“Te miro a ti, / a vosotros que vivís dentro de mí, / y veo lagos, islas / y arrecifes de coral, / atardeceres deslumbrantes, / prados oceánicos con un brillo lunar. / ¿Acaso no lo veis?  / El tesoro siempre ha estado ahí, / en la médula de la pena, / en el abismo de la soledad”.

Mª Engracia Sigüenza Pacheco (Orihuela, 1963) és llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació, en l’especialitat de Psicologia, per la Universitat de Múrcia. Va treballar en el camp de la psicologia clínica, ha exercit la docència i actualment es dedica a l’orientació educativa. Ha participat en diverses antologies, llibres col·lectius, exposicions i muntatges audiovisuals, i publicat articles i poemes en revistes i (Norte: revista de psiquiatría y salud mental, Empireuma, Cuadernos del matemático, Opticks magazine, Las afinidades electivas, Frutos del tiempo o minutocero.es). El seu poema “Utopías” va resultar finalista amb menció honorífica en l’I Premi Nacional de Poesia Vila de Madrid 2015, i el seu microrelat “La joven” va guanyar el V Concurs de microrelats convocat per l’editorial ACEN. Ha publicat els poemaris El fuego del mar (Celesta, 2018) y Huellas en el paraíso (Ars Poètica, 2019), i té inèdits el llibre de relats Nadalia y otros relatos, i la recopilació d’articles i ressenyes Por amor al arte: cine, literatura y coeducación.

Huellas en el paraíso és més que un llibre de viatges. És una matriu de ciutats i esferes on la poeta viu i reviu cada instant per a convertir en intemporal la pròpia experiència. Els seus poemes ens recorden que la vida és fugaç, que el món és un espai limitat pel naixement i la mort, i que aqueix cercle comença i acaba en la llum. La pròpia vida és una travessia contradictòria el moviment de la qual (cap a dins i cap a fora) dóna sentit a l’existència.

“Nosotros lo supimos: / la vida era una ráfaga / de belleza insondable, / un instante que nos petrificaba. / Así quedaremos para siempre: / jóvenes, hermosos y amados, / polvo de estrellas…/ Auroras radiantes / en el dédalo intemporal / de la Memoria”.

Cada poema de Mª Engracia és una cerca que convida al lector a submergir-se en un recorregut subjectiu a través de les pedres, de l’art, dels elements que conformen l’Univers. El temps és símbol i hàbitat natural del viatger. La memòria és un tresor que ens deté i ens fa sentir el present que es va, però perdura en cadascun de nosaltres.

“Por las calles del recuerdo / pasea mi corazón solitario, el viento preñado de voces / lo arrastra a los jardines del tiempo.”

Aqueixa manera d’apreciar el camí, a cada pas, com un trajecte que comença amb el propi naixement i té una destinació inevitable, permet que el cor exercisca d’ulls i transforme tot el que veu en objecte poètic. Així, el dolor, la mort i l’amor es enraízan en les vísceres de la humanitat i donen sentit a aquest espai en el qual transitem.

“Amanece un día más. / Los misterios de la noche / sufren la metamorfosis del Alba. / De mis ojos se aleja el velo de la oscuridad. / Otro día más me aturde la vida / que se abre ante mí, / un gigante que muestra / toda su miseria y su esplendor.”

En la poesia de Mª Engracia Sigüenza, les imatges i les paradoxes són elements fonamentals. Això té relació directa amb la seua claredat enfront del concepte que el món està ple d’elements contradictoris que es complementen. Així, la gran paradoxa en la qual donar suport al seu discurs seria la mort com a generadora de vida.

“Multitud de seres nacen, / crecen y mueren cada día. / Forman parte de la Tierra, / son árbol y semilla. / Viven juntos, / y florecen y maduran / unidos por un hálito insondable. / Pero están solos, / solos en el infinito país del Universo”.

La mitologia està molt present en la seua obra i se serveix d’ella com a eina per a generar metàfores i com a recurs d’imatges. Un fons per a dibuixar un paisatge propi i avivar la flama creativa. D’aquesta manera, la seua imaginació vola i es recolza en personatges mitològics que fan d’espill. Entra en un joc d’identitats ple de misticisme i realitat.

“Me llamó Zeus / desde su morada / y Poseidón, cómplice, / me envió la sal pura / de su aliento. / No tardaré, le susurré / a la isla primigenia. / Yo te pertenezco, / también llevo / un laberinto en el alma. / Pronto acudiré / querido Mare Nostrum, / Zorba me aguarda / en tu mítica orilla.”

L’amor per la creació i per la naturalesa és un altre dels aspectes que acompanyen la poètica de Mª Engracia Sigüenza Pacheco. El seu interés per l’essencial, pel teixit emocional intrínsec a la pròpia existència i pels xicotets detalls que ens envolten són una contínua referència en les seues lletres. Sent amb la humilitat d’aquell que observa i s’ompli amb tot el que li ofereix la globalitat de l’univers. L’ací i l’ara envaeixen la memòria, el ja viscut, per a convertir-se en rabiós present. Com a conseqüència, al llarg del poemari, es pot gaudir del que és, va ser o va poder haver sigut. Trepitgem la frontera entre els records i la pròpia realitat, que fan de filtre de l’experiència, esguitant-nos d’anhel i somni.

“Pasado, presente y futuro, / voces sin tiempo que me reclaman. / Ciudades que laten con estruendo, / la infamia, el llanto y el dolor, / la conciencia, el amor y la dicha, / los muertos al lado de los vivos: / todo clama dentro de mí, / nada me es ajeno. / Escucho el rumor de mi lava, / siento el crepitar de mi pecho.”

La seua curiositat, i aqueixa consciència que som finits, s’agarra a cada poema que compon Huellas en el paraiso per a convidar-nos a gaudir del viatge, de la passió i l’energia tel·lúrica que genera l’autora.

“La Vida. / Cierro los ojos / y dejo que llueva sobre mí. / Escucho sus gotas vibrantes: / una sinfonía, / un grito, / un susurro estremecido. / Dejo que me arrastre / su flujo enigmático, / las lágrimas de su luz.”

Bellesa, art, mite i resiliencia acompanyen cada vers en aquest poemari vitalista i íntim que juga en un ball de contraris per a prendre consciència de tot el que tenim al voltant, del miracle que significa respirar. Consciència que beu de l’amor com poder que transforma i ens fa somiar fins a l’últim batec.

“Cuerpos fértiles, / enredaderas de manos y de labios, / sexos como posidonias, / el faro que gira y gira / imperturbable a nuestro alrededor; / danza derviche de la luz, / aviso de naufragios, / advertencia inútil para los amantes. / Te aferras a mi ardor / y yo me entrego a tu espejismo. / Reverdecemos / en la dulce insolación / de la noche”.

Mª Engracia Sigüenza Pacheco és una dona (musa, miracle, creació) que sent la poesia com una font regeneradora i còsmica; com el vincle que uneix el desassossec de l’escriptura amb la manifesta necessitat de la lectura. Una poesia celebrativa que es funde amb els elements de la Mare Terra i nia “en la branca de la incertesa” per a saltar del paper a les mans, a la ment, al cor; per a marcar les seues petjades en el nostre propi paradís.