“Dormitar es un cabecear imposible, / un despeñarse de las manos las letras de la mente / para desclavar al intelecto, más aturdido si cabe. / La torpeza alienta el cansancio, ruidosamente doloroso, / germina de la esencia y atenaza los tendones. / Arropa un cuerpo abandonado a la holganza. / Desespera conocer que aún queda estío en el horizonte del calendario”.

Francisco Mas-Magro Magro (Alacant, 1946) és Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Granada en 1974. Ha exercit la Geriatria Clínica durant quaranta anys. A Granada va participar en grups literaris com a Tragaluz y Poesía 70. Va ser fundador del Grup Lasser de Poesia (Alacant, 1969) que al temps es transformaria en Grup Lasser de Cultura. Actualment, col·labora en diverses associacions tant científiques com literàries, sent vicepresident de l’Associació Gerontològica del Mediterrani, membre de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia, de l’Associació Espills d’Alacant i de l’Ateneu Blasco Ibáñez de(València.

Sota el pseudònim de “Noël Éfese” ha escrit en diverses revistes: Aixará, Lasser (Revista oral de la poesia emesa des de Ràdio Popular d’Alacant), Álamo (Salamanca), Tragaluz (Granada) y Poesía 70 (Granada). Ha publicat els llibres: Historia y Presencia de la Iglesia Parroquial de Nuestra Señora de Gracia de Alicante (2001), Francisco Mas y Magro (1879-1958). Padre de la Hematología Española (2008), Notas para una historia del Real Convento e Iglesia de Nuestra Señora de Gracia de la Orden del Seráfico Padre San Francisco de Regular Observancia de Alicante (2016) y Luis Casteig Torregrosa. Memoria de un pintor olvidado (2017).

En Glosa de lo cotidiano. Antología poética (1969-2018) l’autor reuneix poemes que recorren el llarg de la seua vida, marcada per l’amistat, la soledat, l’amor i la mort.

Llegir a Francisco Mas-Magro és trobar-se amb la seua mirada, amb la profunditat d’uns ulls que transiten el món i converteixen en objecte poètic la pròpia vida. La seua personalitat camina i avança a través dels poemes per a construir una estructura homogènia sobre la qual sustentar-se, sobre la qual esbossar la seua jo més íntim i donar fe dels seus records, les seues ferides, les seues passions… D’aquesta manera, el vel de la rebel·lia i l’inconformisme es mostren com a teló de fons, com a base d’una ment inquieta que necessita bolcar-se en el paper.

“Así que, aislado, y no con la nada, / ermitaño en un escenario inútil, no me cabe ni levantar la cabeza; / contemplo a quienes deambulan, / igualmente, / por ese teatro infecundo, / como uno mismo. / Debo quemarlo todo. / Triturar los documentos que envuelven mis ensueños. / Desvestirme del pasado, irracionalmente efímero”.

La música, referència i pols, ens emmarca en l’intimisme i la vibració del poeta. Dibuixa la banda sonora de la seua vida i serveix d’espill, de narrador omniscient que palpita al ritme de l’existència. El jazz, les veus que a vegades trenquen l’ànima, i altres vegades la reconstrueixen, juguen en els versos per a fer més intens el sentir.

“El Blues, / dulce, / amargo, / social, / desaparece donde el pecho, / donde esa mancha sangrienta agazapada entre coronarias. / Las corcheas revientan en excusas, / como enclaustradas, / disimuladas, / en la humedad de la noche de verano. / Hay compases que se disculpan / y un piano demacrado sobre el escenario / parece cantar tu azul. // (Sonroja mi rostro / así que tu sonrisa). / Es mi cielo, tu libertad, también la mía”.

En un estat de soledat acompanyada, el llenguatge s’adhereix a l’humà, s’obri a qüestions existencials. Tot el subjectiu es mostra a través del diàleg intern, de la meditació i la reflexió contínua. Els colors de la naturalesa, els seus sons, els seus matisos, obrin el pensament i conclouen en la incertesa, en els grans temes de la humanitat. El desert desperta al poeta, l’ompli i el buida.

“El desierto es una atractiva alfombra amarilla. / Desde el cielo, sobre la orilla de la ría, el desierto es oro. / Deslumbra y da miedo. / El lucero de la tarde sobre el horizonte de la Sarga, es la ausencia. / Tu desamparo. / Amanece y te busco en la roca, mas no eres tú. / Ni el soplo húmedo del crepúsculo. / (Lanzo las manos sin conseguir tenerte). // Tu sonrisa no navega sobre el camello / en este Sahara eterno. / Y vuelas por el deseo que me ata al espacio violáceo / que es, / entre la estrella y el viento, / tu mar infinito”.

L’amor és font, inspiració, vida i mort. La figura del pare, la família, la dona que mestressa, el cant a la ciutat, als seus ideals…, conflueixen al llarg dels poemes per a oferir una panoràmica plena de sentiments que s’enfronten a la realitat. La guerra, la repressió, les injustícies són part d’una amalgama d’emocions que conviuen amb Mas-Magro, que alcen la seua veu i commouen al que s’acosta a les seues lletres.

“Deseo expatriar de mi memoria / esa roja tristeza que mantengo. / Desfilo resignado a la cloaca, / vertedero del pasado. / Letrina de lo incierto. / Almacén de recuerdos triturados. / Confundo los colores. / No recuerdo si fue rojo aquel poema, / aquel gazal herido de emociones. / Incluso el amor, / incluso el odio. / Conformo las parodias y se adueñan / de incómodas certezas; molestos cadáveres / se sumergen olvidados en el rojo de la historia”.

En Glosa de lo cotidiano trobarem un camí, un passatge pel qual viatjar amb la consciència del temps, de la fragilitat i del trànsit. La finitud i l’eternitat es donen la mà en un instant, perpetuat per la poesia, asímptota que sempre busca el perfecte i mai l’aconsegueix. L’abstracció es germana amb l’esperit descriptiu i les experiències del poeta, amb els seus referents, amb la seua cerca i la seua inquietud. Francisco Mas-Magro (Noël Éfese) acaba aquesta antologia amb un Epíleg Líric ple de la tendresa i la nostàlgia que desprén la seua obra, amb aqueixa enyorança encesa i aqueixos somnis que l’habiten: “Y Nöel se pierde entre el siroco. Se transforma en Francisco sin dejar de hablar alto, muriéndose de sed, de pena, de nostalgia, de libertad y justicia. Sin perder la memoria de un tiempo y un espacio a los que se ataba con fuerza para no olvidar que, sobre todo, seguía siendo un hombre. Un hombre libre”. Exercim la nostra llibertat. Llegim.