“Acabamos de nacer y ya somos ancianos. / El tiempo es pedrusco
quebrantando nueces / y eso hacemos, partirnos desde el alumbramiento / y
crujir el resto de los días, persiguiendo en el oscuro / abrigo / la luz de la
lumbre / vivir es / estremecerse como trapo cosido con hojas secas”.

José Iván Suárez (Elche de la Sierra, Albacete, 1980) és llicenciat
en periodisme, amant de la història i de l’horta. Ha recitat la seua poesia en
llocs com La Estación Azul de RNE, Poetas en el aire, Ateneo de Madrid, Festival
Fractal o Libertad 8. També ha publicat poemes i relats en diferents revistes i
antologies com ara Piedra del Molino, Cuadernos del Matemático, La hamaca de
lona o Nayagua.  A més, practica el
videoart, el disseny gràfic i la fotografia. En aquesta última disciplina, en
2019 va realitzar l’exposició solidària Sueños silvestres. Ha creat
per a artistes com Polavieja o Bou Tribal i ha col·laborat amb Vicente Escudero
en la redacció del llibre biogràfic Historia de una memoria.
Recentment ha comissionat l’exposició Sierra Neolítica, després de
descobrir un jaciment arqueològic.

Els seus llibres publicats són: el poemari fotogràfic Escondites de
la Ausencia (La Poza, 2002), Gnomon (IV Premio
Nacional Félix Grande, 2008), Próximamente pan (Centre de
Poesía José Hierro, 2010, V Premi Internacional Margarita Hierro), Egoclasta
(Amargord Ediciones, 2015) y Protocolo Rebelde (Versàtils
Editorial, 2020).

Sentir el vertigen de l’existència, la inquietud per l’origen i pel viatge,
sempre ha sigut una foguera que aviva el pensament. La humanitat i el seu
rerefons històric, pre-històric, ha suposat un misteri; una font de troballes i
esdeveniments posseïdors, en si mateixos, del germen poètic de la incertesa.

“Atardecemos, ingenuamente nos hacemos noche / y volvemos a ser
antediluvianos / laberínticos y hondamente instintivos / nuestro cerebro
creciendo como vegetación / la calima de besarnos / pura naturaleza medrando
por todas nuestras ramas. / Somos salvajes hacia destinos ocultos / naufragamos
en sendero hereje / y ermitañamos / nos alejamos de todo / nos vamos a algún
sitio donde no estás tú, muerte / ni tampoco, nuestros pirómanos demonios”.

Protocolo rebelde és una invitació al descobriment, a la inèrcia
de l’esperança i la descompostura de la memòria col·lectiva. Un trajecte que
comença amb el “enllumenament” del món i prossegueix cap a la “catarsi
quàntica” de l’amor, cap a la certesa de la rebel·lia ineludible com a
últim protocol. L’home, la dona, la naturalesa que ens absorbeix i ens
transforma, són presents en aquests poemes que obrin les arrels de la terra i
ens submergeixen en una reflexió profunda sobre el temps i les successives
transformacions necessàries per a la supervivència.

“Conquistaremos cumbres / donde el aire se da la vuelta. / Colonizaremos
los vientos burdos / que desgastan la soledad. / Liberaremos a las plantas / y
a las bestias daremos suelta. / Contra la necedad batallaremos / y a la mala
sombra mutilaremos con pedernal. / Obraremos siempre en favor de la vida / y si
tenemos que morir / que sea de amor bruto y sincero”.

Les passions humanes, en el to surrealista de José Iván Suárez, flueixen com
“una font de sang” de la qual brolla la necessitat de l’evolució,
d’aqueix progrés que s’adhereix a la ment i modifica el pensament. Un trànsit
des de les cavernes cap a espais indefinits, de raciocini i discerniment. La
memòria ens identifica, ens torna eina precisa d’aqueix sentir grupal que ens
atrau cap al nucli terrestre. I així es percep la senzillesa, el camp, l’entorn
rural que se significa en cada vers, a través de localismes i paraules
emocionants.

“La cigarra y los cencerros, / los perros que siempre ladran, / las
chicharras y los pájaros / sobrevolando tormentosos tejados / y las estrellas
tejidas en un enlutado cielo. / La noche ancha de océano a continente, / y de
levante a poniente, la muerte estrecha. / La mente sin consistencia / aterrada
por la incertidumbre. / Y sin embargo, sabemos / que a la hora de la muerte, /
terminaremos queriéndonos”.

La mort s’uneix al desig, a la utopia d’un univers fet per i per a l’ésser
humà. Cada protocol, cada conducta, entrellaça el misticisme i la reflexió
sobre les deïtats que durant segles han sostingut a la humanitat. Des d’aqueix
punt, l’esperança entra en joc directe amb la tragèdia, amb el cansament de la
fugida, amb la consciència de la perpetuïtat. Grandesa i parquedat entren en
conflicte:

“Tan infinitesimales / tan diminutos de nosotros mismos y del universo.
/ Si al menos, fuésemos una onza del cielo o acaso / algún quintal del mar
pesando sobre los abismos, / si fuéramos una fanega de tierra o un árbol / por
lo menos una rama, si pudiéramos sanar / imaginaos / solo con posar las manos /
si al menos poseyéramos la sabiduría antigua de un incunable”.

José Iván Suárez configura un entramat d’imatges que desemboca en aqueixa
il·lusió imperible que no té una altra opció que seguir. Amb la convulsió que
suposa estar “contagiados de ilusión / constipados de ternura, /
convencidos de que lo bueno es blando / y a veces, duro / nunca derrotados ni
compungidos / ni conspicuos ni apocados”.  Ens convida a la resistència i a viure el “mañana
turbulento”, malgrat la petitesa que suposa l’infinit del cosmos. Perquè,
com diu el poeta, “no hay mayor hambre / que una conciencia agitada por las
ventiscas”. Seguim el Protocol Rebel: llegim.