Arribes a Lisboa al capvespre. Has llogat un apartament amb la teua dona en el centre de la ciutat. Hi ha una jove oriental que us espera al carrer per a entregar-vos les claus i donar-vos les instruccions oportunes. Per a accedir a l’apartament heu de travessar una botiga de souvenirs i pujar unes escales que semblen en ruïnes. Temors antics pugen per les teues cames com a formigues impertinents. Els recels es dissolen quan la jove oriental obri la porta i es trenca la penombra del replanell. No sols és la llum, blanca i verd com la tija d’un jonc, sinó la poesia. Cadascuna de les habitacions d’hostes porta el nom d’un poeta portugués. La la vostra honra a Camilo Castelo Branco. No saps qui és. No importa. El que importa són els versos que estan escrits en la paret, sobre el vostre llit: A poesia não tem presente. Ou é esperança ou saudade!  Respires profund. Et tranquil·litzes. La poesia té aqueix poder.

Anhelaves aqueix viatge perquè anhelaves perseguir l’ombra del poeta. Igual que a Praga vas perseguir a Kafka. Aquesta vegada és diferent, dius. No hi ha ombra, dius. Tota la ciutat respira el seu esperit. Tota la ciutat és literatura. Et sembla impossible que algú puga caminar per aquests carrers, prendre’s un café en una plaça, o asseure’s en el mirador del Castelo de São Jorge, sense un llibre sota el braç. Les Odas de Ricardo Reis o El banquero anarquista, per exemple. Hi ha tasses, davantals, samarretes, gorres, que porten els seus versos impresos. Literatura convertida en atracció turística.

Teniu pressa per devorar la ciutat, per això deixeu les maletes de qualsevol forma, després d’acomiadar-vos de la jove oriental, i baixeu al carrer. En aqueixos moments t’agradaria tindre un barret com el que usava Marcello Mastroianni en Sostiene Pereira, la pel·lícula de la novel·la de Tabucchi, per a passejar-te per Lisboa amb la il·lusió de creure’t part de tot el que imagines que trobaràs: nostàlgia, quietud, melancolia, desassossec, saudade, poesia. Bellesa, dius.

Però no és això el que trobes.

Quan arribeu a la Praça do Rossio t’aborda algú cada cent metres, tipus que semblen clons, per a oferir-te haixix o coca. Tot el romanticisme que portaves en la maleta es dilueix en la pluja que comença a caure. Lisboa no és només una única ciutat. Ho descobriràs els següents dies, les següents hores, quan et refugies de la pluja en un local ombrívol i escoltes una veu trencada cantant fados sobre les notes implorantes d’una guitarra, i torne la poesia, i torne la bellesa.

Ell tampoc és un únic escriptor, dius. Ell és molts escriptors en si mateix. Però no com Whitman, en mi continc multituds, sinó com si patira un trastorn d’identitat dissociatiu, com si tinguera múltiples personalitats, cadascuna amb la seua pròpia manera de percebre i actuar en el món. Ho comprens perquè tu també ocultes la teua identitat sota un nom diferent. No és igual, dius. Els heterònims no són pseudònims, dius. Són personatges independents del seu creador, amb biografies i obres pròpies, amb estils diferents. Fins i tot dialoguen entre ells. Ningú sap amb exactitud quants són. Aqueix és un altre dels innombrables misteris que envolten la seua obra. La seua vida, no obstant això, és avorrida, solitària, convencional, com si la vertadera experiència vital tinguera lloc únicament en les pàgines de tot el que escriu. És un trist oficinista que et recorda, perquè comparteix tedi i ofici amb un altre trist oficinista coetani a ell, com si d’un heterònim més es tractara, a Franz Kafka. Imagines a l’escriptor txec cartejant-se amb Bernardo Soares, nom amb el qual se signa Libro del desasosiego, com si estiguera parlant a un espill.

En la teua maleta portes dos exemplars de poesia que vas comprar en una fira del llibre d’ocasió. És un d’aqueixos volums dobles de Ediciones29, en edició bilingüe, que recopilen poemes d’Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis, i que inclou una nota autobiogràfica i una carta sobre l’origen d’aquests heterònims. Vas aprendre alguns versos de memòria en portugués i li’ls vas recitar a una gallega que acabaven de presentar-te, una matinada al costat de la mar després d’una nit lisèrgica, que et mirava com si fores idiota. Tomas un d’aqueixos exemplars, el que conté el poema Lisbon Revisited,, per a llegir-lo en el tramvia, en un dels miradors de la ciutat, o a la riba del Tajo, en el Cais das Colunas, amb el convenciment que la dona que t’acompanya no et mirarà com a un idiota.

En Libro del desasosiego escriu: estime el Tajo perquè hi ha una gran ciutat a les seues ribes. Igual que ell, dius. Una gran ciutat hi ha en les ribes de la seua obra. Lisboa sencera gira entorn a ell, al més gran escriptor en llengua portuguesa. No entorn a ell, dius, sinó al seu bagul. En vida només va publicar un llibre, Mensagem,  i alguns poemes dispersos. Quan va morir, la seua germana es va encarregar de custodiar el bagul que portava amb si cada vegada que viatjava o es mudava de casa. En el seu interior hi havia més de trenta mil documents escrits per innombrables heterònims. D’aqueix caos de notes, aforismes, poemes, proses, diaris, han eixit prop d’una trentena llibres. Encara es desconeix quantes obres queden ocultes en aqueix “bagul ple de gent”, així ho va canviar de nom Tabucchi. Continuen apareixent llibres sublims, com a Llibre del desassossec, publicat en 1982, quaranta-set anys després de la seua mort. Sobretot la poesia, que creix amb la seua ombra i ho converteix en un dels escriptors més influents del segle XX. I en una icona de Lisboa, dius, sostenint un davantal imprés amb la seua silueta i uns versos que estan a punt de fer-te sucumbir a la temptació fetitxista.

Una de les nits, pot ser l’última, tornes a l’apartament per a dormir sota els versos de Castelo Branco. La màgia de la nit lisboeta us embolica. Camines abraçat a la teua dona. Un tipus us aborda amb l’habitual oferta d’haixix, marihuana, coca. Porta ulleres. Estàs a punt de preguntar-li si és un heterònim reencarnat. T’adones, llavors, que tota Lisboa ho és. Aqueix ha sigut el seu triomf. No sols cada habitant, sinó cada plaça, cada rua, cada edifici, s’han convertit en un trassumpte del poeta: ser a mesma coisa de todos os modos possíveis ao mesmo tempo. Una ciutat sencera.