El tiempo ya pasado poco importa: / es preciso el tiempo solo para hacerse / con el tiempo, para desplegar sus facultades. // Por ejemplo tú, que recibiste / golpes en las celdas de tu pecho, / ¿pero acaso no estás hecho ahora / de otra aleación más dura? // Pues por eso / te hundes, desapareces en la blanca / salmuera de tus propios desaciertos, / ¡que te pertenecen!”.

Óscar Navarro Gosálvez (Alacant, 1971) és llicenciat en Filologia Hispànica per la U iversitat d’Alacant. Es dedica des de 1997 a l’ensenyament d’espanyol com a llengua estrangera. Alguns dels seus poemes han sigut publicats en fanzines com a Hijos del aburrimiento o El Manifiesto Azul. Va aparéixer en la primera edició de l’antologia de poesia LGTBI Escribo porque eso… porque no puedo habla (2016) i aqueix mateix any va participar en la primera edició del cicle de recitals “Poetes en cercanías”, d’Alacant. És membre fundador de l’associació d’agitació cultural Lletres de Contestania. En 2018 publica la seua opera prima, Carta Astral (Boria Ediciones).

Començar amb el no-res, amb la serenitat de la terra, de la certesa de la carn i els ossos, per a després pensar en l’origen que ens retorna d’altres espais. Reflexionar sobre el cercle vital, sobre aqueix punt on tot comença i acaba, on som incapaços de reconéixer el principi i la fi per la seua naturalesa o per la pròpia transcendència. En aquesta necessitat de trobar certeses, Óscar Navarro s’allunya del sòl que trepitja i, a través de diferents veus, recorre diferents estadis que ens fan assumir la mort com a part del viatge.

“Podría querer ser inmortal. / Desear intensamente ser eterno. / Sería, en todo caso, / con el único deseo de asistir al espectáculo / grandioso de toda la disolución; / ser testigo, estar seguro de que nada queda: / ni rastro, ni huella, ni sombra / de animal, persona o planta, / ni memoria de ello siquiera más que en mi memoria”.

En Carta Astral el poeta transita el duel per a detindre’s en la consciència de la finitud de la vida i en l’assumpció de la dissolució com un fet natural. Les idees, les intuïcions, es plasmen al llarg de tot el procés del llibre i donen fe de la incertesa que provoca no tindre respostes. A través de l’estructura d’una carta astral, dels significats ancestrals dels signes del zodíac i els planetes, l’autor desenvolupa totes les qüestions que li inquieten i presenta els enigmes de l’existència.

“Intentando responder al cielo, / despliego mis brazos / que son un coro de manos / con las yemas a punto de brotar / y quiero acariciar el firmamento. / Este cuerpo mío, / esta curva en el aire, / se nutre de la tierra / y respira las estrellas. Soy el olmo / viejo. / Soy útero, hueco, caverna vegetal, / herida profunda en el tronco, / trono desde el que contemplo el reino. / Este reino no precisa de palabras”.

Els dotze signes del zodíac donen lloc a composicions llargues que construeixen un tronc central en el qual donar suport al món dels pensaments, de tot l’intangible que habita la ment, de l’anàlisi i la mitificació que, al llarg de la vida, giren entorn de la noció de mort. És ací on es mostren els conceptes que l’ésser humà assumeix des de les religions o des del sistema de creences. Partint de la innocència dels xiquets com a símbol de la humanitat desprejuiciada, sense por al desconegut, partim cap a la fondària d’un sistema que inculca el temor cap a una fi indiscutible i precisa.

“¿Quién les dio permiso? ¿quién autorizó a / entregarles copas a los niños? Los niños / tendrían siempre que ser niños o no ser. / Oh pobres niños embriagados. / Ya corren los licores por sus venas y emponzoñan el cuerpo para / siempre, imprimen el carácter y se enroscan debajo de la piel / igual que sierpes de indeleble tinta. / No quieren que la copa esté vacía, / los coperos no quieren, no soportan”.

En aquest recorregut, els planetes completen l’estructura de la carta i ens amarren a la realitat, a tot allò que toquem i sentim, al món tangible i carnal. Els llibres, les pàgines llegides, l’amor, l’amistat, tot es revela davant la perplexitat del qual escriu. Diu el poema Júpiter:

“Llamadme perplejidad, / pues es mi nombre, / perplejidad sin apellido. / No me digáis / amor / ni amistad / ni empatía. / Perplejidad con la leche del café, / perplejidad por único alimento. / Y luego, para ir a la cama, / solo preguntas. Y / luego, al despertar, / perplejidad / y miedo”.

La reiteració és un recurs propi de la veu poètica de Navarro, encara que en aquesta ocasió, a més, respon a estructures de repetició que creguen en tot el poemari una sensació de circumferència, de procés infinit que sempre torna a l’origen i del qual ningú pot eixir. En aquesta meditació sobre la mort, l’autor s’allunya del jo, de la pròpia experiència, i agita multitud de personalitats per a dibuixar una realitat que, allunyant-se del merament elegiaco, dóna tocs de vitalitat al discurs.

“Porque entre los dedos de mis pies / crecen orquídeas / crecen nubes grises / crecen los silencios / crecen al zambullirse / crecen en tropel / crecen asesinos / crecen con canela prendida en los dientes / crecen a media tarde / en desbandada / crecen los escolares haciendo ruido. / Crezco donde crecen las mañanas”.

Carta Astral ens arrossega cap a la perceptibilitat del trànsit; cap a la consciència del temps, de la memòria, de la condició humana que sent d’on ve. A través dels poemes, Óscar Navarro ens col·loca en el present i ens mostra el rastre d’una història que vol donar forma i sentit al que som, a la fragilitat que ens caracteritza. El dolor comprés, l’anàlisi de l’inevitable pren matisos de filosofia i s’uneix en un cant llunyà a les creences del més enllà. Quedem-nos amb la pregunta que posa fermall final a aquest llibre: i si no…? Busquem respostes. Llegim.