“El universo se cuestiona cada minuto. / A cada instante hay un cuerpo / que transita hacia la umbría, / y un pensamiento que cede / en el juego de las horas. / Se abre el día / y el sol derrama su agonía celeste / en paredes y pupilas”.

José María Piñeiro Gutiérrez (Orihuela, 1963) ha realitzat cursos de Filosofia i Història de l’Art a través de la UNED. És membre fundador de la revista literària Empireuma (1985-2007) i col·laborador des de fa anys en premsa, revistes i institucions. En 2013 la direcció de la revista Àgora li va concedir un premi honorífic al foment de la lectura pel seu article Que no hagen missatges va la deriva. També manté en internet el blog empireuma.blogspot.com. És autor del conjunt d’aforismes Hilas de papiro (2000) y Ars fragminis (2015). Ha publicat la plaquette de poesia El légamo de las estrellas (1998) i els poemaris Margen armónico (2010), Profano demiurgo (2013). En 2016 va publicar Pasajes escritos, una sèrie d’articles i assajos que havien anat apareixent en el seu blog Micropoesie: Empireuma. El seu últim llibre de poemes, publicat per Editorial Celesta, porta per títol Las raíces del velo (2019)

Acostar-se a l’obra de José María Piñeiro és submergir-se en un món ple de misteri. Des de molt primerenc, l’escriptura, la pintura i la música han conformat una matriu indivisible, un tot que es manifesta amb diferents llenguatges per a convergir en un sol punt. Així, els seus versos es converteixen en refugi i tremolor, en una zona creativa on fondre la pròpia filosofia amb la inventiva i l’experiència poètica.

Des del propi títol, Las raíces del velo porta la confrontació de l’eteri i el sòlid; la fragilitat, la subtilesa i el tacte a penes perceptible de la vida, enfront de la força i la consistència de les experiències i de tot allò que constitueix la memòria. Un llibre que per la seua estructura bé podien ser tres, però que l’autor unifica des de la perspectiva variable del cicle vital i les simetries entre el real i el fictici.

“Con la mirada testificamos cataclismos, la ley misteriosa: / cumplidos los reinos y metamorfosis / todo regresa a su origen. // Artificio y naturaleza confunden así sus demiurgias, / se conjuntan en una única mole / arrojada a los tiempos como memoria del sueño / que abarcó tantas vidas laboriosas”.

Passat i present es donen la mà per a conviure en un horitzó subjectiu ple de distància, de soledat. D’aquesta manera, la maduresa facilita la visió i l’anàlisi i incentiva l’intel·lecte que es va transformant en testimoni silenciós del que li envolta. En les dues primeres parts del poemari, els records, els amics, la ciutat i les primeres troballes es recreen per a donar pas a la reflexió sobre el que podia haver sigut, sobre els desitjos i les expectatives que es van quedar en un racó del cor.

“Ahora que el futuro ya pasó, / y sé que la casa frente al mar se derruyó antes de construirse, / y que la mujer de mis sueños en estos, perdida, flota, / no me queda sino la invitación precisa del ahora, / seguir soñando para potenciar el instante / y a mi propia imaginación, / dialogar con los libros / y agradecer este sol y esta tierra edénica / en donde disfruto de la hierba y de las blandas tardes”.

L’anhel, la fascinació i la bellesa estructuren un confinament voluntari en el qual l’absència d’amor, la cerca i el propi desconcert conversen fins a donar sentit a l’existència. José María Piñeiro ens endinsa en les seues pròpies complexitats per a arribar a l’observació crítica sobre la idea i el sensible, sobre la realitat perceptible i els paràmetres de la raó. La poesia se submergeix en la filosofia, o viceversa. Un camí de dues direccions. Potser el centre de la circumferència.

“Desaparezco cuando reprimo la expresividad / por un diplomático enunciado, / cuando ante los libros, / dispersos por mi cama, / creo potenciar la memoria del pensamiento / con tan solo contemplarlos con orgullo. // Desaparezco cuando sé que la aventura de un cuerpo / no puede consignarse / a través de la mera audacia intelectiva / y me obstino en sublimar ese deseo”.

La seua poètica manté un diàleg obert amb l’arquitectura, la pintura, l’escultura, la música, el cinema, els mites i la pròpia poesia, per a arribar a l’infinit i també al fugitiu de l’art. Una revelació de la imatge poètica que es produeix en llocs senzills i quotidians i ens sorprén a través del símbol que és el llenguatge. Piñeiro es manté en un estat de descobriment i estranyesa continu que marca la dinàmica de les paraules, la seua vocació.

“Somos escritura en expansión / y perversa taxonomía de esa escritura, / intelectiva invención / y repetitiva moratoria del confín vislumbrado; / animal y amanuense, / transmisores y destructores de mundos, / sibaritas del verbo / y especuladores de la calígine humana”.

La tristesa, la inestabilitat emotiva i la melancolia es cobreixen amb un vel irònic en la tercera part del llibre, El flâuneur enardecido. El poeta es converteix en observador imaginari, en un paseante que gaudeix i es delecta en sentir el vertigen del temps, la incertesa, el poder dels signes. Comparteix un cànon personal de passions i es planteja la improductiva cerca de la felicitat.

“Evita la insolencia de las grandes mansiones / y la ignorancia del gentío que compra dulces. / Desde su buhardilla ve caer la nieve / sobre la masa esperpéntica de los edificios. / Ha instalado allí su laboratorio / en el que pretende estudiar el proceso vital / de semillas y bacterias aéreas. // Sabe que la semejanza de su morada / con la de un espectro / es una burla más del destino”.

En Las raíces del velo, l’autor explora la realitat des de la inquietud intel·lectual. Reflexiona, es busca, titubeja i fa balanç memorístic d’un temps en el qual afirma no haver viscut, encara. El seu interés i la seua naturalesa aforística crea un espai de recolliment en el qual gaudir de l’acte de l’escriptura, de la lectura, de la soledat, de l’amor que no existeix, del qual no arriba. Aconseguim així les seues poètiques finals: breus centellejos que ho defineixen i ens conviden a compartir un camí, un estat contemplatiu i dissuasiu del soroll extern. Tal com diu José María Piñeiro, “lo maravilloso es posible / porque la luz del sol ilumina / el día y sus paisajes. / Parte de esa plenitud / para describir / cómo nace el universo de nuevo”. Cedim a la conjura del llenguatge. Llegim.