“no quiero convertirme en un poeta / aburrido sería lo peor / que podría pasarme // un poeta aburrido // no pertenece a la poesía ese lamento // un poeta aburrido / es una voz infértil / un bostezo un adormecimiento // un tiempo insoportable // lo contrario de todo / todo este marmoteo qué sería ¿sería diversión? // en poesía el antónimo / de aburrimiento / es necesidad”.

Luis Miguel Sanmartín (Alacant, 1967) va cursar estudis de Psicologia a València. Enamorat de la vida, escriu poemes per vocació i per necessitat. A més, difon poesia a través de les xarxes socials, presentacions, recitals, xarrades literàries, entrevistes a poetes, projectes educatius. És coordinador i director, al costat de Cristina Sarrió, del cicle literari “Oscuras golondrinas” i col·laborador del programa radiofònic “Conectados en la noche”. Els seus poemaris publicats són ...Y ahora somos tres (Poesía eres tú, 2018), Art Nouveau (Llanura, Colección Erato, 2019), TRECE (Olé Libros, 2019), Impostor. Antología (in)édita ilustrada y comentada. Poemas de Luis Miguel Sanmartín (Plana, 2020), coordinada per Cristina Sarrió, i Frost (escarcha) (Abismes del Suroeste, 2021).

Quan un es decideix a escriure des de l’emoció, a bolcar-se en el poema sota la premissa de l’experimentació, es produeix una catarsi que ens porta a aprofundir en nosaltres i anar més enllà del llenguatge, un intercanvi entre el paper i un mateix que ens arrossega cap a un procés de cerca i gaudi, de sentiment lúdic que es plasma en els versos i en tota la seua estructura. Des d’aquesta perspectiva, Luis Miguel Sanmartín ofereix un sentir compacte que es recolza en la construcció, en la intenció que unifica cadascun dels seus llibres i els dóna entitat pròpia. El nomenar, i com es nomena, deixa de ser el mitjà per a convertir-se en l’objecte poètic. Així trobem un interés fonamental en el significat que se situa per damunt de la lírica.

“no tienes que ofrecer / la urdimbre el compromiso la tramoya // eso es trabajo nuestro // no hay necesidad / de hacer de tripas corazón / y viceversa // no hay necesidad // la espuma las volutas lo que sea / así de claro así / me da igual lo que sea // yo quiero que el lector / cuando lea el poema / diga pues sí / esto es algo redondo / no sé cómo explicarlo // puede ser un bombón o una catedral”.

En TRECE, des de la primera pàgina, advertim la importància de l’aspecte visual, de la mètrica i de la pròpia paraula. Un joc que sorgeix de tretze tercets hendecasíl·labs i que, capítol a capítol, dibuixa en l’espai segments emocionals i obsessions metapoéticas. Diversos jocs que donen protagonisme a l’acròstic del títol i posen de manifest les entremaliadures del poeta.

“vivió en la caracola algunos días / y se sintió molusco floreció / y las valvas azotan sus meninges”.

“(sin tabaco) sumido en los poemas / como si el tiempo fuese una pregunta / que jugaba en su contra sin sintaxis”.

“introdujo palabras (palimpsesto) / en un poema antiguo desusado / y supo así alumbrar sus ecuaciones”.

En cadascuna de les seues obres, al costat de la indagació i la investigació, s’endevinen formes poligonals que, malgrat seguir un fil conductor, ens plantegen mirades ambigües i continguts plens de preguntes. És per això que la intel·lectualització dels dubtes i el desconeixement és un dels temes fonamentals de la seua poètica.

“un infeliz intemporal / un infeliz que gasta su saliva / sin secretar ni movimiento / un infeliz rotundo y onanista // pero por dios que ya tocaba / escribirte un poema / un poema procaz / de bocas que comen pezones / de dedos que entran en la inmensidad / se sacian se humedecen // un poema con palabras /que normalmente nunca se utilizan // ya tocaba escribirle algunos versos / a la chica luciérnaga // esa que pasa todas las mañanas / por delante del bar donde almorzamos // más o menos alegres // un poco moribundos”

La sonoritat, un altre dels aspectes que subjuguen al poeta, es converteix en pedra angular, en un ingredient quasi obsessiu a l’hora de crear. El joc i els ritmes s’entremesclen per a aportar llum. D’aquesta manera, la gosadia, el no tindre por i avançar es plantegen com a manera de descobrir mentre es treballa.

“sí los bonobos sueñan // (son) sus sueños de bonobos // tiempo para el consuelo / tiempo de desnudez/ tiempo de dentaduras y parásitos // tiempo de chapuzones y chillidos // los ojos no le niegan / a nadie la poesía”.

En Frost (escarcha), l’autor es mostra descarnat. Part de la incertesa per a revelar la seua nuesa, per a fer-nos partícips de la seua vida, per a presentar-se amb una màscara polièdrica que ens situa en una escena plena de sentiments i emotivitats, de realitats i màscara. La seua voluntat comença amb el fred més absolut fins a fondre’s (fondre’ns) amb la puresa de les veritats. Poema i vida s’entremesclen, ens acosten al precipici de l’amor, del cor obert.

“aquel viejo dilema / de la filosofía

el ser y el parecer / un ovillo de lana

se deshace en la noche / el suelo está muy frío

un gato brinca porque / sabe medir tinieblas

sombras esferas frágiles / irisadas pupilas

luz evadiendo la / distal cosmovisión

nada extraño se escucha / todo aparenta calma

pero les aseguro / que un yo desmadejado

un morador vacío / de esa casa en penumbra

un ciego ser sufre un / dolor insoportable”

Luis Miguel Sanmartín és un estructuralista que parla de l’amor, de l’escriptura, dels seus dubtes; del poema que obri una bretxa i ens gebra l’ànima i no ens deixa respirar. Encara que fidel a la poesia, uneix gèneres i construeix diàlegs que acurten les distàncies, que desfan els cubiculums i agiten les fronteres de la creació. Com ell mateix afirma, “todos los poemas son el primer poema, lo anterior no sirve”. Així, els poemes són una font de la qual el poeta beu per a sentir-se viu, vibrant. Sentim la dolçor i la diversió dels versos en la boca de l’estómac. Llegim.