“Si solo somos nubes que pasan y se olvidan, / suspiros dibujados en el aire / que apenas duran mientras respiramos. // Si solo somos ríos abocados al mar, / gotas de agua que nacen y a la par se deshacen, / ¿por qué esa persistencia de terca estalactita? // Si solo somos náufragas palabras / en la frágil memoria de los versos, / ¿quién habrá de escribirnos? / ¿qué Dios o que poeta compondrá nuestra historia? // Si solo somos nubes, / ¿por qué nos resistimos / a ser lluvia y perdernos / en el mar infinito?”.

Consuelo Jiménez de Cisneros (Alacant, 1956) és catedràtica de Llengua i Literatura espanyola, investigadora, escriptora i conferenciant. Ha estat destinada com a professora i assessora tècnica lingüística en diversos programes educatius i culturals a França, Holanda, Luxemburg i el Marroc. És autora d’un centenar de publicacions de diversos gèneres i estils: poesia, narrativa històrica i infantil i juvenil, assaig, articles, antologies, adaptacions i biografies, destacant els seus treballs i edicions sobre el seu iaio, el paleontòleg Daniel Jiménez de Cisneros. Part de la seua obra ha sigut traduïda al català, gallec, basc i àrab. Ha rebut diversos premis literaris, entre ells el Ciutat de Benidorm de Poesia (1984), l’Ala Delta de novel·la (1994) i el Juan Valera d’assaig (2018). A més, és editora de El Cantarano, una revista digital dedicada a la literatura, l’art, les ciències i el pensament ( https://elcantarano.com/).

Reflexionar sobre la pròpia obra, sobre els llibres publicats i sobre el camí recorregut entorn de les lletres no és tasca fàcil. I més quan els anys han deixat com a fruit un bon nombre de publicacions de diferents gèneres i altres activitats adjacents. Però si ens centrem en la poesia, trobem un terreny íntim i essencial que descobreix a la poeta, que la retrata i la mostra amb la intensitat dels versos que es connecten al cor.

IMATGE 01

D’aquesta manera, Memorial de Mayo compon un collage introspectiu de l’autora, un horitzó ple d’emocions i sentiments que donen fe del seu amor a la vida i de la seua manera d’apreciar el món que l’envolta. Amb un depurat estil clàssic, Consuelo Jiménez de Cisneros recull en aquest volum composicions amb diferents temàtiques, mètrica i ritme, i aborda amb profunditat la permanència de la creació artística, la qual cosa la fa tan important.

“Aquí donde he llegado tantas veces, / tantas veces me he ido / y he vuelto tantas veces. // Aquí, lugar de tantas despedidas, / esperas y memorias. / Infancia, adolescencia, / juventud dolorida y estudiosa, / y todo lo que callo y contemplo / ya siempre silenciosa”.

El Pórtico d’aquest llibre ens ofereix una vertadera declaració d’intencions, un recorregut pels temes fonamentals de la poètica de Jiménez de Cisneros. Vida, poesia, amor i temps són els pilars sobre els quals construir els seus versos, sobre els quals assentar les pedres de la seua sòlida trajectòria literària i ideari.

“Recojo bajo lunas de oscuridad candente / cientos de versos viejos que aún permanecen / inmunes al olvido, en archivos silentes. // Alumbro bajo lunas de luz fosforescente / todos los versos nuevos que el futuro presienten. / Dales, luna, tu magia femenina y potente. // Luna sideral, vierte tus perfiles solemnes / sobre versos que solo volar libres pretenden / y sus luces nocturnas por el paisaje enciende. // Luna en todas tus fases, ilumíname siempre, / ilumina mi noche con tus rayos perennes, / los sentidos ocultos que solo tú comprendes”.

En Geografía sentimental, ens endinsem en un paisatge de retrats emocionals, de ciutats plenes d’història que deixen empremta. Un viatge que salta de l’ànima al paper per a entrar a formar part d’una reminiscència viva, habitant en el poema. Fotografies, àlbums i records agafats a un llenguatge impecable i celeste que recorre els versos per a donar testimoniatge del viscut. Així, s’uneixen els esdeveniments, les realitats. La poeta mira al seu voltant i immortalitza el que veu. Subjectivitat i sentits es conjuminen. Diu en el poema “Pont de Brooklyn”:

“El puente aguanta el paso de los días / que golpean sus tablas robustas / estoico cual gigante paciente. // De la otra esquina de la ciudad / podemos ver destellos cuadriculados / surgiendo del vacío nocturno, / construyendo paisajes oníricos. // Como salir del propio cuerpo es salir de Manhattan / para flotar en la noche desde Brooklyn / y hacer allí un recuento de estrellas y de luces”.

En endinsar-nos en Letras puras, la literatura, els llibres i un catàleg personal d’autors referencials conformen una cúpula sota la qual parlar del temps, de la finitud de l’ésser humà. La seua veu s’ompli de goig i de bellesa, d’amor i immortalitat. Fra Lluís de Lleó, Teresa d’Àvila, Lope de Vega, Estimat Nervo, Miguel d’Unamuno o Luis Cernuda, entre altres, ofereixen inspiració a aquesta col·lecció poètica.

“Si un día te alejaras con el viento / que deshace las horas en cascada, / si un día ya no hubiera madrugada / y quedara sin eco mi lamento. // Si un día -solo es un presentimiento- / lo que es ahora todo fuera nada, / si olvidaras la sombra de mi almohada / presta a partir sin acabar el cuento… // ¿Qué haría con la muerte por delante? / ¿Qué sábana pondría o qué mortaja / a soledad tan terca y acuciante? // Llena de vida por mis venas baja / un torrente de sangre resonante / que sin tu ser no late ni trabaja”.

La reflexió, la raó de ser i la seqüència històrica protagonitzen també Por amor al arte, una col·lecció de poemes que a través de les mans de la poeta transmuta la plasticitat d’algunes obres en paraules, en espills on mirar i ser mirat.

Així arribem a Serendipias, quarta part del llibre que, a través del pensament, la meditació i algunes certeses, arriba a la brevetat i a la concisió del micropoema. Melancolia, nostàlgia, destinació i altres ingredients nascuts del propi viatge, s’expressen amb contundència.

“INCANSABLE. // No pasa nada. Y todo / pasa otra vez. Y vuelvo, / como una planta terca en el asfalto, / a comenzar de nuevo”.

L’amistat i l’admiració també són muses, i prova d’això és Dedicatorias, vint-i-nou poemes amb nom propi que precedeixen al Epílogo en dos partes que posa tancament a aquesta edició.

“Sí, morir bajo el sol / en la gloria mullida de la tierra / donde aprendí a mirar la luz de frente, / donde creí que todo estaba cerca. // En el lugar que no conoce el frío / cerrar los ojos sin sentir ya pena, / fundirse, deshacerse, / no ser más que partícula, molécula, / diminuto elemento de la vida / que, siempre bajo el sol, sin pausa rueda”.

Memorial de Mayo aporta un valuós enquadrament de la vitalitat i de la força que aquesta poeta desprén. Aqueix esperit que sent la cultura en el més profund i percep la vida a través dels tresors que es poden trobar en les entranyes d’un modest moble: un cantarano, que dóna nom a la seua nova revista digital, nascuda amb el propòsit de servir de mitjà de comunicació, d’informació i d’oci, en estreta relació amb la Fundació Daniel Jiménez de Cisneros, actualment en procés, i amb l’obra literària i divulgativa de la nostra autora. Aprofitem el moment. Escriguem, compartim, llegim.