Coreografies de la mirada, aquest dissabte en el MACA, es va iniciar activament a semblança del cos de Loïe Fuller, com un cos que desapareix i integra en l’acte de dansar sota les veladures de la Danse Serpentine concebent una nova genealogia cinematogràfica de la trobada entre el cinema, la ciutat i la dansa.

La proposta de Core(O)topies forma part del cicle de conferències dansades que s’interroga com el cinema pensa la dansa i com la qüestió urbana transita en la presentació fílmica entre les coreografies de la dansa i les coreografies de la mirada, reescrivint l’espai urbà.

La proposta de Core(O)topoes, per tant, es troba i defineix com un lloc de trobada entre el cinema, la dansa i la ciutat que té com a objecte abordar una reflexió interdisciplinària sobre la manera en què, en el llindar del segle XX, es va produir un singular a creuament dels dispositius de la modernitat entorn de la idea de moviment.

Quan el pensament urbà modern es va orientar cap a la mobilitat i la circulació com a paradigma conceptual dominant, la ciutat va passar a ser concebuda com un gran torubillon, una gran complicació el complex engranatge de la qual calia sincronitzar amb la precisió d’un metrònom fins a caracteritzar la maquina urbana moderna.

El cinema, la imatge en moviment, es constitueix a partir d’un dispositiu maquinístico de la mobilitat posat al servei de la visió. En els anys 20 el cinema construeix un imaginari en el qual es troben les distopías expressionistes i les denominades simfonies urbanes que tracten d’exercir una mirada cohesionadora de la ciutat en transformació, des de les diferents perspectives artístiques i conceptuals.

Són els futuristes, constructivistes, dadaistas i surrealistes els que des del cinema projecten un imaginari de les metròpolis d’entreguerres. La modernitat és pur ser en moviment va assenyalar el filòsof Peter Sloterdijk sent el cos un component més del pensament maquinístico.

Va ser una vetlada, recorrent un parell de plantes de museu que va obtenir en la seua reflexió compartida un equilibri interessant entre el tacte de la dansa i el conjunt d’imatges en moviment que absorbien els nostres ulls perfectament modulat per una narració que despertava els dubtes d’açò conjunt, també, d’imprecisions que produeix el moviment amb o sense rumb específic. Interessant proposada la convocada pel MACA.