«En las fotos se descubren / las furtivas
acciones del tiempo, / las ánimas que se fueron / y las nubes que se diluyeron
en lluvia. // Parece que todo permanece, / pero somos vulnerables / ante el
pasar iracundo / de las agujas del reloj”.

Fernando Mañogil Martínez (Almoradí, 1982)
és Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat d’Alacant i professor
de Llengua Castellana i Literatura en l’educació secundària. Entre els seus
assajos, destaca un treball de recerca sobre les relacions poètiques entre
César Vallejo, Gonzalo Rojas i Juan Gelman. És col·laborador de revistes
culturals com El Morrut Blanc o El Cérvol. Els seus versos han aparegut en
multitud d’antologies i els seus llibres publicats són: Del yo al
nosotros (2010), Viento en contra (2015), Volver
(2018) y La musa y el silencio (2019).

Fernando Mañogil es considera, per damunt de tot,
lector de poesia. La seua passió pel gènere i el seu enorme amor per la
literatura fan que bega de les fonts clàssiques i, al mateix temps, no cesse
d’indagar en nous autors i estils. D’aquesta manera, La musa y el
silencio (Ed. Esdevindre) l’autor juga amb les aromes del romanticisme
clàssic, mentre frega amb naturalitat el desassossec de l’actualitat i
l’experiència.

“Me partiste en dos el alma en cada beso, /
desplomaste los rascacielos de mi mente, / dejando mi ego en ruinas para
siempre. // Fui noctámbulo y trasnochador, / asiduo a la calle de los gatos, /
iba cruzando de tejado en tejado, / maullando a una luna de plástico. // De mis
noches tú eres la eterna moradora, / de mis manos la línea de mi vida, / soy un
cuerpo inerte sin tus pasos, / un asceta que se entretiene con los astros”.

 

A través de la figura de la musa, ens endinsem en
un camp on l’amor, la fascinació i l’anhel prenen forma de llenguatge i ens
descobreixen la corporeïtat dels sentiments; on la passió es deslliga per a
passar per diferents estadis emocionals i retratar l’absència, el perdó, la
impossibilitat de l’oblit. Així, la inspiració parla al poeta i es converteix
en commoció, en motor de la paraula.

“Todavía te evoco en mis poemas, / te someto
al beneficio de la duda, / te trazo en murales de avaricia / sin mecenas que me
arrebujen con arresto. // Soy furtivo cuando hablo de “te quieros” /
resbaladizo cuando imploro penitencias, / heredero de raíces somnolientas / que
trajeron a mi memoria tu esqueleto”.

El temps, tema recurrent en la poesia de Mañogil,
apareix com un jutge forçós que ens aboca a la mort. La consciència del trànsit
i l’emoció per la vida es mostren per a convidar-nos a la reflexió, a la
vivència espiritual del dia a dia, a l’existencialisme que de manera subtil es
passeja pels versos i ens exposa la ruptura amb la vida com una caiguda al
buit.

“Como pulgas vamos saltando hacia lechos
ajenos, / somos foráneos en el espejo, / calcinamos las pieles de los amantes
inertes, / los que no hablan sin ser tocados, / y cuando los pliegues son entonces
huéspedes faciales / no nos queda más que ahorrar, / solo cabe dejar atado lo
mundano / llevando apenas un óbolo para el barquero Caronte”.

El silenci és necessari per a parar atenció a les
xicotetes coses. A través d’elles, el poeta entra en una confrontació: la musa
que surava en la ment es reconverteix en vivència, en experiència que fa que
brollen els poemes. Les imatges quotidianes es bolquen en el paper i formen el
caldo de cultiu per a l’escriptura.

“Entre estrellas y tazas amarillas / selecciono
una para el café, / la cucharilla se ha descolorido, / no me quedan ojos para
el verde. // Luego me paro a contemplar el día, / gris y acenizado. / Quizá no
salga a ningún lado, / quizá me esfume a otra dimensión. // Mi futuro es aciago
en esta urbe, / me interesa ser un tránsfuga de Alcatraz, / pero ha
desaparecido ese halo de misterio / que envuelve al perseguido”.

El món misteriós i llunyà de l’ànima crea
universos en els quals la memòria, la imaginació i el pensament estructuren un
escenari per a la pròpia poesia. El passat i el present donen forma a la
realitat, s’alien davant un futur inevitable. Des d’aquesta perspectiva,
s’edifica un exercici metapoético que justifica l’existència i dóna sentit a la
vida.

“Los poemas son como estrellas fugaces, /
solo brillan un instante y después se pierden / en el inmenso cielo de los
textos, / las palabras y los ritmos. // Recuerdo que quise ser inmortal /
cuando descubrí el poder de la palabra, / pero me di cuenta que los elegidos /
son muy pocos en el Olimpo de los dioses. // Prefiero pensar que la escritura /
me sirve como ejercicio espiritual, / como terapia para entender mejor la vida,
/ los silencios, las cartas sin remite de los bancos / y los misales de las
páginas amarillas”.

Fernando Mañogil Martínez construeix una
geometria entre la vida, l’amor i la mort. El dolor, la foscor, són part del
seu paisatge poètic. Com si fóra un espill, la ficció, sumada al desig i a les
fantasies de l’autor, potència la visió d’una realitat finita plena
d’incerteses. És per això que totes les referències utilitzades intensifiquen
l’expressivitat i el sentiment, ens porten de la mà a una galàxia particular on
el silenci és símbol i es trenca amb només nomenar-lo. Després de passar totes
les fronteres, de sobreviure a tots els naufragis, diu l’autor que quedarem “envueltos
por el tiempo, por la musa y el silencio”. Deixem que la literatura ens
cobrisca. Llegim.