Et despertes a la meitat de la nit perquè la imatge d’una moneda, que vas tindre a les teues mans i vas decidir perdre, et turmenta. La seua petjada inesborrable soscava la teua memòria i tems que acabe per convertir-se en un forat, un avenc sense sòl, en el qual es colen tots les formes que la moneda ha adquirit abans de ser una moneda. No recordes si anit vas beure, penses que la memòria comença ja a patir els efectes del Zahir, però sents la urgència d’humitejar la teua llengua i el teu paladar i les teues genives plenes d’arena. El que sí que recordes és la frase de la teua àvia: qui borratxo es fica al llit, amb aigua es desdejuna, repetida tants matins, durant tants anys, de manera errònia. Qui amb foc es fica al llit, amb aigua es desdejuna, deies, fins que la teua àvia et va corregir i va trencar, sense pretendre-ho, l’aura poètica que acompanyava a les paraules.
Abans d’aconseguir la cuina, un tigre creua el corredor i pots llegir, en la disposició de línies que configuren el seu pelatge, un missatge ocult de Déu. En aqueix moment saps que encara no has travessat la frontera que separa la realitat i els somnis. Els somnis són una altra realitat, dius. Saps que estàs somiant i saps el que trobaràs en la cuina quan sorteges tots els obstacles i rèmores que esperen en les ombres.
El corredor és ara un laberint d’espills que et repta a identificar el teu reflex correcte entre els centenars que es reprodueixen. Si erras, rebràs la immortalitat com a condemna i mai més reconeixeràs el teu rostre ni sabràs qui eres.
No tens por, perquè tot això ja ho has viscut. No és present, dius, és passat i futur com un únic temps. Aconsegueixes véncer el laberint i entres en una biblioteca atipada de biografies de gent que mai va existir. No hi ha dubte: has caigut en una tela d’aranya descomunal filada amb els contes d’aqueix escriptor argentí que un dia et va fer esclatar el cap. Les pistes són inequívoques: la memòria, l’eternitat, la postmodernitat, la metaficció.
Intentes recordar si algú et va parlar d’aquell llibre o si pertanyia a la llista de lectures obligatòries d’una de les assignatures optatives que vas cursar en la universitat. No hauries de dir-ho, però vas aprendre més llegint els llibres d’aquella llista que en cinc anys de carrera. El que sí que recordes és que no tenies ni idea de qui era ell quan vas començar a llegir El Aleph. Aqueixa és la millor manera d’enfrontar-se a un autor, dius. Aqueixa sensació de vertigen i puresa que dona el desconeixement i l’absència d’expectatives, perquè una vegada has llegit els seus contes, una vegada entens la seua dinàmica de somnis, laberints, espills, biblioteques, autors ficticis, o ressenyes de llibres inexistents, una vegada has entrat en el seu joc, ja no pots llegir-lo de la mateixa manera, ja no hi ha sorpresa, sinó admiració.
Fa anys, en una conversa literària després d’un taller d’escriptura, algú et va dir que t’envejava perquè no havies llegit encara a Vargas Llosa. El que envejava era la virginitat, dius. Pots entendre-ho, perquè tu enyores, i en certa manera cobdícies, aqueix instant, posterior a la torbació inicial de no saber què estàs llegint, en el qual a la fi ho comprens tot, en el qual descobreixes l’enginy de l’autor i no és possible una altra acció més que la d’agenollar-se, com va fer aquell desconegut amb el qual vas coincidir en un banquet en sentir-te parlar del Aleph i de l’impacte primigeni de llegir L’immortal, relat que obri el llibre, i obri la ment, i obri els sentits, i obri l’ànima a la predisposició de creure en altres mons dins del nostre món. O com conten que va fer Mick Jagger quan es va trobar amb ell a l’Hotel Palace de Madrid i li va dir mestre, prenent-li de la mà i clavant un genoll en el sòl.
Ixes de la biblioteca, en el teu periple cap a la cuina, amb la certesa que continues somiant i amb el desig de no despertar encara, no almenys fins que aconseguisques veure el que saps que t’espera. Mires les teues mans i les mous en l’aire com si dibuixares un mudra ancestral. Entre les ombres del corredor et sembla veure a un home idèntic a tu però amb els seus atributs invertits, no sols amb el cor a la dreta, sinó com si fora un altre ser antagònic al qual eres en realitat. No un adversari, dius, sinó un ens complementari que ocupa forats foscos. Un desdoblament de la personalitat, igual que en aquell relat del faedor, una miscel·lània de poemes, contes, reflexions, textos breus, al qual has acudit tantes vegades, com s’acudeix a un llibre sagrat o a un breviari d’oracions. Agustín Fernández Mallo va publicar una homenatge, un remake que es va veure obligat a retirar de les llibreries per les pressions de María Kodama, vídua de l’autor, que l’acusava d’apropiació, precisament alguna cosa que el seu marit va fer constantment: la reescriptura, la transformació, el plagi reelaborat.
Entre El Aleph i El hacedordor, vas consumir altres dosis de les seues obres, Historia universal de la infamia, Ficciones, com un addicte que busca repetir aqueixa sensació d’embriaguesa que provoquen els seus contes, el poder de narcotizar i d’il·luminar alhora, la confusió i la lucidesa, les ganes de cridar després de llegir relats com Pierre Menard, autor del Quixot. Només aquest conte basta per a entendre tota la seua obra, dius.
A la porta de la cuina et detens aterrit. No pel que trobaràs, sinó per la por de despertar abans d’hora. Camines a les palpentes i recordes la seua ceguesa. Això és una cosa que sempre et va fascinar: tenia cinquanta-sis anys quan va quedar cec i va haver d’aprendre a escriure d’una altra manera, dictant els seus relats i poemes a María Kodama. I a llegir d’una altra manera, dius, en la veu de la seua dona. Ell, lector voraç, considerava la lectura una activitat tan excelsa que en una ocasió va declarar: que uns altres es vanen de les pàgines que han escrit; a mi m’enorgulleixen les que he llegit.
A la fi aconsegueixes la cuina. Deixes caure l’aigua de l’aixeta com si nada, ignorant que t’hages en un somni. Saps que és allí, encara que no siga fàcil trobar-ho. No almenys tan fàcil com posar en marxa un televisor o contemplar un quadre en la paret. Obris l’armari sota l’aigüera. T’inclines fins a posar-te quasi en posició vertical. Entre les canonades ho veus. Una esfera tornasolada d’un parell de centímetres en la qual conflueix l’univers vist des de tots els angles possibles, sense solapament ni temps determinat: un Aleph. Però no és igual que el del relat original. En ell no es reflecteix el món real, sinó el món que hauria de ser. En ell pots veure com li atorguen el premi Nobel a aqueix escriptor argentí, cec, lector incombustible, reparant així una de les absències més escandaloses del palmarés de l’Acadèmia Sueca. En ell tornes a ser un universitari que mai ha llegit els seus contes i que està a punt de sorprendre’s davant el prodigi de les seues paraules amb la mateixa commoció amb la qual estàs a punt de despertar i de tornar a aquest altre món en el qual no hi ha laberints, ni espills, ni tigres que oculten en la seua pell el missatge de Déu. Despertar a aqueix món imperfecte en el qual els cecs som nosaltres.