“Si te preguntan por mí, / diles que estoy siendo en otros territorios, / que ahora soy un refugiado, / que aún me duele la patria, / que siempre me maravilla el amor / y los hombres y mujeres / que se autorizan a vivirlo, / que nunca dejo de disfrutar de los atardeceres, que aún me alegra / sentir en mí, / en los amaneceres, en mi espalda, / el calor de un hombre”.

Manuel Antonio Velandia Mora està reconegut com a víctima del conflicte armat colombià i és cofundador del Moviment d’Alliberament Homosexual de Colòmbia (MLHC). Refugiat a Espanya des de 2007 fins a 2019, gran part d’aquest temps a Alacant. Sociòleg, filòsof, sexòleg, actor professional, especialista en Gerència de Projectes Educatius Institucionals. Màsters en Educació, Gestió de les Polítiques migratòries i interculturalitat, Projectes d’Autor i Fotografia Contemporània, Diploma d’Estudis Avançats (DEA) i Doctor en Infermeria i Cultura de les Cures per la Universitat d’Alacant; DEA en Psicopedagogia i Doctor en Educació per la Universitat del País Basc. Redactor d’art en revistes virtuals de cultura i tendències.

Es defineix com “artivista” marica indígena-descendent, artista transdisciplinar (fotografia, gravat, escultura, poesia, performances…), polític, migrant i refugiat en procés viu de descolonització, dissident al règim blanc-hetero-capitalista-colonial, que ha passat tota la seua vida estudiant, co-construint coneixement i creant. Els seus llibres de poesia publicats són Deixa’m penetrar per aqueixa oïda. Poemes per als meus homes (Colòmbia, 1997), el fotopoemario Deixa’m penetrar per aqueixa oïda. Poemes per als meus homes (USA, 2015; 2017), el fotopoemario bilingüe castellà/francés Poemes de l’exili/ Poèmes de l’exi (USA, 2017) i No hi haurà qui colonitze el silenci (Alacant, 2018).

No habrá quien colonice el silencio és un llibre d’amor vertader, d’intenses veritats que juguen entre paraules i fotografies. Una mostra del caràcter multidisciplinari i obert del seu autor i d’aqueix llenguatge sense embuts que caracteritza tota la seua obra. Manuel A. Velandia és, abans de res, un expressionista. Un artista commogut per tot el que li envolta i que sent la necessitat de posicionar-se davant les injustícies i els abusos socials. Un marica que lluita cada dia, i que utilitza tot el que està al seu abast per a transitar l’art de manera visceral. D’aquesta manera, ens fa arribar els seus sentiments i les seues preocupacions fins a commoure’ns.

“Cometemos poemas. / No llegamos gratis a un poema, llegamos porque nos toca el corazón, porque se relaciona con nuestras explicaciones del mundo, porque de alguna manera nos recuerda lo que hemos vivido. // Nada está lejos de nuestros sentidos; lo que ahora nos importa lo hemos visto, saboreado, tocado, escuchado, olido; nuestro corazón se ha afectado y con él nuestra existencia”.

Els records i la memòria juguen un paper essencial en els seus poemes. La vida que fa ferides i la mort que ens assalta per sorpresa són presents en el discurs emocional. Les arrels, l’amor que no té distàncies i un cor obert que sagna amb cada perduda, es conformen com a objecte poètic d’un “jo” que no dubta a manifestar-se en cada vers, però que sap que és part de l’altre, i d’això depén l’existència.

“Ella, que me ha sabido / en todos los años de mi existencia / me ha dejado de reconocer; / me fue perdiendo poco a poco, / recordó aquello que ya parecía no existir. / No podía entender que yo, / siendo su niño, fuera de ella mayor. // María no está con nosotros, / hace tiempo dejó de estar. / Conocimos sus historias, sus juegos de niñez, / el gusto por cantar, su interés en dibujar, / me contó que era modista… / que mi padre siempre la trató bien”.

La vida està en continu moviment i porta relacions que mai ens abandonen. Malgrat el buit que provoca l’absència o la pròpia mort, Velandia continua immers en la inclinació a la vida i al gaudi, a la condició de tendresa cap a l’ésser humà i cap a tots els seus trànsits vitals. Per utilitza les seues pròpies paraules, no es desgasta odiant, prefereix desgastar-se estimant.

“GOZAD EL AMOR. / Que tengáis quien roce con sus labios vuestro cuello y / os transporte a espacios siderales. / Que encontréis quien deposite sobre vuestro pecho / el fruto de la pasión desenfrenada. / Que gocéis del toque furtivo de unos ávidos dedos / mientras camináis por una calle de gente que ignora / que el amor se desborda por cada uno de vuestros poros. / Que vuestros ojos brillen con la luz que brota / del fondo de vuestro corazón agitado / al recordar mañanas, tardes, noches / en los que yacen juntos vuestros cuerpos”.

La passió, els ritus i el plaer candent formen part de l’esperit de Velandia. A través de les seues composicions transmet la força de les seues relacions, de la vivència amorosa que deixa petjada, de la soledat que se sent després de la marxa de l’amant. Sempre queden calius després de l’experiència; el silenci i les cendres són foc que s’aviva en la ment i s’entrellaça amb la tristesa del cor.

“Deshojo uno a uno nuestros encuentros, / tus recuerdos invadiendo mi cuerpo, / tus obligaciones sobre mi pecho, / tus lujuriosas palabras endulzando mi oído, / el traqueteo de tu corazón agitado / apretujado contra mi pecho, / tus manos desgastando mi espalda, / tus labios húmedos regodeándose en mi boca, / el ritmo de tu jadeo acompasando el mío, / el almizcle de tu piel penetrándome / en cada una de mis inhalaciones”.

Tal com l’autor compta, la seua poesia no té sexe, no té gènere, no té orientació sexual. L’erotisme, el desig i tots els llenguatges de l’amor s’enfronten cara a cara amb el rebuig, la violència, l’oblit, l’abandó i fins i tot amb l’exclusió social i sexual. El compromís, la solidaritat i el lliurament es manifesten en cada intervenció, en cada escrit, en cada procés creatiu. Mostra d’això són, per posar un exemple, els seus performances Analidad no es banalidad o Hablo por ti y por mí:

“Hablo por ti y por mí. / Hoy grito hasta desgañitarme / por aquellos que han tenido que susurrar / sus deseos y sus necesidades, / por quienes no se atreven / a ponerle nombre a eso que otros / denominan inmundicia, pecado, abominación… / por esas otras tantas nuevas mujeres / y esos tantos nuevos hombres / que se vivencian / en sus feminidades o masculinidades / halladas, asumidas y encarnadas, / por aquellas y aquellos cuyos cuerpos / descubrieron el placer / que la religión, la familia, la escuela / y los medios les habían negado”.

Manuel Antonio Velandia Mora és un ser apassionat. En la seua obra preval la globalitat, el seu potencial creador i multidisciplinari. La seua veu es renova a cada moment, a cada moment íntim, en cada reflex del present amb memòria. Juga, gaudeix, mestressa i ens descobreix que no existeixen fronteres entre els sentiments, la vida descarnada i l’art. Tot és intens en ell, i així ho comparteix. La lluita és part de la seua existència i la combina amb la intimitat dolça del qual sap el que vol: “Si volviera a nacer sería marica, / escogería ser feliz desde más temprano”.  Siguem feliços. Siguem lliures. Llegim.