“La lluna anava despullant-se plena, / i tota la llum de les nits / es quedava a viure en una terrassa / que amagava mil històries i una. / En la darrera, els vells amants / inventaren una mar nova, / amb un pam d’aigua dolça / i infinits grapats de sal. / L’altra mar restaria per sempre esperant / un ritual que naixia sense ritu”.

Mercè Climent naix a Alcoi l’any 1981. És enginyera agrònoma i llicenciada en Filologia Hispànica. En l’actualitat viu a Gandia (la Safor) i compagina l’escriptura amb la tasca d’editora de Lletra Impresa Edicions. Escriu per a xiquets i per a adults, però sempre amb la consigna de crear bellesa amb les paraules.

Així, ha escrit els llibres infantils: Lina Panxolina i el quadern màgic, Marc i el poder sobre el temps, La Flauta màgica, Moros i Cristians, El misteri dels Reis d’Orient i Murta i els minairons (II Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil); les novel·les Somiant amb Aleixa (XVII Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida) i No hi havia a València…; els relats «Amor a la ciutat dels ponts», «Mariola», «Ah!, bella reina», «Amic i Amat…»; el poemari Infinitamant (X Premi de Poesia Ibn Jafadja d’Alzira) i molts altres contes que han estat publicats en revistes, diaris o llibres col·lectius.

Ha participat en els llibres col·lectius Nova poesia alcoiana. Poemes entre telers, 14+1. Llenya Prima, Els caus secrets. Antologia d’escriptors dels Països Catalans posteriors al 1972, Entre dones, La improbable vida de Joan Fuster i Assassins Valencians. Alguns dels seus versos han estat traduïts a l’alemany per a la revista cultural i literària Driesch. També ha traduït al català el poemari Arxipèlag, de Jordi Botella i Joan Antoni Climent Fullana (son pare), i una antologia de poemes de Gloria Fuertes, seleccionada per ella mateixa en el llibre Açò no és un llibre, és una dona.

Parlar de Mercè Climent és parlar de poesia. El seu primer poema amb voluntat estètica el va escriure amb tan sols catorze anys i tots els seus llibres infantils i juvenils tenen una gran càrrega lírica i inclouen poemes o proses poètiques. A més, la seua última novel·la, No hi havia a València, inclou nombroses referències a poetes com ara Vicent Andrés Estelles, Federico García Lorca, Emily Dickinson, Maria Mercè Marçal, Joan Salvat-Papasseit i un gran etcètera.

Els seus versos ens submergeixen en un cercle carregat de sentiments, emocions i experiències que dibuixen un paisatge replet de profunditat. D’aquesta manera, amb el seu llenguatge clar i pròxim, ens toca el cor i ens obri la ferida.

“La tendresa / el prec de la mirada / la captura d’un sospir / el preludi d’un bes / del primer bes / una abraçada plena de mans / que abracen plenes de dits / que abracen / un somriure –el teu– / el meu nom dins de la teua veu / el darrer sospir que se’ns escapa / una caiguda de parpelles / la tendresa”.

Infinitamant és un itinerari en cinc parts que ens demostra la impossibilitat de l’amor etern, encara que el desig de tot amant siga atrapar aquest sentir i convertir-lo en perenne. Des del jo, la poeta busseja pel seu interior i remou tot el relacionat amb les incerteses de l’amor. Enllaça la quotidianitat a l’apassionant i suggeridor instant, a la transcendència de tot el viscut. A pesar que el ser estimat desapareix, tot queda en nosaltres.

“Apartem-nos un instant del món i del noms, / que continuen la seua dansa obsessiva de baldufa / mentre nosaltres ens tanquem en una dolça cel·la / on els barrots són braços i mans i dits i ungles / que sobrevolen lliures per la pell dels presoners”.

Així, des de la intimitat i la nostàlgia, l’autora arriba a la universalitat que sempre requereix la poesia. En un ball de contraris els instints més intensos i estripats es donen la mà amb els més sensuals i eròtics. La vida i la mort formen un tot que, com un símil, es agermanen al cicle amorós i ens esgarra per dins.

La por a la pèrdua, el dolor que significa l’absència, es presenta en els poemes com un combat existencialista entre la llum i la foscor. I és que la raó apareix com a element paralitzador dins de la bogeria que significa l’enamorament.

“La raó és una mordassa / d’urpes fortes i dits cruels / que et fereix amb unglots / d’au rapinyaire, / t’escampa les engrunes de mort / durant un viatge per la sang dels rius, / t’eixuga les llàgrimes / amb el seu alè putrefacte / i converteix el teu caminar / en passejada de gel”.

La transformació que implica l’amor no correspost passa en aquest llibre per la ràbia, fins i tot per l’odi. Els impulsos més baixos i interns floreixen quan tot s’acaba. És en aquesta dialèctica on oscil·la el discurs d’aquest poemari, en el procés decadent del qual l’ésser humà ha d’eixir quan una relació arriba a la seua fi.

“De puntetes tornaré / a les cases on em vaig quedar / per arrencar la pell rovellada de les hores / que encara resta enganxada a les parets, / entre capes de pintura ennegrida / i oblit acumulat. / Ja no em calen lletres perdudes, / imatges que s’allunyen / o melodies que ja no sonaran. / Però sí que vull cada tros, cada engruna, / cada petita molècula, / -l’ombra de les meues cendres, si cal-, / del que vaig ser i sóc, / per tornar a caminar sencera”.

Mercè Climent ens mostra en Infinitamant una xicoteta part de si mateixa, de la intensitat dels afectes i la cruesa de l’absència. Un espai d’identificació per al lector en el qual cantar, entre llàgrimes dolces, a la vida. L’amor apareix com un procés passatger que comença en un paradís ple de gira-sols i bellesa, per a acabar en un temps de roses negres, en el qual desaprendre i reinventar-se entre records: “Potser les pupil·les continuen / emmirallant-se en l’abisme d’uns ulls / o tal vegada és que et capbusses / en un pou de llum nova”.

Continuem caminant. Llegim.