Esther Abellán és quasi un regal per a la cultura que es realitza a la nostra província. Combina essencialment dues disciplines: l’art dramàtic i la poesia on una porta a l’altra. La seua trajectòria escènica es pot centrar en les companyies “El Mundo de Calíope” i “Matuska Project” així com el seu llegat poètic que aconsegueix ja sis poemaris i una antologia que està acabant de poetes d’Alacant.

És una dona de les quals desborda compromís per això és un valor estar prop d’ella quan parlem de gestió cultural perquè sempre aporta valor.

En aquests anys, amb diferents mitjans, ha imprés un ritme destacable a la comunicació literària i, especialment, en això realitza una fotografia de la realitat de l’entorn quant al que està ocorrent amb els escriptors i escriptores d’ací.

Si descobriu hui a Esther Abellán, correu el risc que ja no la solteu, en els pròxims anys.

Pregunta: Anirem de l’Escena a la Poesia passant per la comunicació. Per això, vas ser la fundadora de “El Mundo de Cal·líope”, una associació cultural dedicada al teatre, recitals de poesia, performances i tallers per a públic infantil i adult. On està la iniciativa hui?

Resposta: Continua activa, encara que fem menys coses. Va ser una associació cultural que va nàixer per a promoure la poesia i quasi tot el que hem fet ha sigut sobre esti. El teatre va partir d’una cosa més amateur. Ara com ara, estem fent coses infantils per la pròpia dinàmica del grup i la pròpia demanda. Per exemple, donem tallers de poesia unit a les arts escènica i moviment, on els ensenyem a la infància a recitar i posar la poesia en escena. Els xiquets i xiquetes, per exemple, a partir d’un poema ells i elles fan un rap, un recital tradicional o qualsevol activitat que els abellisca.

P: Va ser 2019 quan et vas incorporar a “Matuska Project”, una companyia professional dedicada a la creació, producció i realització d’espectacles que fusionen música, poesia, arts escèniques i visuals.

R: Entre allí perquè al seu fundador li vaig presentar el seu primer llibre en castellà que és Patrick M. Llavors em va demanar que fóra l’actriu principal de la posada en escena d’aquest llibre. Ara, Matuska Proyect sóc jo i el seu fundador David Matuska. I m’agrada molt el concepte experimental, la poesia expansiva i la fusió partint que el text teatral és poesia també.

P: Amb aquesta companyia m’agradaria que em parlares del projecte “BEAT GENERATION: VA HAVER-HI DONES” que vau estrenar en l’Espai Hernandià d’Elx. Més revolucionàries que els homes rebels.

R: El recital de les BEAT naix en Matuska on no entra tota la poesia. I aquest recital coincidia dins de la filosofia de la companyia i decidim donar-li una mica més de projecció a les dones. Entra el jazz, el recitat tipus performance. La composició musical a més és també pròpia i original. El fet d’acostar-nos a les vides d’elles en una societat estatunidenca tan conservadora on van deixar de ser mestresses de casa, les van considerar unes dements i això ens interesse per a donar-los veu. No estan totes les portes obertes per a aquesta mena de literatura i això ens va fer empatitzar moltíssim.

P: Des de 2020, formes part del grup #elabrigoverdeteatro com a directora escènica i actriu. Què ens pots indicar d’aquest projecte perquè no manege informació d’aquesta iniciativa?

R: Aquesta iniciativa està començant i va entorn de la dona a partir d’un text propi que es diu “No es falta de cariño”. Vam voler posar-ho en escena on els seus protagonistes són dones maltractades que finalment es carreguen al botxí. En un to d’humor negre on dones intergeneracionals participen del projecte, i que en un futur seran dones de totes les edats o ètnies.

P: Com conviuen en tu, tan bé, dues disciplines com el teatre i la poesia? Tan diferents, però fins i tot tan compatibles.

R: La poesia té diverses facetes: l’escriptura en solitari i que pot conviure amb la posada en escena de la poètica a través de recitals que produeixen molta emoció, a flor de pell. Jo a vegades escric, fins i tot, per a recitar. Per a mi és quasi el mateix, perquè la poesia cal transmetre-la.

P: En 2015 vas començar a formar part de l’equip, com a codirectora, de “Conectados en la noche”, un programa radiofònic a Aspe, dedicat, a la poesia, les reflexions i els relats. Com vas viure aqueixa experiència professional?

R: Vaig arribar a aqueix programa com a convidada. La seua directora volia fer-li un volt al programa. Jo estava en el grup Gramática Parda d’Elda i vaig anar a parlar d’un projecte. En una altra ocasió, fruit que venia un poeta de Villena, em va demanar que l’ajudarà. D’ací vaig proposar que es treballara amb un sol autor, essencialment poeta, i va canviar el rumb. Va donar peu a conéixer a un gran nombre d’autors i autores i aconseguim que el programa fóra un lloc còmplice.

P: Va ser en 2019 quan vas promoure la creació de la columna Creuem El Pont dels Espills amb…. en la revista Loblanc.info. Una columna setmanal de poetes en el qual has aconseguit més de mig centenar d’autors i autores dels últims vint anys, així com eres col·laboradora en El Cuaderno Digital i Gafe.info

R: Estic molt contenta amb aquesta faceta de treball periodística. La part de la ràdio és més imprevista en canvi la part de paper deixa més pòsit. La part escrita es converteix en un aliat de qui crea els textos i a mi em permet la reflexió. Quan escrius has de fer-ho des del seu propi procés intel·lectual. Els meus articles són més des de la lectura que des de la crítica, i l’escriptura em dóna aqueixa tranquil·litat. Crec en el projecte de LOBLANC, perquè tinc total llibertat per a ser una finestra a la poesia i a la cultura des del propi mitjà.

En El Cuaderno Digitalsón col·laboracions puntuals i acabe d’iniciar la meua participació amb la revista Gafe.info que acaba de realitzar-se el seu llançament.

P: Deia Celaya que la poesia és una eina o una arma carregada de futur. Tu, com veus la poesia en aquests temps que corren?

R: La poesia crec que és necessària i per això està en expansió. Internet ajuda a això, la pròpia impressió digital fa que siga més senzill autopublicar pels costos. Hi ha moltes veus noves i autors que no compleixen amb els cànons de la poesia i això impacta. Faig la distinció dels poetes que tenen la preocupació per fer la literatura i que això conviu amb la necessitat que tenen els éssers humans d’expressar els seus sentiments i tots dos aspectes poden es compatibilitzen perfectament. Hi ha molts joves que senten la poesia.

P: Quin suggeriment li faries a un xiquet o a una xiqueta que comença a llegir i no té referents. La poesia, podria ser un bon inici per a aquest descobriment?

R: Sí i ho secunde. La poesia és breu, rítmica, musical i és joc. Per a començar a llegir és atraient. La infància pot trobar un incentiu per a descobrir altres mons de la lectura. Part de la meua activitat professional és l’animació lectora i ho faig amb la poesia.

P: Ens agradaria que ens relatares sobre el que serà un dels teus projectes poètics de 2021. Una antologia que has anomenat Poetas en el Puente de los Espejos. Antologia de frontera. Quin sentit té?

R: Després de molts anys, estar en la ràdio i en la columna de LOBLANC descobrisc que a Alacant hi ha poques antologies i a més són de pocs autors. És quan pense que el meu treball realitzat em pot permetre muntar un llibre. Li vaig posar inicialment Antologia de Frontera perquè alguns autors no complien amb els criteris habituals del gènere i jo vaig voler incloure’ls perquè a vegades no és fàcil que li recullen en un llibre. De fet, hi ha molta obra en l’antologia que seria discutible i jo crec que han d’estar. Només recull poesia en castellà, però en canvi la poesia en valencià és per al meu essencial i no descarte que en un altre moment el promoga. És un llibre que permetrà amb els anys veure el panorama real de la poesia a Alacant.

P: Els teus poemaris publicats fins hui són: “Recordando lo que fui” (2013), “En la alcoba de Venus” (2014), ”Llantos entre caricias” (2015), con fotografías de Francis Morell, y “Amor encadenado”  (2016), al costat del poeta Octavio Jover. La teua penúltima publicació en aquest gènere va ser la plaquette “4º sin ascensor” (2018) i recentment “Pasado en la boca” (2021).

R: Els primers llibres són iniciàtics on vaig bolcar una explosió de sentiments. Hi ha un despertar emocional, on hi ha un canvi d’actitud davant la vida. El component romàntic ve en els dos següents llibres. Parlen de la tristesa però el meu últim llibre té un canvi, un altre to, menys confessional i en la forma ha evolucionat fins i tot els versos estan metrados i té més silenci que paraules.

P: “4º sin ascensor” (2018), el de “ahora somos dos adictos a la caída libre” o “prisa en la piel” o “poesía al fin y al cabo”  o el poema en La Cocina. És un poemari que no necessita de metàfores absurdes o innecessàries per a contar la història, amb claredat…

R: Ací ja es veu un canvi. La precisió de la paraula i encara que és confessional on la poesia és carn, tocar-nos, mirar-nos, besar-nos. Va ser el meu moment vital per aquell enamorament, parlant novament del meu i de com sent.

P: En “Pasado en la boca” (2021), el teu últim poemari, comptes que és un llibre molt diferent, on has volgut bussejar en tots els silencis i dius que fuges de la concreció.

R: A la poesia li demane una cosa que és crear món. El meu món ha de compatibilitzar-se amb la creació dels mons que creguen els lectors i lectores. En “Passat en la boca” has de parar-te a pensar i crear la teua pròpia imatge. Hi ha poemes molt amorosos però no es perceben així. Va partir d’un treball compartit amb el fotògraf Roberto Cabezas on em vaig haver de desdoblegar, diferents ulls veient la mateixa imatge.

P: Has rebut diversos premis. Com el Premi de Poesia “Ciutat d’Aspe” pel seu poemari “Alianzas con el aire”. En 2019 ganes el Primer Premi de “Relatos Urbanos” de la ciutat d’Alacant amb “Aquel día”. Són grats aquests reconeixements?

R: No crec en els premis realment. Han sigut especialment casuals. El d’Aspe va ser un company que em va motivar a fer-lo i que després vaig descobrir que vaig ser guanyadora el mateix dia de la resolució. Pot ser un reconeixement que et pot ajudar a publicar més però no afig una altra cosa.

P: Has col·laborat amb artistes plàstics en organització d’exposicions i projectes de llibre art, com “Pandemonium” o “Maremàgnum” amb Roberto Cabezas i “Aware Kana” amb F. Morell. Com ha sigut aqueixa experiència compartida?

R: És molt positiva perquè aquests projectes són una suma que és el resultat. Donar-li una segona versió del poema amb les fotos a vegades fins i tot el que ocorria era que jo poemizaba les seues fotografies, com si un il·lustrador m’il·lustrara els meus poemes. A vegades també escrivia sobre l’obra gràfica que m’enviaven.

P: Finalment, en quins projectes camines ficada ara dels que no hem parlat?

R: “Metamorfosis” que són il·lustracions de Begoña Abellán sobre la dona i el seu procés de Metamorfosi des que som xiquetes fins a fer-nos ancianes, que és una transformació cap a la llibertat i això ho convertirem en una exposició.

“Otros ojos” que és el pròxim muntatge de Matuska Proyect on sóc coautora del text.

He preparat un nou projecte “Llorar diciendo mi nombre” que és una adaptació lliure de Poeta a Nova York i Sonets del amor oscuro.

Amb escrupolosa exactitud acabem aquesta entrevista parafrasejant amb una paraula d’Esther Abellán amb la qual acaba els seus articles en LOBLANC: Llegim.