“Encara que la nit es faça forta / no tancaré les portes ni tampoc les finestres, / ma casa estarà oberta per si voleu entrar, / estimats enemics / de tants anys de combat, / per fer-me companyia, / mentre desgrane el temps / que, implacable, m’allunya / de l’àngel endimoniat de fosques ales / que hui, com altres jorns, també m’oblida”.

GRÀCIA JIMÉNEZ TIRADO (l’Arena, 1957). Es llicenciada en Història Contemporània per la Universitat de València. Professionalment des de 1980 fins 2017, ha estat vinculada al món educatiu des de diferents àmbits. Ha estat presidenta de l’Associació Cívica per la Normalització del Valencià a la comarca de l’Alacantí i membre de la Junta Directiva de la Unitat d’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant. Col·laboradora de Ràdio Sant Vicent, des de 2007 on ha dirigit el programa escolar Radioactivitat i dirigit i conduit els magazins L’Almàssera i, des de 2018, El Món per un Forat. Des de setembre de 2021, té una secció sobre escriptura i literatura al programa El Rall d’ À Punt Ràdio. Col·laboradora habitual en premsa, amb sèries com Emprenedors i En el Camí, del diari Información d’Alacant i, actualment, amb columnes, ressenyes i entrevistes a les revistes digitals Nosaltres la Veu i La Veu dels Llibres.

En narrativa ha publicat Contes del Migjorn, de VVAA (Set i Mig, 1999); La llar de seda amb Jesús Moncho Pascual (Set i Mig, 1999; Premi 9 d’Octubre de la vila de Sant Vicent del Raspeig); Un grapat de somnis, narrativa infantil (Brosquil, 2006); Sango Tani, la vall del Corall ( Voramar-Jo Llibre, 2018); Entre les rodes. (Bromera, 2018); 10 de Dones, VVAA. (Edicions 96, 2018) i Un mosaic d’aigua. (Bromera, 2021).

En poesia és autora de: Platges (Brosquil, 2001; Premi Antoni Matutano, vila d’Almassora); Quadern del Vent (Brosquil, 2006; Premi Gorgos, vila de Gata); Encara que la nit es faça forta (Aguaclara, 2018; Premi Paco Mollà, vila de Petrer). Obres col·lectives: Poetes del sud. Coautora i coordinadora (IAC Juan Gil Albert, 2004); Entre mots i versos, volums I, II i III (Universitat d’Alacant, 2015, 2018, 2020); El vers als llavis: homenatge a Carles Salvador (Enkuadres, 2019). Publica poemes en diversos llibrets fallers, obtenint el premi Joan Climent a Gandia, l’any 2018, i va ser finalista, amb dos composicions, als Premis Lletres Falleres l’any 2019. Alguns dels seus poemes han estat musicats per diferents autors, com ara el grup Els Jóvens, els cantautors Àrtur Àlvarez, Andreu Beneit o l’arpista i soprano Alba Asensi.

Entrar en contacte amb la poesia de Gràcia Jiménez és impregnar-se de la seua vitalitat, de l’energia que ompli el paisatge que l’envolta i tots els seus significats. L`herba, les flors, l’aire de la platja, descansen sobre els seus versos per a traspassar la frontera entre l’exterior i l’interior. D’aquesta manera, la seua poètica està plena de veritat, de sentiments i vivències que donen peu a un viatge reflexiu, a una conversa introspectiva amb voluntat d’aprenentatge i de cerca.

“I si fos cantaora flamenca, / la meua veu seria / de guitarra esgarrada, i la flor, / enganxada al cabell, / cauria flonja sobre els muscles / com les notes dolgudes d’un vell acordió. // En altra pell somniaria desperta / amb truites dolces. // Confondria els noms de cada cosa. / Disposaria d’un riure platejat / gandul i lliure. / Correria cada dia una marató, / o aniria a la platja en bicicleta. / Però, sent realista, és molt probable / que en altra pell potser envejaria / la que ara tinc, la que, humil, em cobeja”.

En els seus llibres de poemes, el temps es converteix en infinit i, a través dels records, construeix la memòria i l’equilibri. Tots els punts antagònics que descansen en el seu interior ens ajuden a ser conscients de l’existència. Per això, la naturalesa és objecte poètic, i la foscor, la por, es mostra en cada composició com en un segon pla, com una abstracció sense remei. Cal lluitar per la vida i la autoafirmació.

“En aquest nou país que anem bastint / el camp de la batalla s’esvaeix a poc a poc, / retornant dòcilment / al lloc destacat per al rellotge, / que assenyala els segons / que haurem d’abatre, / fent servir de nou el salconduit / que els anys atorguen, / (després de prendre una tassa de té, / o tal volta un cafè), / lluny, molt lluny ja / d’aquella casa nostra / que no ens deixava ser”.

Els símbols ens connecten amb el quotidià i juguen amb la semàntica. El llenguatge és element que dona fe de l’invisible i, a través de les paraules, del nomenar, la inspiració vola per a transformar-se en llibertat. El concepte de viatge i de fugacitat, de límit temporal, ens obri els ulls al món, a mons successius, a contínues metamorfosis.

“Hi ha el temps i l’instant. / Hi ha l’instant, eixe segon on saps / que la vida ha virat per sempre més. / Hi ha l’instant que es fa fort a la teua retina / que restarà redó i ferm / pel temps del temps, / recordant-te que arribes a una vida distinta, / el llindar de la qual traspasses amb ulls foscos / sabent, sense saber, que una porta és tancada / per xarxes infinites de records / que podràs restaurar, / que podràs ignorar, / darrere del teu pas insegur / sense retorn”.

Malgrat les derrotes, cal continuar caminant per a poder avançar. Des d’aquesta perspectiva, l’amor, la intensitat amb la qual sentir cada instant, es projecten en l’altre com un espill, com a font que ens explica i ens motiva. És en la soledat necessària, en la buscada, on l’ésser es reafirma. Apareix la dona, les idees, la identitat.

“On la mirada mor renaix el dia, / cruel triomfador d’una altra nit estèril. / Cap àngel d’impostura perversa / s’endurà els meus somnis més rebels. // Maleït ser despietat / que t’absentes Tafur / quan més et requerisc entre els llençols! // Torna amb les ales brutes / de fang, de sal, d’arena… / Torna amb el teu esperit banyat per la suor, / desgastat, qui sap on!, / per delicioses bregues. // Jeu al meu costat / com en aquell instant que encara cove / i cobreix-me de nou / amb el fort alenar de la vida”.

Gràcia Jiménez és una poeta que no es disfressa. Les seues passions, els seus anhels, els seus somnis, queden atrapats en la màgia del llenguatge poètic i les seues possibilitats expressives, en el vitalisme que caracteritza els seus escrits. La seua mirada profunda no oblida les tempestes, però les supera i ens arrossega cap a la transcendència, cap al veritablement important. El senzill dona sentit a l’existència i a tot el que la conforma: “I hi ha el temps, el que pots mirar de lluny / i fer amic, o enemic, / de capçalera. / El que et fa mesurar els viatges / que has mamprès, i els que mai no faràs. // El temps… / que, com llepassa, s’enganxa a la carn viva, / el que et lleva la claror a la mirada / però et dona la llum per veure en la foscor”. Encara que la nit es faça forta, seguim, llegim.