“La rueda gira / y nuestra historia / se ha
sumido en la penumbra, / refulgen en el recuerdo / los días plácidos, / la luna
blanca del calendario; / entre los ribetes dorados / de la cortina veo una
araña / que se desliza por un hilo / tan fino como nuestra paciencia, / tan
inversamente proporcional / a nuestros egos / que ya no sé si el túnel / de
esta historia / tendrá una salida provechosa”.

Fernando Mañogil Martínez (Almoradí, 1982) és llicenciat en Filologia
Hispànica per la Universitat d’Alacant i professor de Llengua Castellana i
Literatura en l’IES els Monegres-Remedios Muñoz. Actualment, col·labora amb
ressenyes i entrevistes literàries en la revista cultural Les nou muses, és
jurat en alguns concursos de narrativa i coordinador d’esdeveniments literaris.
També ha realitzat un treball de recerca sobre les relacions poètiques entre
César Vallejo, Gonzalo Rojas i Juan Gelman. Entre les seues publicacions de
poesia estan els llibres Del yo al nosotros (Círculo Rojo, 2010), Viento en contra
(Devenir, 2015), Volver (Selecció de poemes, 2013-2018), La musa y el
silencio (Devenir, 2019) y Cartas por debajo de la puerta (ECU, 2021).

 

 

 

 

 


A vegades, l’amor resulta tan eteri, tan inassolible, que s’escapa del tacte
i provoca al poeta. A través de l’escriptura ho enuncia d’una i mil formes per
a convertir-ho en un acte sensitiu i íntim, en un acte efímer que vol
perpetuar-se en el temps. A través de cartes que difícilment arribaran al seu
destinatari, la paraula transcendeix el fet poètic i es converteix en consol i
llibertat, en sanació per a la ferida i empenyiment davant totes les barreres.

“Afloras como la rosa entre la maleza, /
mujer-salvavidas, / mujer que inmolas la belleza / para presentar tus
credenciales / a la musa del silencio; / mujer que descubres la vida / asida a
un diario de viajes, / mujer-luciérnaga, / porque brillas con luz propia, /
porque tus sueños son el ábside / entre mis preferencias”.

En Cartas por debajo de la puerta,
Fernando
Mañogil es dirigeix en ser estimat amb l’energia que desprén l’enamorament.
Tradueix el llenguatge del cor per a acostar-nos a un món quasi secret, de
correspondència amorosa, i viure un vaivé emocional amb distàncies insalvables.
Sorpresa, afecte que explota a les mans, passió, somnis… un compendi de cerca i
distància que s’acurta en braços del poema.

“Sin tus manos merodeo por el mundo, / los
fracasos se suceden uno tras otro, / pertenezco a ese grupo de gafados / que no
encuentran un lugar donde curarse. // Las últimas cicatrices de mi espalda /
marcan la senda azarosa / que descubre carretas a lo lejos, / distorsionadas
por el polvo del camino”.

Des de l’estètica romàntica, els missatges volen arribar a altres oïdes, a
un “tu” que escolte i reba l’impuls sonor del llenguatge, a aqueix amant
silenciós que sembla no tindre consciència de tot el que provoca. La memòria,
la història de foc que s’agita a l’interior de l’autor, salta els límits
temporals per a convertir-se en eternitat, en part de l’existència.

“Todavía cabe la esperanza / de que estés
ahí, / que aparezca algún atisbo imperceptible / que me demuestre que me
piensas. // Sucintamente apareces y te esfumas, / palideces entre los reflejos
del cristal, / tu sonrisa, carente de pleitesía, / corroe el atrio de mi alma”.

Perdut i ple de preguntes, l’autor juga entre llums i ombres, immers en un
cicle de goig i dolor, d’anhel i pèrdua d’esperança. Les contradiccions es
queden impreses en el paper per a definir el (dónes)amor: “qui ho va provar ho
sap”.

“Las fotos del revés en la oficina, / la
página en blanco esperando inspiración, / las pulgas de la desidia / ocultas en
la alacena del salón… // Los meses de estrechez, las manchas de grasa en el
corazón, / la bomba atómica en el hueco del ascensor, / la mirada oculta, el
sonido del tambor, / que araña las entrañas y pulveriza la razón…”.

Aquesta comunicació, que salta sobre el calendari i viatja a través dels
dies, defineix un espai de contenció i també de desenfrenament. La ruptura, el
diàleg que s’ajorna amb urgència i insatisfacció, contrasta amb la immediatesa
en la qual vivim i dóna vida a uns versos plagats de records construïts sobre
la subjectivitat que suposa el gènere epistolar. A través de setanta-set
poemes, Fernando Mañogil ens convida, en aquest llibre, a un lloc íntim i
confident. Ens parla de la seua musa, ja nomenada en el seu anterior llibre i,
encara que té voluntat concloent, d’una història que es resisteix a l’oblit.

“Antes de poner fin a esta carta, / que ya
suena a despedida, / déjame cortar las rosas / que deben pintar de malva / tu
osamenta. // Déjame que diga que los versos / todavía por escribir / y que
formarán el poso de esta historia / quedarán sepultados hasta nuevo aviso. //
Déjame decirte sin ambages / ni embelecos que sigo / mirando por la rendija de
la puerta / por si un día regresas a mis letras”.

Seguim a l’amor en totes les seues formes. Llegim.

Altres notícies:

Creuem El Pont dels Espills amb… Fernando Mañogil Martínez: La musa y el
silencio

https://loblanc.info/creuem-el-pont-dels-espills-amb-fernando-manogil-martinez-la-musa-y-el-silencio-envalencia/