“En un abrir y cerrar de ojos / el tiempo implacable se ha evaporado / y como por arte de magia, / una buena / mala mañana / te despiertas mujer madura. // Como en el caldero de un aquelarre / has quemado tus pócimas / mientras desnudabas frente al espejo / tus arrugas y tus congojas”.

Annabel Villar (Montevideo, 1955). Poeta i promotora cultural. Membre del liceu Poètic de Benidorm (sòcia fundadora i actual tresorera), de REMES (Xarxa Mundial d’Escriptors en Español), Poetes del Món (l’Uruguai) i World Poetry Movement (WPM). Tercer premi de poesia del “IV Certamen de Poesia, Relat Curt i Fotografia Traspassant davanteres” (Universitat d’Almeria, 2010). Gran Premi Orient-Occident de les Arts, Acadèmia Internacional Orient-Occident, XVI Festival Internacional Nits de Poesia (Romania, 2012). Distinció a la seua labor cultural, trofeu de l’Associació d’Artistes Plàstics Units (ASPU) i de la Tertúlia Camí al futur (Montevideo, l’Uruguai, 2011). Primer Premi de Poesia Interactiva dels III Jocs Florals del segle XXI de A-Brace Cultural (Montevideo, l’Uruguai, 2011). Ha sigut convidada a diversos festivals i trobades nacionals i internacionals de poesia i inclosa en nombroses antologies. Els seus poemaris publicats són Viaje al Sur del Sur (2015) i el bilingüe Claustrofobia y vértigo (2018).

Annabel Villar va arribar de l’Uruguai en 2002 i, malgrat tindre un gran sentiment poètic, va anar a Espanya on va començar a escriure. La seua mirada introspectiva és una constant en tota la seua poètica, un intent d’explicar-se a si mateixa i al món que li envolta sota el prisma d’una dona madura que sap on vol estar; que sap quin és el seu lloc.

Viaje al Sur del Sur és, tal com ella mateixa descriu, un punt de partida i d’arribada. Un poemari que uneix el seu viatge geogràfic des de l’Uruguai, amb aqueix periple intern que naix de les entranyes i dels sentiments per a dibuixar el nostre recorregut vital. Usa el Sud com a referència per a jugar amb els paràmetres espaitemps, per a descobrir-se a si mateixa i enllaçar amb la seua infància; per a reflexionar sobre la maduresa.

“A veces recuerdo los tiempos dichosos, / ayunos de dudas, plenos de certezas, / despojados de inquisiciones, / pletóricos de certidumbre. // Entonces deambulo sin rumbo fijo / por los entresijos de mi alma, / y descubro que la duda se ha instalado / y reina e instila su veneno en mis venas”.

Des del seu propi ventre de dona, il·lumina cada poema i ens fa partícips de la seua veritat, una veritat que es construeix de manera perpendicular a la fantasia del País de les Meravelles i en l’apareixen alguns personatges de l’obra de Lewis Carroll. Així, la figura d’Alicia pren un paper protagonista tant en Viaje al Sur del Sur com en Claustrofobia y vértigo. L’autora ens mostra les diferents cares de l’existència i penetra en aqueixes profunditats que, vers a vers, disserten sobre l’oblit, la memòria, el pas del temps o els somnis. Aqueixos misteris que donen forma a un món polièdric d’exploració personal.

“Alicia no sabía que detrás del espejo / no existía un país de maravillas. / Ni tampoco sabía – mientras se deslizaba- / que no había luz al final del túnel. // Solo estaba la vida cotidiana / secuestrando las horas privada de la sangre / que corre por las venas y la acerca a la muerte, / metástasis de la vida”.

Annabel Villar escriu els seus sentiments i les seues grans preocupacions per a, més tard, treballar intensament una mètrica no clàssica, però sí molt personal. Després es despulla de l’excessivament propi i transforma les seues paraules en un poema. D’aquesta manera, la bellesa que sempre acompanya als seus escrits arriba d’una manera directa i íntima. Metàfores i recursos poètics es posen al servei del lector perquè faça la seua pròpia interpretació i descobrisca en ells tot allò que, subjectivament, li pot oferir la composició.

“La letanía / de papeles en blanco / hace bailar / -sin ton ni son- / las letras en tu mente. / La turbia sinapsis de tus neuronas / está desconectada, / ya no hay discursos / ni cursos ni recursos / y menos aún prosas / o poemas ajados, / aquellos que en su duelo / se abren camino / hasta llegar al cúmulo / de borradores en que ha terminado / tu propio y siempre remoto libro”.

Passat, present i futur són elements que estan molt latents en els seus dos llibres de poemes. Des de la idealització de l’ací i ara, el passat ens converteix en el que som i el futur és tot el que anhelem. Poèticament, el present és fruit d’aquestes variables. Mare i filla són la mateixa dona. Tot està en el circuit de la vida, en aqueix ésser madur que, al cap dels anys, continua aprenent en aquest viatge sense retorn que és l’existència.

“Ahora ya todo es presente / y el vacío se llena / con el vértigo de las horas; / el abismo del aquí y ahora / se abre sin cerrojos y espontáneo / a la dictadura del hoy / que le ha cerrado / los párpados a las certezas. // Ahora llegó la hora / de la calma de las arrugas, / de la paz del adentro / y de las páginas en sombras, / el momento de las copas de vino / deshaciendo su rojo frente al fuego”.

La seua poesia és un exercici d’autoconeixement, un treball interior que comparteix en escriure, una veritat innegable que es percep encara que es negue. El vers es fonamenta en el propi significat, aqueixa és la seua força. Tant és així que la denúncia social, la reivindicació i el compromís, al costat de la seua ideologia obertament d’esquerres, formen un pòsit important en la seua obra.

“Para ellas no son los terciopelos, / ni los encajes ni las muselinas, / solo telas rústicas, / solo voces ásperas, / solo gestos duros. // Para ellas no son los libros, / ni los pupitres ni las academias, / solo fregar, lavar, picar, cavar, sembrar y recolectar, / soñar no está permitido. // Pero siempre hay algo peor… // Marginadas tras los velos, predicando en desiertos pedregosos, / en su tercer mundo de campamentos / sin oasis, ni futuro, ni presente, / viendo pasar la vida ante sus ojos / entrecerrados por el sol y por la pena”.

La seua escriptura es destaca per la musicalitat, per la dolçor del llenguatge, per la seua vinculació a la terra i per totes les imatges que obrin els sentits. El tema ecològic el té molt endins i serveix de base per a la cerca de la seua interioritat. En plena voràgine recupera el silenci i medita sobre els dolors de l’ànima, els records i l’esperança. Vida quotidiana, tristesa, amor, sensualitat, dolçor, força, decisió, s’uneixen en aqueix sentir identitari que tenen les seues lletres.

“Una pila de ropa por planchar, / unas plantas que riego en la bañera / cada domingo indefectiblemente, / una vecina inglesa que las cuida / el domingo que me ausento por viaje, / unos discos compactos que casi no oigo / y unos vinilos que echo en falta / porque he sido capaz de abandonarlos. / (…) / Unos peldaños insolentes / que oscilan a mi paso… / vértigo, / ventanas siempre abiertas… / claustrofobia. / Vértigo y claustrofobia”.

Annabel Villar és una poeta vitalista. La seua visió filosòfica i existencial nia en les seues lletres amb la intenció de trobar l’equilibri. Un punt de referència per a aqueix centre d’energia que ens amarra a la terra i ens fa sentir la llibertat individual dins del compromís col·lectiu. La justícia és essencial i com a dona eleva la veu per a ser reflex, espill, imatge que sobreviu sense límits i segueix el seu rumb. En les seues paraules, , “el escritor pone el punto final, / el lector cierra el libro, / para los personajes / no hay alivio de luto / porque / -indefectiblemente- / mueren”. Gaudim de la vida. Continuem llegint.