional. Els relats que componen Catedral et removien per dins, t’agarraven les entranyes, et tornaven del revés, t’incomodaven. Ho vas llegir en un estat permanent d’inquietud. Volies acabar el llibre al més prompte possible per a desfer-te d’aqueixa sensació, com si estigueres en una atracció de fira que et diverteix i t’aterreix alhora. Fins i tot tancaves els ulls al final d’alguns contes, com en els descensos d’una muntanya russa.

Aleshores no sabies res d’ell. Es va convertir en un d’aqueixos descobriments dels quals t’agrada fer gala: redescobrir un clàssic. Et va passar alguna cosa semblança amb Neil Young i la primera vegada que vas escoltar el seu àlbum Harvest. Et vas recordar del que et va dir aquell tipus amb el qual vas coincidir en un taller literari. Parlàveu d’un llibre quan et va soltar que t’envejava perquè tu encara no l’havies llegit i no havies sentit aqueix primer impacte. El millor de tot és que quan això ocorre, quan descobreixes una terra que creies inhòspita i que, no obstant això, està poblada de meravelles, saps que podràs tornar, que no és una cosa efímera o passatger. El millor de descobrir una obra que ja existeix és que pots tornar a ella sense necessitat d’esperar.

No sabies res d’ell. Ignoraves que era un dels autors més influents del segle XX. El millor contista del segle al costat de Chéjov, segons Bolaño. Ignoraves que l’eufòria inicial del descobriment es dissoldria com la sal en l’aigua quan feres un altre descobriment: la seua obra no aconsegueix més d’una desena de llibres perquè va morir amb tot just cinquanta anys d’edat. Ignoraves que el seu estil, una sort de realisme brut, més subtil que el de Bukowski, amb menys sexe i excessos, però igual de salvatge, se semblaria a aqueixa forma que tens d’escriure tu, i que Martín Sanz, a llum del relat que et van publicar, va definir com a realisme sec.

Ací no hi ha tradició del relat, dius. No sols perquè no tinguem un The New Yorker, aqueixa revista mítica en la qual van publicar els seus contes Capot, Salinger, Bukowski, Cheever, sinó perquè no tenim un públic lector especialitzat. El relat implica una major delicadesa i concentració, tant per a llegir-lo com per a escriure’l. Som un país de bruts, penses.

De qué hablamos cuando hablamos de amor no irradia la commoció de Catedral, però sí la mateixa força. Ho vas llegir sense conéixer la polèmica que acompanya a aquest llibre. No hi ha polèmica, dius. És una altra cosa. El seu editor, Gordon Lish, va retallar el manuscrit original eliminant més del cinquanta per cent del text, va canviar el títol dels relats, va decidir el títol final de l’obra, va corregir frases, va canviar paraules, va eliminar diàlegs. El resultat, malgrat ser un llibre sublim, li va semblar decebedor, però es van imposar les seues ganes per publicar. Som addictes a veure les nostres obres en negre sobre blanc, penses. Per això li va prometre a Tess Gallaguer, la poetessa que ho va salvar de l’infern de l’alcohol, que un dia publicaria el manuscrit en la seua forma original. La seua mort prematura li va impedir complir aqueixa promesa. Haurien de passar quasi trenta anys de la poda de l’editor i vint de la mort de l’autor, perquè l’obstinació de dos professors universitaris es materialitzara en la publicació de Principiantes, el llibre de relats tal com el va concebre ell, sense les mutilacions de Gordon Lish.

Són dos llibres diferents. Són un únic llibre. Són dos germans bessons. Qui és l’autor de cadascun? Sempre que recordes aquesta història acabes pensant en què faries tu si un editor convertira un llibre teu en un altre llibre. Tu, que fuges de la correcció i de la reescriptura. Tu, que crees, com Bukowski, que si no ix de dins no val la pena. Per això prefereixes Principiantes. Penses en Rodrigo Fresán, i en la seua obstinació a corregir els seus llibres fins a l’extenuació, i t’envaeix una tremend cansament. Algun dia trauràs el valor suficient per a dedicar-li una de les teues confessions.

En Birdman, guanyadora de l’Oscar a millor pel·lícula, un sublim Michael Keaton interpreta a un actor obsessionat a portar al teatre De qué hablamos cuando hablamos de amor. Robert Altman es va basar en alguns relats seus per a construir Short Cuts (Vides creuades). Les dues pel·lícules recreen amb encert l’atmosfera que embolica als personatges dels seus llibres. Però en la segona ix Tom Waits, afiges amb veu de mitòman.

Tornes a ell, o ell torna a tu, de tant en tant. La seua poesia, publicada en un volum fa a penes uns mesos, és la teua assignatura pendent. Ho reserves per a moments en els quals necessites omplir un buit amb un altre buit. Això és el que et provoca la seua obra: et buida d’alguna cosa que no saps definir. Perquè, com diu ell en una de les frases eliminades per Gordon Lish, em fa l’efecte que, en l’amor, no som més que uns complets principiants. No sols en l’amor, afiges.