“Más allá de la piel, existe un universo inabarcable, cuyas razones se confunden y las palabras tan solo llegan a rozarlo muy levemente. Por más que intentamos acercarnos y comprender lo que la epidermis protege con tanto celo, no podemos alcanzar el misterio que guarda. // Y así vivimos, ignorando lo que habita más allá de la piel”.

Rosa María Marcillas Piquer (Barcelona-Alacant, 1964)és mestra i està vinculada a l’animació escriptora i lectora. Publica ressenyes de llibres infantils, juvenils i els seus propis escrits, a través del seu blog Contes per a créixer, en les xarxes socials i en pàgines culturals de diverses webs. A més, elabora activitats sobre com acostar-se a la poesia i als àlbums il·lustrats relacionats amb les emocions i els valors. És una enamorada de l’haiku i el tanka.

Ha col·laborat en la publicació Entre mots i versos III (Universitat d’Alacant, 2020). Els seus llibres publicats Doscientos haikus de amor y una canción encadenada (Olélibros, 2020), Deja que el viento pase (Amazon, 2020), tots dos escrits a quatre mans amb el poeta Pedro Villar, i Más allá de la piel (Abismes del Sud-oest Edicions, 2021), el seu primer poemari en solitari.

A vegades, la poesia es converteix en un feix de llum que serpenteja pel nostre interior i il·lumina tots els buits, en un camí íntim que ens permet indagar en les emocions i avançar amb decisió cap al cor. És en aqueix moment quan la valentia d’escriure, d’enfrontar-se al desconegut, aconsegueix el seu sentit últim. El llenguatge va més enllà de la pell i és capaç de convertir-se en eina de coneixement, d’elevació, de connexió. Rosa María Marcillas obri una clivella en l’univers i ens convida a traspassar-la amb la delicadesa i la subtilesa d’uns versos lliures d’ornaments innecessaris. La senzillesa i la humilitat transcendeixen les ombres.

“Tus ojos me traspasan, / como raíces tocan los rincones / oscuros que jamás vieron la luz. // Buscan el agua con tal insistencia, / retorciéndose en giros imposibles / descubren las corrientes subterráneas, / sustentando frondosos árboles. // Y en las grietas más finas pueden / fragmentar duras rocas / y nutrir un oasis”.

La seua veu travessa un laberint que examina el propi jo, que sent i aprecia la vida. És en aqueix vèrtex de descobriments on el poema emergeix. L’ànima s’escolta en un exercici contemplatiu, obert per a eixir i caminar cap a l’horitzó amb sorpresa i alegria.

“Ser horizonte encendido, ser manantial, agua sedienta, pájaro, nube… en el otoño gris, en el frío invierno, es ser esperanza, alegría que renace, es ser el aire que nos deja respirar en el camino. // A veces, la niebla no nos permite ver y andamos inseguros, con el temor de errar en nuestros pasos, buscando la luz, un horizonte certero que nos guíe. Reconocerlo, tal vez requiere: abrir la ventana, salir a su encuentro, dejarse sorprender por el paisaje y las luces del nuevo día, y andar sin miedo, respirando hondo”.

Els records ens retornen el passat, però també ens aferren al present. I és en la distància, en les absències, on el temps busca les arrels del que va ser. La importància de nomenar, de no perdre la paraula i retrobar-se, encoratja a la poeta. Així, apareix l’alba, la projecció de l’ésser després de l’abisme, la innocència que confronta les pors amb la realitat.

“Volvió a ocurrir / y volviste a cruzar / la leve línea / imaginaria. / Y tan a ciegas / me miraron tus ojos / desde el vacío, / desde una fría sombra, / impenetrable, / a tomar / caminos sin retorno”.

En aquest trajecte limitat, les ferides omplin els vorals i ens identifiquem en l’altre amb l’esperança, potser certesa, que no estem solos. Els desitjos ens ajuden a sentir l’existència com un element canviant i ple de nostàlgies. Sentim el vertigen i cantem a la vida. Tot és bell i pur després del vel imparable de la nostra respiració.

“Llevamos en la piel todos los besos / escritos en las noches más remotas, / posándose en los pliegues tan ocultos, / definen el contorno, nuestra umbría. // Algunos que jamás vieron la luz / dejaron en el aire su perfume, / como el rumor del agua en el silencio. // A veces su memoria sigue cerca, / tan lejos del olvido, acariciando / las horas de nostalgia, las ausencias. // ¡Cómo duelen los besos que furtivos, / y casi sin rozar, como si nada, / mudaron nuestra piel!”.

Entre les clivelles del silenci, entrem en el desconegut, en un vaivé d’ombres i claredats que ens descobreixen el que hi ha sota la pell. Les referències de la mar, que ens acompanyen al llarg del llibre, es converteixen en refugi, en la calor espiritual que tanca el cercle vital.

“Escucha en estas olas el rumor / del tiempo a la deriva, su oleaje, / desde esta arena blanca, mi refugio, / la claridad cegando los sentidos. // Ahora que la luna nos contempla / en la noche ya poco nos da miedo, / sus luces derramadas en la orilla, / sobre la piel del agua las ausencias. // Llegamos a esta playa y se diluye / en un minuto todo de repente, / y aquí somos los náufragos del miedo. // ¿En dónde el equipaje de mi pena? / Solo mi propia voz, mi sombra solo / devolviéndole al aire / lo que es del aire, nada”.

Rosa María Marcillas Piquer, en Más allá de la piel,, obri un diàleg ple de levitat i amanyac, de buit i silenci contingut que ens acosta a la perspectiva de la filosofia oriental. Ser per a no ser, per a conscienciar-se de l’invisible que existeix en la pròpia naturalesa. Els misteris, la llum de l’instant, la claredat que obri el paisatge i l’Amor en majúscules. I és que, “después del día llega la noche, y es cuando, bajo la luz de la luna y su reflejo en la piel, la vida cobra otro sentido”. Deixem-nos portar per l’emoció, pel sisme que sacseja el nostre alé sota l’influx de la poesia. Llegim.